Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ensenyament militar

Amb els militars passa el mateix que amb els policies o els advocats: ningú no voldria ni veure’ns fins que ens necessita. Separar la formació militar no millora pas ni la pau ni la seguretat

Mal que els pesi a molts dels meus col·legues i a bastants polítics, alguns dels millors colleges del món són acadèmies militars: West Point, als Estats Units (el president Dwight Eisenhower, igual com abans Ulysses Grant, s’hi van graduar, però no ocultaré que ni l’escriptor Edgar Allan Poe ni el pintor James McNeill Whistler no ho van arribar a fer mai); Saint Cyr, a França (Charles de Gaulle); PLA, a la Xina (creada el 1985 a imatge i semblança de West Point. El que aconsegueix, mare meva, el prestigi d’un rival admirat), o Sandhurst, al Regne Unit (Winston Churchill i el rei Alfons XII hi van passar, em fa que no són bones referències per a tothom, però insisteixo que avui no m’amagaré).

Les relacions entre les acadèmies militars i les universitats no sempre han estat fàcils. Recordo bé que dos degans de la facultat de Dret de Harvard (un dels quals és l’actual magistrada del Tribunal Suprem federal Elena Kagan) van posar en un compromís els serveis de reclutament de l’Exèrcit americà per la seva política oficial, des del 1993, cap als joves reclutes gais i lesbianes segons la qual “nosaltres no preguntem (sobre la teva orientació sexual) i tu no ens en dius res”. Els degans creien que era discriminatòria (i, efectivament, ho era) i posaven traves a les visites dels militars.

Llavors hi va intervenir el legislador i el 1996 el Congrés va aprovar una llei que permetia retirar fons federals a les institucions acadèmiques que es neguessin a franquejar el pas als serveis militars de reclutament. El 2006 hi van intervenir els jutges i una sentència del Tribunal Suprem federal (Rumsfeld v. Forum for Academic and Institutional Rights, Inc.) va resoldre que la llei era constitucional. Per fi, el 2010, l’executiu d’Obama va canviar la política militar i els nord-americans van poder optar per la carrera de les armes amb independència de la seva orientació sexual i sense haver d’ocultar-la a ningú.

La polèmica mostra que els frecs entre universitaris i militars sobre qüestions concretes no són necessàriament perversos. Generen competència (sempre guareix) entre les institucions, permeten discutir i, a la fi, arribar a solucions raonables. El problema sorgeix quan les parts o una d’aquestes no accepten debatre res, sinó que s’enroquen en posicions categòriques, una nega a l’altra tot dret de discutir, de participar i el nega perquè sí, per principi, per ser l’altre qui és, un enemic de l’ordre social anhelat per les bones persones, per les que s’autodeclaren complagudes posseïdores de la veritat.

Però en la vida real a cap polític nord-americà, xinès, francès o britànic amb visió a llarg termini (és a dir, estratègica) no li passaria pel cap afirmar que la seva fe en la pau mundial passa perquè els militars hagin d’estar separats a priori de tota iniciativa pública de difusió de les diferents opcions educatives. I segons la meva modesta opinió (esbiaixada, ho reconec, ja que disposo d’un vell títol d’oficial de complement guanyat, ai, no en grans acadèmies sinó en modestos campaments d’estiu), una altra cosa seria frivolitat: vinc ara de Roma i de París i a totes dues capitals la presència ben visible de l’Exèrcit avisa els habitants d’atemptats que podrien causar molts danys, i irreparables, a les persones i a les ciutats mateixes, com ja ha tingut lloc diverses vegades (l’última el mes de novembre passat a París).

Tant de bo Barcelona es deslliuri del terror en els pròxims anys. Però si algú, incloent-hi els governants, diu que creu que ningú al món no ha tingut encara l’ocurrència que podria posar una bomba a la Sagrada Família o rebentar una estació de metro, s’ho hauria de fer mirar. I si la idea és que les polítiques públiques de separació de l’educació militar redueixen la probabilitat d’un atemptat i milloren la pau mundial, aleshores la pregunta és de quina manera el fet de negar-se al debat mateix sobre les diferents opcions vocacionals millora la qualitat moral i les habilitats dels qui opten per l’ofici de soldat, és a dir, per l’ofici dels qui han de defensar els qui no poden fer-ho per si mateixos.

Amb això dels militars passa una mica com amb la policia i amb els advocats: ningú no voldria ni veure’ns fins que ens necessita. Però quan ho fa, llavors ens pregunta impàvid per què no érem allà quan ens necessitaven. Ho feien ja abans, certament, però no aconseguien reconèixer-ho. Així és molta gent i així ens va. Que no empitjori.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF.