Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Consells al president

El polític cau sovint en el clot que va cavant sense ni tan sols adonar-se’n

Ara que gràcies a la CUP ja no s’ha de suportar la carrincloneria dels símils mariners d’Artur Mas —astut com un llop de mar, des de la costa albira l’inexistent, i, a la taverna, tothom sap que ningú se l’ha de creure quan s’inflama i, amb vehemència, es comporta com si complís amb els deures d’un càrrec que ja no té—, ara que la cita literària ha entrat dins l’òrbita política, el públic segurament agrairia que la nova tendència parlamentària imposada per Carles Puigdemont assolís una elaboració una mica més rotunda. Deu ser veritat, com deia Manuel Foraster (malauradament traspassat quatre dies enrere), que la ironia és perfecta per criticar l’intel·lectual pedant, però en la paràfrasi d’unes paraules insignificants pronunciades per un futbolista en la celebració d’un èxit esportiu —i les celebracions, per cert, no se celebren amb aigua—, és lícit observar-hi un afany desmesurat per popularitzar el discurs. D’altra banda, ironitzar sobre un poeta fonamentalment irònic com Jaime Gil de Biedma també pot dur el públic a parafrasejar un apunt del seu dietari: “El franquismo no es más que un caos ideológico, aglutinado por el miedo, y presidido por un individuo de enorme astucia política y con una increíble intuición —hasta ahora— de por dónde pasan las líneas de fuerza que le permiten mantenerse en el ejercicio del poder”.

S’ha de reconèixer que citar en el discurs d’investidura algú com Agustí Calvet, Gaziel, acusat de botifler, va ser un detall a favor de la concòrdia que va sorprendre agradablement, però, posats a demanar l’impossible, en un futur pròxim Puigdemont també podria astorar una mica més a tothom i recordar la frase amb la qual Marià Manent defineix les têtes politiques com unes persones que “tenen el sentit de la realitat que els volta i saben quines són les possibilitats d’obtenir allò que es proposen”. S’ha d’agrair, és clar, que aprofités la tribuna política per reivindicar implícitament la categoria literària de Miquel Pairolí, i encara s’agrairà més que Puigdemont sigui atrevit, que no caigui en la temptació d’evitar l’elitisme i que no s’avergonyeixi d’incorporar en el seu discurs els escriptors més desconeguts, encara que ni el seu partit ni l’oposició sàpiguen de qui parla. I si alguna vegada se li acut citar Francesc Pujols, que s’estalviï recórrer, sisplau, a la frase tan gastada sobre què passarà el dia que els catalans vagin pel món i blablablà, i que pensi que també va dir altres coses molt útils sobre l’ofici que s’exerceix en el Parlament, que el polític cau sovint en el clot que va cavant sense ni tan sols adonar-se’n, per exemple, o, sobretot, que la política és una dimensió de la cultura. Hi ha indicis, per cert, que permeten suposar que el conseller Santi Vila així ho creu.