Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

S+T+M=I+D+X

El vicepresident Oriol Junqueras fa una classe d'Economia als alumnes de l'IES Milà i Fontanals

El vicepresident Oriol Junqueras, a l'IES Milà i Fontanals.
El vicepresident Oriol Junqueras, a l'IES Milà i Fontanals.

A l’IES Milà i Fontanals de Barcelona no sembla dilluns. El començament de setmana sempre és dur, i més si s’enceta amb una classe d’economia. A la biblioteca els alumnes esperen amb expectació que arribi el mestre. Ho fa passades les deu, amb texans i una jaqueta negra. Els alumnes deixen de xerrar, però un exèrcit de fotògrafs s’hi llença de seguida. “Feu més soroll vosaltres que els alumnes”, els renya el professor. El mestre es posa davant la pissarra i comenta als alumnes que està acostumat a fer classes. N’ha fet a l’escola d’adults de Sant Vicenç dels Horts i a la universitat. Encara no s’ha presentat. “Em dic Oriol Junqueras, sóc nascut a Sant Andreu del Palomar, però de petit vaig anar a viure a Sant Vicenç dels Horts”, els diu.

El vicepresident del Govern aquest matí fa de voluntari per donar una classe a alumnes de quart de Secundària i primer de Batxillerat dins del Programa d’Educació Financera que la Generalitat organitza amb l’Institut d’Estudis Financers. Junqueras té una pissarra blanca que tan sols fa servir per anar construint una sopa de lletres: S+T+M=I+D+X. [Per llegir-la: S és estalvi; T, impostos; M, importacions; I, inversió; D, despesa, i X, exportacions]. És l’equilibri, diu, al qual aspira qualsevol societat. Però no els planta l’equació de cop i volta. Amb el mateix to didàctic que exhibeix al Parlament, Junqueras els parla de la distribució de la riquesa. I per fer-ho, arrenca amb una situació que no és aliena a una classe a la qual s’apleguen diverses nacionalitats. “Al món les coses canvien molt de pressa. Es reparteixen els diners, les inversions, els recursos i els serveis, i la gent també es mou i tendeix a marxar on hi ha molts recursos. Això passa al conjunt del món, però també dins dels països i les ciutats”, els diu.

El capital avui gairebé no té fronteres. I tot i així, es concentra en uns països i unes butxaques. Així que, a banda de fer circular el diner cap a la inversió, l’objectiu de qualsevol Estat hauria de ser distribuir millor aquests diners. I els planta la T [impostos] a la pissarra. “Els qui tenen més paguen més impostos, que es converteixen en serveis per a tothom, sobretot per als qui tenen menys. Serveixen per pagar les cadires on seieu o la calefacció que ens escalfa”, els diu. Els impostos són (o haurien de ser) obligatoris. Una altra cosa és si algú se n’escapa. Però ni la S [estalvi] ni la I [inversió] que dibuixa a la pissarra ho són: la segona prové de la primera, de manera que el perill és que “qui tingui molta capacitat d’estalviar no vulgui invertir”. “Si no hi ha inversió, el país es fa pobre”. La fórmula es tanca amb les exportacions i les importacions: si es compra a fora, els diners deixen de circular al país; si s’exporta, n’introduïm més.

Junqueras interromp en algun moment per saber si hi ha preguntes. Silenci. Cap problema: té prou rotllo per seguir. Ha explicat com redistribuir. Ara toca el perquè: “Una societat justa dóna més confiança a les famílies”. Si hi ha una bona sanitat, les famílies no tindran por a la malaltia i tindran més incentius per fer circular l’estalvi i, si hi ha més seguretat, les famílies no tindran por. “Per això alguns països estan molt orgullosos dels seus serveis públics, perquè són un fonament del creixement”, els explica. Quan sembla que vol acabar, encara se li acut una altra cosa. “La igualtat d’oportunitats”, enuncia. Com més dones treballin en una economia, més riquesa es genera. “Sabíeu que els països més rics són el que tenen una ocupació femenina més alta?”, els pregunta. “Nooooooooooooo”, desperten els alumnes.

Una noia atura l’exposició de Junqueras. Reprèn la correlació entre estalvi i inversió. És per fer una afirmació, i no una pregunta. “Això requereix”, diu amb rotunditat, “que les persones tinguin un salari adequat. Si no, això no és possible”. El vicepresident no pot fer altra cosa que donar-li la raó: “Totalment d’acord”. “I a més”, afegeix l’alumna, “necessites de la confiança de l’Estat en els seus ciutadans”. I, afegeix, no sembla que sigui el cas d’Espanya. El conseller assenteix una altra vegada. “Si l’Estat no estima la gent, la gent no estima l’Estat”.

Fora de l’aula sona el timbre. Però no es mou ningú. El mestre encara vol fer un darrer exercici. Demana com es diu el “número cinc” en diversos idiomes. Li ho diuen en urdú i panjabi. Gairebé igual. Els demana més números. Els alumnes descobreixen que els números són semblants a com ho diuen en la seva llengua. “Fa 4.500 anys parlàvem tots la mateixa llengua: l’indoeuropeu”, els explica. Per això hi ha coincidències des d’Irlanda a l’Índia. “Érem un sol poble. I si ho érem, vol dir que ens podem entendre molt bé tots plegats”. I ja ara sí, ja és hora de sortir a l’esbarjo.