Selecciona Edició
Connecta’t

Mossèn Ballarín, ‘in memoriam’

Catalunya i els Països Catalans perden un patriota que els volia lliures, i un bon home, un home de pau i de concòrdia

Mossèn Ballarín, a casa seva, el 1998.
Mossèn Ballarín, a casa seva, el 1998.

Josep Maria Ballarín i Monset, capellà i escriptor. Va néixer a Barcelona l'any 1920. Esclatava la guerra de 1936 a 1939, tot just acabat el batxillerat als escolapis: després de viure les malvestats de la rereguarda, és cridat a files amb la Lleva del Biberó i enviat al front. Els del seu coll havien de perdre la guerra del desastre nacional, bé per catalans o bé per catòlics (qui sap si per totes dues coses), i de cap manera l’haurien guanyat mai del tot, per les mateixes raons. Un cop perduda la guerra que li prendrà el pare i la germana, passa al camp de concentració de Zamora, on se li diagnostica una tuberculosi que l'envia a Matadepera a passar una convalescència de sis anys (malgrat que li donaven mesos de vida). Entra a l'oratori dels felipons amb 26 anys, recau tísic i passa al Seminari de Solsona, del qual serà director, fins que el 1958 és episcopalment (per Tarancón) "relegat" a capellà de Santa Maria de Queralt, on reorienta la seva tasca pastoral i comença a escriure. Al cap dels anys també surt a la tele. Aquestes activitats, juntament amb la seva bonhomia proverbial i la inspiració activa de moviments cristians d'abast nacional, contribueixen a la popularitat del santuari més enllà de la fervor dels berguedans, que finalment se li recompensa el 1993, quan de nou un bisbe, aquest cop company de pupitre (Deig), el “prejubila” amb l'esperança que fugi a amagar-se entre els molts amics bons que té a Barcelona, que promouen, en desgreuge, la imposició de la Creu de Sant Jordi. Contra el que s'esperava, pren el càrrec de vicari del seu amic el rector de les parròquies de Gósol, l’homèric i madridista Mn. Anglarill, on és acollit amb una simpatia popular que arriba a la concessió de la Medalla del Pedraforca; també posen el seu nom al carrer de la casa on viu, adoptat per domna Emília Serra, a qui mai no l'hi agrairem prou.

Promotor del primer Curs d'Estiu del GEN i ànima del Grup, tampoc no agrairem mai prou que no hagi fallat ni un sol curs i que hagi vingut a fer-nos classe i, sobretot, a acompanyar-nos i a dir-hi misses amb sermons de memòria immortal i sota la màxima aquella de les faldilles (ja ho sabeu, els sermons han de ser com les faldilles: curts i que ensenyin). Aquells sermons, aquelles xerrades, aquelles sobretaules llargues van formar una munió de gent, més que no pas moltes classes magistrals, i ens van encaminar per lectures que ens acompanyaran tota la vida, Saint Exupéry, Mann, Guaresci, Peguy, Bernanos, Chesterton i tants d’altres, que, llegits al pas dels seus consells i les notes de lectura, han esdevingut una mena de “germans grans”. Passa de la quarantena de llibres, publica a l’Avui des que es va fundar i cada dia, sens falta, fins i tot dictant-los des del llit de l’hospital, els seus Degotalls* proverbials a El Matí Digital. Parlant de llibres: Mossèn Tronxo, evidentment (més de 100.000 exemplars, no sé quantes reedicions), però sobretot Francesco i La paràbola dels retorns (opinió personal, cada ballarinòleg té les seves preferències).

Preocupat sempre perquè els llibres, com les aparicions als mitjans, no són res més que part d’una tasca d’apostolat, malgrat una cultura vastíssima, poliglota i refinadíssima, s’esforça a ser planer i això equivoca els que l’equiparen al personatge de la seva novel·la. Com equivoca els que des de l’esperit anticlerical el volen heterodox i fan anar allò de “si tots els capellans fossin així...”. Miri, si tots els capellans fossin així, vostè continuaria sent un menjacapellans... amb un argumentet menys. Deixem-ho clar: Catalunya i els Països Catalans perden un patriota que els volia lliures, i un bon home, un home de pau i de concòrdia, i l’Església que camina a Catalunya perd un bon sacerdot que ha predicat, sobretot, la Misericòrdia i les seves obres (sobretot a través de les Obres de Misericòrdia és com es reconeix la Misericòrdia), abans que Francesc —una elecció que va celebrar entusiàsticament— la incardinés en el nucli de l’acció que ens proposa. Recordaré sempre la frase: “Aquest Papa jesuïta és extraordinari! Mena l’Església cap al cristianisme!" Ara aneu a cercar-li l’heterodòxia.

Partidari de la llibertat, com dic, volia que els pobles fossin lliures. I va fer tot el que va poder perquè fos així, fins i tot tancar llistes independentistes, fins i tot tapar-se el nas per votar segons què i segons qui. Com tants dels que prioritzen la llibertat per sobre de determinades revolucions. L’endemà del 20D de l’any passat em trucava: “Capi! Si t’han escollit diputat ara penso que potser sí que ho veuré, hahaha!” (noteu el doble sentit). Avui lamento que no serà així. Avui celebro que tenim un amic més al cel per a qui fer-ho possible. Donec perficiam, mossèn! ...i que la llum eterna us il·lumini.

Joan Capdevila i Esteve, ex-secretari general del GEN. Director fundador del Matí Digital. Diputat a Corts per ERC.