Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Elogi del botifler

L’ideòleg de la Hisenda catalana torna, escopetejat, a l’agència ministerial, després de facturar per res: la marca d’allò que en diuen “el procés”

La fugida de l’ideòleg de la Hisenda catalana, tot i que ignorada per la premsa del moviment, és la clau de volta del que en diuen “el procés”. Joan Iglesias es va embutxacar voluminosos honoraris per vendre fum fiscal al president Artur Mas. Va escriure el llibre més neci que s’ha publicat mai sobre Hisenda, Una Hisenda a la catalana, Angle, 2014. La seva tesi és que “Catalunya ja té Hisenda pròpia; la Hisenda catalana som tots els contribuents catalans”, amb la qual cosa tota la resta, que glossa un fisc futur amabilíssim, sobra.

El llibret no podia tenir un pròleg més cursi, a causa de Mas, que va hagiografiar l’autor, del qual “el primer que destacaria és el seu compromís”... amb una Hisenda secessionista. Tan potent era aquest compromís que l’inspector Iglesias se n’ha tornat a servir aquest “pobre Goliat [que] [QUE]ha quedat obsolet”, o sigui, l’AEAT, l’Agència Tributària espanyola, de la qual va sortir per cobrar a la Generalitat per informes inútils.

Si l’arquitecte ha tornat espaordit a Espanya perquè era un botifler ocult, per fi desemmascarat pel vice Oriol Junqueras; o aquest l’ha acomiadat sense miraments perquè els seus serveis no valien un ral, se sabrà. Més li val passar per traïdor, que algun antipatriota l’elogiarà per això, que no pas per inútil. El cas és que una vegada esfumat —ell i el seu padrí— ens assabentem que l’Agència Tributària catalana, existent per llei des del 2007, estava tan buida com el seu llibre pòstum.

L’agència no cobrava als grans morosos ni les multes de trànsit, penosa feina que descarregava a l’AEAT, per a la qual cosa li pagava 10 milions; no liquidava impostos, perquè per això confiava en els registradors de la propietat, a qui abonava 25 milions anuals, i recaptava menys i menys per la lluita contra el frau, no fos cas que és topés amb la Família.

I aquest és el primer invent dels qui pretenien erigir estructures d’Estat, ja que l’Estat no funcionava, o ens tenia mania, ens era aliè i hostil, i per això calia subcontractar-lo com un cobrador del frac.

El botifleret presta en la fugida el gran servei de radiografiar el no-res, essència dels constructes administratius del procés. I d’il·lustrar la inexistència de pensament nacionalista (si existeix) entorn de l’Estat (el que sigui) i les seves estructures (les que són i les que es desconeixen). Una estructura així és la destil·lació de l’alt cos que la gestiona i a la qual s’enrosca. Una Hisenda és sobretot un conjunt organitzat i reglamentat d’inspectors d’Hisenda.

I així amb tots els alts cossos: els advocats de l’Estat, els economistes i tècnics comercials, diplomàtics i alts funcionaris del banc emissor, registradors i jutges, militars d’Estat Major i registradors de la propietat. Ells configuren l’esquelet permanent de l’Estat. En són els arbres de fulla perenne, davant dels parlamentaris, ministres i altres interins de fulla caduca.

El nacionalisme va menysprear aquests cossos. I els catalans ho han pagat car. Un exemple. L’article 206 de l’Estatut, que assenta el principi d’ordinalitat financera, defensa que, després de contribuir a l’anivellació (solidaritat), les comunitats contribuents no perdin llocs en el rànquing de rendes per càpita (!) (impossible) en lloc del finançament per càpita (el que passa cada dia). Algun advocat de l’Estat entès en la matèria l’hi va colar així a un imberbe lletrat de la Generalitat, potser cooptat en suprema qualitat de parent.

El pujolisme va poder optar entre generar uns alts cossos de qualitat propis o enviar cadells becats a formar-se i infiltrar-se en la cosa aliena exigint a canvi serveis a la Generalitat durant un termini. No va fer ni una cosa ni l’altra. Va preferir actuar com a agència de col·locació de persones de segona fila, arribistes i altres inútils (algun eficaç s’hi va colar), sempre que fossin dels nostres.

I per donar-los un lleuger vernís de preparació va crear un organisme prescindible, perquè no tenia prestigi i influència: l’Escola d’Administració Pública. Alguns van intentar convertir-la en alguna cosa més que una dispensadora de certificats de PPO irrellevants. Però ja estem tranquils. El nou Govern ha designat com a nou director el que ho va ser de la Fundació Trias Fargas, després CatDem, la blanquejadora dels fons saquejats al Palau de la Música. Per a què volem una nova Agència Tributària si ja disposem de tots els experts necessaris en la gloriosa assignatura del 3%?