Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Confusió i vergonya

Tant en el cas del ‘Brexit’ com en la crisi dels refugiats, la UE ha reaccionat contravenint els seus propis tractats i principis

Em trobo entre aquells que, a més d'haver cregut honestament en Europa, encara seguim convençuts que ni Catalunya, ni Espanya, ni cap altre país europeu tenen un futur clar sense l'existència d'algun tipus d’Unió Europea. Per això crec que per a tots nosaltres, o en tot cas per a mi, les dues últimes reunions del Consell Europeu han estat dos cops baixos difícils de resistir.

Abans d'entrar en això, per compensar aquests cops, faig voltes amb satisfacció a uns comentaris privats que vaig sentir dilluns passat a Barcelona a l'anterior primer ministre italià Enrico Letta, i que després va resumir en públic amb aquestes paraules: “A Europa hi ha en aquests moments només dos tipus de països: els petits i els que encara no s'han adonat que són petits per tenir un futur per si sols”. No sabeu fins a quin punt ho comparteixo! Seria bo que l'escoltessin els del Reich, els de la grandeur, els del Kingdom i fins i tot els de l'Imperi...

Torno als sentiments que he condensat en el títol. Els caps de Govern dels 28 països s'han reunit dues vegades en menys d'un mes per tractar dos temes fonamentals per al futur de la UE: la possible sortida del Regne Unit i la crisi dels refugiats. En els dos casos la reunió ha finalitzat amb un acord, i de la seva lectura es desprèn una mateixa conclusió: Cameron ha pressionat els 27 amb l'amenaça de marxar, i els ha guanyat. Erdogan ha aprofitat la debilitat dels 28 i els ha fet passar per on mai no haurien volgut. En tots dos casos s'han acceptat coses que contradiuen els compromisos que contenen els tractats, i s'ha renunciat a alguns principis sobre els quals s'ha construït la UE. En el segon, de forma molt més greu, s'han tancat els ulls i s'han conculcat valors universals, dels quals se suposava que Europa era defensora i mirall per a la resta del món.

Tant en un cas com en l'altre es fa difícil entendre que els líders de tots els països de la UE hagin pogut subscriure el que reflecteix l'acord, encara que s'hagi volgut emmascarar amb jocs de paraules i frases ambigües. He utilitzat la paraula vergonya. No crec necessari justificar-la, perquè aquests dies han abundat les observacions en aquest sentit, tant d'entitats o organitzacions de la mateixa Europa com d'altres de caràcter internacional. És cert que també hi ha hagut una mica de populisme i de demagògia, però amb un fons de raó.

Vull explicar els motius de la meva confusió, que també podria qualificar d'incredulitat davant del resultat. No entenc què ha passat, o què està passant, i per això formulo algunes hipòtesis. Crec que el que ha passat és per una barreja de por, d'impotència i de falta de cohesió.

Por, no davant dels refugiats, sinó davant les possibles reaccions d'algunes societats europees davant la seva arribada. Si els que dirigeixen el que passa als seus països i ho coneixen bé han preferit sucumbir a aquesta por i prendre unes mesures contràries a les seves conviccions i als seus principis, cal concloure que les diferents organitzacions xenòfobes estan aconseguint crear uns estats d'opinió molt més estesos del que semblava. Si és així, hi ha motius per preocupar-se, ja que es troba a faltar la valentia de molts dirigents per liderar un discurs que, a partir de la solidaritat obligada, afegeixi rigor i realisme a la seva acció política.

Impotència, ja que la UE no té ni les competències jurídiques ni els mitjans necessaris per gestionar amb eficàcia i rapidesa el procés d'arribada i d'acollida, mentre que els estats que es troben en les vies d'entrada, malgrat que tenen les competències, no tenen la capacitat per fer-ho sols. Una vegada més, com en la crisi de l'euro, la situació d'una UE a mig construir passa factura i obliga a accelerar el procés.

Finalment, falta de cohesió. Les cròniques no oficials sembla que indiquen que en les reunions hi va haver una especial diversitat d'opinions entre els integrants, molts enfrontaments de tipus bilateral, i bastants silencis inexplicables. No és estrany que en una situació així, fallin els mecanismes de decisió que, a més, no preveuen una rendició de comptes democràtica. Així s'acaba cedint a pressions que gairebé es podrien dir xantatges. Mals presagis per a Europa si no hi ha un cop de timó.

Joan Majó, enginyer i exministre.