Genocidi passiu
No hi ha intenció directa d'extermini, però sí una relació de causalitat entre la freda insolidaritat europea i les morts i el patiment dels refugiats
A través de la Mediterrània oriental milions de persones fugen de les guerres, dels bombardejos, de les ciutats en ruïnes. També fugen d'estats fallits a causa de conflictes armats recents, sense cap perspectiva de seguretat, dignitat, feina ni menjar. Uns i altres acaben en inhòspits camps de refugiats, que són veritables camps de concentració. Només dins de Síria hi ha 6,5 milions de desplaçats. A més, n’hi ha més d'un milió en el petit Líban, la qual cosa constitueix el 28% de la seva població. N’hi ha 2,5 milions a Turquia. En total, gairebé cinc milions de persones, dels quals 2,2 milions són nens, s'amunteguen en campaments dels països esmentats, i en altres de l'Iraq, Jordània o Egipte. Cada dia, més de mil persones fugen d'aquests camps.
Com que no hi ha mitjans regulars i segurs per a la travessia, tan sols troben el recurs de les màfies, insegur i irregular, i amb preus abusius. Així s'aventuren a creuar el mar, i pretenen deixar enrere aquest malson i busquen, raonablement, un futur de seguretat, feina i dignitat a l'acomodat nord d'Europa.
Les xifres no són precises ni coincidents, perquè es refereixen a una població en constant moviment, i perquè els còmputs i registres de diferents policies de fronteres són d’una objectivitat discutible. L'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) assenyalen que en el primer trimestre del 2016 més de 120.000 refugiats van arribar a les costes gregues i italianes, i més de 400 van morir en l'intent. El 2015 van morir entre 2.500 i 3.500 persones en la travessia marítima a Grècia i Itàlia.
El compromís de la Unió Europea (UE) de reallotjar 160.000 refugiats, segons unes quotes proporcionals assignades, ha estat incomplert de manera clamorosa pels estats. Espanya només n'ha acollit 18. Moltes fronteres s'han tancat i trenquen així el principi de lliure circulació de persones a la UE. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va amenaçar els “emigrants econòmics il·legals” advertint-los que no intentin entrar a Europa. Segons un preacord del 7 de març passat dels caps d'estat i de govern de la UE, totes les persones que van entrar a la UE de forma irregular seran tornades a Turquia, ja siguin “migrants econòmics il·legals”, o refugiats que haurien de tenir garantit el dret d'asil.
Seran expulsions en calent i expulsions col·lectives, encara que unes i altres estiguin prohibides per la legalitat internacional. La UE sap que ningú no la perseguirà. La seva il·legalitat té assegurada la impunitat. Pagarà el que faci falta al govern de Turquia perquè no deixi que més refugiats creuin l'Egea. Negociarà amb Turquia la recepció posterior de refugiats segons criteris proporcionals de quotes. Però, previsiblement, els estats tornaran a incomplir impunement el compromís. Per completar l'ajuda humanitària, David Cameron ofereix un vaixell amfibi portahelicòpters per lluitar contra les màfies del transport il·legal d'emigrants. El que faltava, vaixells de guerra contra les pasteres. És difícil reconèixer, en aquestes actituds egocèntriques i insolidàries, l'Europa dels drets humans.
La UE ha decidit incomplir el deure humanitari d'assistència, possible i per això exigible, i ha pactat convertir el dret d'asil en una estada indefinida insuportable en camps de refugiats a Turquia. Per tot això s'han arribat a qualificar aquestes actituds de genocidi passiu. Tècnicament, jurídicament, no és un genocidi, perquè no hi ha una intenció directa d'extermini, que seria indispensable per denunciar davant del Tribunal Penal Internacional als signants del preacord del 7 de març. Però hi ha una relació de causalitat directa entre la insolidaritat astuta i freda dels governants europeus i els milers de patiments i morts. Aquestes pesen sobre la consciència de la UE com un genocidi.
Mentrestant, aquí, en l'extrem oposat de la Mediterrània, el drama dels refugiats no es troba entre les nostres preocupacions, segons l'última enquesta del CIS. Prossegueixen els debats per a la formació de govern, però no s'hi ha sentit cap menció especial al drama dels refugiats. Alguns ajuntaments, com els de Madrid i Barcelona, i nou comunitats autònomes, van proclamar el seu compromís d'acollir refugiats. Però cap d'aquestes iniciatives no serà possible mentre no els deixin arribar els signants del vergonyós preacord del 7 de març i còmplices de la insolidaritat europea inhumana i il·legal.
José María Mena va ser fiscal cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
