Selecciona Edició
Connecta’t
Corredisses

Com vols que et guanyi el Barça?

Ara mateix no se sap pas gaire bé quin podria ser el pitjor o el millor adversari per a l’equip de Luis Enrique

El Barça jugarà contra l'Atlètic de Madrid.
El Barça jugarà contra l'Atlètic de Madrid. AP

L’Arsenal també va passar per la pedra al Camp Nou i el Barça se les haurà a quarts de final de la Champions amb l'Atlètic de Madrid. Va bé? Perillós? Massa difícil? Ara mateix no se sap pas gaire bé quin podria ser el pitjor o el millor adversari per a l’equip de Luis Enrique, si tenim en compte que fa 38 partits que no perd i que s’ha posat com a fita revalidar el títol, cosa que no ha aconseguit ningú des que el torneig va deixar de dir-se Copa d’Europa. Res no sembla vetat per al Barça.

Ha arribat un punt en què els blaugrana es planten al camp, tant hi fa si és a fora com al Camp Nou, i diuen al rival: com voleu que us guanyem? No és fatxenderia, els futbolistes del Barça no són precisament prepotents, sinó que és una manera d’explicar la versatilitat, competitivitat i fiabilitat del Barça. A l’Arsenal l’ha eliminat sobretot pel domini de les àrees: la seva, defensada de manera espectacular per Ter Stegen, i la contrària, atacada per Messi, Luis Suárez i Neymar.

Ja no es discuteix sobre el joc, després que els crítics més puristes acceptin el contraatac com una bona fórmula per guanyar els partits, sempre que es respecti la idiosincràsia futbolística del Barça, que passa per ser el protagonista, tenir la pilota i buscar el gol, tant és que sigui a la Lliga com a la Champions. No hi ha trampa en el joc blaugrana, o, si voleu, no trampeja els partits, ben al contrari: a partir dels centrecampistes, si de cas accepta jugar amb les armes que vol el rival, com es va veure contra l’Arsenal.

El Barça va aplaudir d’alguna manera el desplegament de l’equip de Wenger. Va venir a dir: ho feu molt bé, nois, esteu en el bon camí, seguiu així i ens tornarem a veure aviat. La sensació que es va viure a l’estadi és que els jugadors de Luis Enrique controlaven més la situació que no pas el joc, convençuts que farien un gol cada cop que fos necessari, res de fer esforços inútils, encara que els dos interiors hagin de córrer més que mai, tots al servei del trident, que ja suma 106 gols.

No és pas que especuli, tingui mandra o es deixi anar; més aviat sembla que es regula, sempre a l’aguait de poder atacar els espais, a partir de Suárez, Neymar i Messi. No sabrem el grau de la seva superioritat fins que afronti partits més complicats i contraris de més talla, com els que li vénen precisament ara: Vila-real (aquest dissabte), Reial Madrid (el 2 d’abril) i Atlètic (5 i 13 d’abril).

El Vila-real és un molt bon equip, entrenat per un tècnic contrastat com és Marcelino García Toral, asturià com Luis Enrique. Juga bé i defensa molt bé perquè té un gran sentit d’equip i del joc col·lectiu, sempre ben posat al camp, capaç de complicar la vida a qualsevol contrari, també al Barça. No ha deixat d’insistir en la seva idea de futbol des que va ser eliminat curiosament per l’Arsenal a les semifinals de la Champions del 2006, quan Lehman va aturar un penal a Riquelme.

El partit de dissabte al Madrigal dirà fins a quin punt el Barça es pot desentendre ja de la Lliga i donar-la per guanyada, o bé hi ha de tornar a dedicar la seva atenció, i més si es té en compte que el proper partit serà al Camp Nou contra el Madrid. Molt distanciat a la classificació, fins a final de temporada l’equip de Zidane viurà de cada partit, un a un, i pocs li fan menys gràcia que el que jugarà a l’estadi del Barça. Si la Lliga se li pot fer llarga, és un dels pitjors enemics en el mà a mà i a la Champions.

La seva relació amb la Copa d’Europa ha estat única, com ho prova el fet que l’ha guanyada més d’una vegada amb alineacions sense glamur, ple de jugadors anònims, bon coneixedor dels misteris d’un torneig que exigeix saber competir en les condicions més extremes i trobar solucions els dies més difícils: només cal recordar la volea de Zidane al Hampden Park de Glasgow contra el Bayer Leverkusen. Els rivals fugen del Madrid, i més en una final; millor jugar si de cas a doble partit.

Al Barça, en canvi, sembla que no li fa por, i hi ha força aficionats que estan convençuts que ha arribat l’hora de passar comptes amb el Madrid, aquí o a Milà. Si amb Cruyff els culers van deixar de tenir complexos i amb Rijkaard i Guardiola van conquerir el Bernabéu a còpia de gols, amb Luis Enrique han après a tractar els blancs amb una certa indiferència, com si fossin un adversari més, res d’extraordinari. No va ser el tècnic del Barça qui va dir que no es reconeixia amb la samarreta del Madrid?

El Barça de Luis Enrique ha merescut els millor elogis d’entrenadors punyeters com Wenger. La seva conferència de premsa després del partit va ser antològica perquè va parlar d’art i no d’espectacle, una paraula amb la qual s’omplen la boca tots els comentaristes que retransmeten qualsevol partit, ja desgastada després de ser utilitzada amb sentit o sense, només pel vici d’una grandiloqüència que als vuitens de final s’ha centrat sobretot en la tanda de penals del Calderón i el partit de Munic.

Veure Guardiola al Bayern provoca plaer o morbo, depèn de qui se’l miri, però la seva capacitat per inventar-se futbolistes, com ara Coman, Douglas Costa o Kimmich, capaços de guanyar el lloc a alemanys il·lustres, no té preu. Guardiola és un personatge de Shakespeare, disposat que se l’estimi o se l’odiï, mentre que a Luis Enrique tant li fa el que diguin d’ell, sempre tan realista, mentre parlin bé del Barça. Els reptes se’ls posen l’entrenador i els jugadors, conscients que la derrota no es tria a la carta.

El Barça ja no competeix contra ningú, ni tan sols contra la història, sinó que ho fa amb el seu passat més recent: vol tornar a guanyar el triplet de la temporada passada. I arribats a aquest punt, no sap quin rival és millor o pitjor a la Lliga o a la Champions per més que els antecedents diguin que, si un dia ho pot passar malament de veritat, podria ser contra el Vila-real, el Reial Madrid o l’Atlètic de Madrid.