Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

El cas ‘Avinyonet de Puigventós’

L’Ajuntament va fundar una biblioteca, però no va tenir mitjans, o esma, per animar-la com cal

Una biblioteca de Londres després d’un bombardeig a la Segona Guerra Mundial.
Una biblioteca de Londres després d’un bombardeig a la Segona Guerra Mundial.

Fa escasses setmanes, uns quants diaris publicaven que l’equip de govern del municipi d’Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà) havia decidit llençar a un contenidor cosa de 700 llibres, o més, que hi havia a la biblioteca pública d’aquest lloc. La notícia va escandalitzar gairebé tothom —tenim encara un respecte pels llibres que deriva de la importància dels llibres sagrats, en especial de la Bíblia, per molt que ara n’hi hagi a molt poques cases— i va indignar el senyor Josep López de Lerma, amb raó, que havia donat, ja fa anys, la major part del fons que ara ha estat aniquilat. Però quan es consideren tots els elements d’aquesta lamentable notícia, les coses adquireixen una complexitat força més gran. Hi ha tres aspectes que convé subratllar.

En primer lloc, s’ha de saber que aquella biblioteca, oberta des de fa quinze anys, només havia estat visitada en aquest temps per cinc persones —potser no n’hi ha moltes més, en aquest poble, que ha estat colonitzat, com tants d’altres de l’Empordà, per barcelonins que només hi passen caps de setmana i una temporada a l’estiu. Les preguntes que ens fem, i no són retòriques, són les següents: per què els vilatans d’Avinyonet no van visitar més la biblioteca? Hi havia ordinadors perquè els estudiants del lloc poguessin anar-hi, si res més no, a estudiar? Hi havia dos o tres diaris locals, nacionals i internacionals, perquè els adults hi anessin a informar-se de les coses de la política i tota la resta —baldament fossin els deports? Hi havia un bon fons de pel·lícules bones per prestar, ara que la imatge sembla que ho devora tot en detriment de la lectura? Es va preocupar l’Ajuntament de celebrar-hi actes paral·lels i complementaris de la lectura, com ara xerrades, presentació de novetats bibliogràfiques o un club de lectura? Si hagués fet tot això, és possible que més d’un visitant hagués acabat enduent-se un llibre a casa. I si els llibres que hi havia no resultaven d’interès, què hauria costat completar el fons llegat per López de Lerma amb llibres d’actualitat, novel·les d’ara, estudis de geografia humana, històries de Catalunya o estudis comarcals? Sembla clar que la resposta a totes aquestes preguntes només té una variant: l’Ajuntament va fundar una biblioteca, però no va tenir mitjans, o esma, per animar-la com cal fer-ho en moments en què la lectura es troba pertot en un terrorífic retrocés.

La segona qüestió que cal analitzar és per què l’Ajuntament ha preferit fundar, al mateix lloc, un “espai de coworking” —expressió que gairebé no entén ningú (això sí, anglesa, que fa patxoca), però que sembla remetre a una vaporosa acció d’estímul i coordinació d’activitats igualment nebuloses—, en comptes d’impulsar, amb les accions que ja hem esmentat, allò que és propi d’una biblioteca. Si el coworking tampoc no funciona, ¿acabaran fent en aquell lloc classes de ponsiu pilates, meditació transcendental o lectures de Confuci? Ja podria ser: un cop s’ha menystingut la noblesa del llibre i la lectura, un centre que hi estava destinat pot acabar convertit en qualsevol cosa. La productivitat de la lectura és molt més mediatitzada que tota altra cosa, però d’una importància cabdal, avui més que mai.

Per fi hi ha la qüestió més esgarrifosa de totes: els llibres, centenars de publicacions, de pàgines impreses, van ser enviats a un contenidor, sense manies: sembla que, amb els diners que es recullin després de trinxar el paper, l’Ajuntament comprarà llapis, gomes i llibretes als escolars de la vila. És absurd destinar el valor simbòlic dels llibres a la compra d’uns objectes que qualsevol veí —un barceloní, potser?— hauria pagat a gust de la seva butxaca per tal de no veure com es destruïen llibres. No cal que exagerem, ara, i recordem que la destrucció de llibres ha estat una constant en els règims polítics o poders religiosos amics de l’irracionalisme i enemics de la crítica i del lliure pensament; però, en ocasions que són d’un altre calibre, i molt abans que es produís la Segona Guerra Mundial, Heinrich Heine ja havia advertit que primer es cremen llibres, i després es cremen homes. A Avinyonet no pot passar res semblant. Però la destrucció de llibres, que té una llarga història, sempre ha estat i serà un atac frontal contra el pensament, la intel·ligència i, en suma, l’esperit: una paraula que ja no sembla voler dir res. Això només ha estat un avís, però el problema, com hem volgut subratllar avui, no és solament que es destrueixin llibres: també ho és que els joves no vulguin llegir i que els ajuntaments prenguin iniciatives de recanvi que es troben als antípodes de l’activitat improductiva, però tan educativa, de la lectura.