Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

Potser no n’hi havia per tant

El context polític va beneficiar l’anomenat ‘Manifiesto de los 2.300’, ara fa 35 anys

Manifestació de la Crida a la Solidaritat, el 1985 a Barcelona.
Manifestació de la Crida a la Solidaritat, el 1985 a Barcelona.

Reviso, per un assumpte que no ve al cas, textos dels inicis del procés de normalització i caic que aquesta setmana ha fet 35 anys de l’aparició del Manifiesto en defensa de la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña –el conegut com Manifiesto de los 2.300– i de tot el que va venir després. Som avui, en certa manera, deutors dels fets que es van succeir aquelles setmanes, tant perquè aquell text va sembrar una llavor de pensament polític al voltant de la llengua que ha acabat germinant en opcions electorals, com perquè va motivar una resposta que va servir per articular un moviment silenciat durant la Transició –l’independentisme– a través de l’anomenada Crida a la Solidaritat.

És, però, dubtós que aquell manifest hagués tingut tanta repercussió si no s’hagués beneficiat del moment polític. Publicat el 12 de març de 1981 a les pàgines de Diario 16, tot just 17 dies després del 23-F, el text posava en qüestió la igualtat de drets dels castellanoparlants a Catalunya davant els primers passos de la normalització lingüística, tot acusant la Generalidad (sic) de voler imposar el català com a única llengua oficial i lamentant que «la cultura en castellano empieza a carecer de medios económicos e institucionales no ya para desarrollarse, sino para sobrevivir». I això, sense oblidar-se de l’impacte que la normalització lingüística tindria per a la immigració de l’època: «Que una desgraciada situación económica y social obligue a cientos de miles de familias a dejar su tierra, es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de la identidad cultural».

A banda de la redacció afectada, un es demana si aquella proclama de docents amoïnats era alguna cosa més que això. Primer, perquè les seves elucubracions sobre les mesures de foment del català estaven construïdes en l’aire, en tant que s’avançaven més de dos anys a la llei de normalització lingüística, però sobretot per les crítiques arribades de sectors de la mateixa intel·lectualitat espanyola. Pocs mesos abans, Fernando Lázaro Carreter es referia a aquest col·lectiu en un article al diari ABC («Don Quijote habla en Cataluña») en aquests termes: «Tal vez tengan que empezar enseñando a los castellanohablantes algo muy importante: el respeto, el amor a esas otras lenguas que no son “la suya”, pero que sí son de España». I Francisco Umbral, pocs dies abans de l’aparició del manifest, al·ludia des d’El País («Lengua y democracia») al passat dels seus membres mentre semblava entendre les aspiracions de normalitat: «Hagan algunos maestros del castellano reflexión sobre sus pecados de juventud. El idioma catalán sabe lo que se dice».

Tampoc internament el Manifiesto va recollir adhesions importants. És interessant, en aquest sentit, llegir l’editorial que va publicar La Vanguardia el 14 de març de 1981 sobre el que anomenava «una supuesta discriminación lingüística de los castellanohablantes en Cataluña», i en el qual destacava la manca de firmes d’escriptors d’aquí. Ras i curt: «Afortunadamente los grandes nombres de lengua castellana que hace años viven en Cataluña y son queridos y respetados por todos no figuran en la parva selección de los firmantes del documento» (l’adjectiu parvo, segons la RAE, és «pequeño en tamaño, importancia o cantidad»). I no cal dir que, almenys en els anys següents, els 2.300 no van congriar precisament gaires seguidors entre la massa castellanoparlant de la immigració, a la qual pretenien adreçar-se. Dit d’altra manera, quan es van girar no hi havia ningú al darrere.

Potser no n’hi havia per tant. Ben mirat, va ser la resposta del món de la cultura i la política catalanes —amb un acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona i un important article a Serra d’Or (amb firmes com Badia i Margarit, Ferraté, Oliver, Espriu, Foix, Pedrolo, Rodoreda, Triadú, Castellet o Capmany)— el que va acabar donant entitat a un text que, en un altre context polític, tal vegada hauria meritat una eloqüent indiferència.