Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Repensem la universitat

Cinquanta anys després de la Caputxinada i quaranta del Manifest de Bellaterra, la pujada de taxes, les retallades i l'orientació productivista col·loquen el sistema universitari en una situació crítica

Al febrer es van complir sis dècades exactes dels esdeveniments que van tenir lloc el 1956 a la Universitat de Madrid i que, juntament amb els fets del Paranimf de la Universitat de Barcelona de l'any següent, van iniciar l'imparable procés de debilitament del Sindicat Espanyol Universitari (SEU) falangista. Ja en els anys seixanta, el creixement de la contestació estudiantil a la dictadura va culminar, la setmana passada en va fer mig segle, en les jornades de la Caputxinada i la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), aviat replicat en altres universitats espanyoles. Durant els anys següents, el règim franquista va perdre gradualment el control de la universitat davant la mobilització estudiantil i la d'un potent moviment de professors no numeraris (PNN) que plantejaven, juntament amb reivindicacions de tipus laboral, el final de la dictadura i una profunda transformació del model universitari. El Manifest de Bellaterra (1975) va fer evident l'exigència d'una universitat pública i democràtica, amb profunda autonomia i al servei de la societat.

Des d'aleshores, no només ha plogut molt, sinó que el panorama universitari espanyol s'ha transformat radicalment, i en un sentit inequívocament positiu. L'afirmació val, també sens dubte, per a les universitats catalanes. Ara bé, encara que molts dels objectius del SDEUB i del Manifest de Bellaterra s'han complert, queda encara camí per recórrer per aconseguir una universitat socialment igualitària, democràtica i exigent en el compliment de les seves funcions variades. En realitat, en els últims anys s'ha produït un clar retrocés en aquest camí. L'enorme pujada de taxes i les grans retallades en la política de beques han expulsat de la universitat molts joves de classe treballadora i han tornat a convertir l'educació superior en un bé a l'abast només d'una part de les famílies. Resulta comprensible que els estudiants vegin amb preocupació la nova reorganització dels estudis que s'acosta, que sense una rebaixa general de taxes —sobretot en el postgrau— aprofundirà la desigualtat en l'accés als estudis superiors.

No menys problemàtica resulta l’orientació productivista creixent de l'activitat investigadora, obsessivament preocupada pels criteris quantificables, abans que pels qualitatius, i per la posició en rànquings internacionals construïts de forma més que discutible. O l'evident menyspreu per la docència, subordinada a altres activitats del professorat més rendibles acadèmicament. Per no parlar de l'asfixiant burocratització i la deriva tecnocràtica de l'organització de les universitats, apuntalada sobre estructures cada vegada més jeràrquiques, menys participatives i menys representatives dels diversos col·lectius universitaris. Tot això sostingut amb l'argument de l’emulació necessària de les formes de govern de les institucions universitàries de referència internacional, sense afegir, és clar, que la inversió pública en universitats és molt lluny del que un país del pes econòmic del nostre podria i hauria de realitzar.

Amb tot, i contra el que sostenen alguns discursos derrotistes, convé recordar que moltes de les nostres universitats obtenen bons resultats en docència i recerca. I això, malgrat un cert abandonament de responsabilitats per part de les administracions, expertes a legislar i establir contínuament noves obligacions de tot tipus sense posar alhora els recursos necessaris per complir-les. Les nostres universitats tiren endavant cada dia gràcies a l'enorme esforç d'un professorat i d'un personal d'administració molt castigats en les seves condicions laborals i en les seves possibilitats de promoció professional. Com en altres àmbits, la crisi s'ha afrontat amb retallades a les plantilles del professorat amb condicions laborals de qualitat, i ampliacions de les de professorat amb contractes precaris, sous de vergonya i perspectives d'estabilització molt escasses. Alhora, s'ha tancat l'entrada a joves docents i investigadors, obligats així a un exili acadèmic a altres països als quals regalem el talent que tant costa després recuperar, quan es recupera.

Cinquanta anys després de la Caputxinada, i quaranta després del Manifest de Bellaterra, estem en un moment crític per a les nostres universitats. Els estudiants, el professorat estable i els nous PNN, més enllà dels encerts i errors que els seus diagnòstics i receptes variats i plurals puguin contenir, reflexionen i ens interpel·len sobre la universitat que volem per al futur. Posem-hi atenció.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.