Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De Tarradellas a Puigdemont

A la vida política catalana van fallar els diagnòstics i les solucions. Ara, el sobiranisme flaqueja de forma ostensible, tractant de mantenir l’il·lusionisme de la desconnexió

El contrast entre l’abundància de proveïdors de solució per a la qüestió catalana i el ritme al qual varien les circumstàncies podria considerar-se un altre fet diferencial entre punts diagnòstics mutants. El retorn de Tarradellas i la restauració de la Generalitat havien de ser el llindar d’una suma positiva, i en aquell moment ho van semblar. Van arribar la Constitució i l’Estatut, amb una àmplia redistribució dels poders territorials de l’Estat que responia a les aspiracions del catalanisme. A continuació, Jordi Pujol va esdevenir l’home fort de la situació, va reforular el mètode de la transacció com per intervenir en la política d’Espanya. Donava per sobreentès que l’Estat espanyol es retirava de Catalunya. Van ser anys de pactes, des de l’UCD, passant pel felipisme, fins als del Majestic amb el PP. En aquells temps, Pujol va manar molt a Espanya i aquesta és una dada que el nacionalisme victimista prefereix no recordar. Però la veritat és que per molts, Pujol era una garantia d’estabilitat, mereixia la seva confiança tot i que no la seva compenetració. Finalment, ha passat el que ha passat.

Després va venir el maragallisme. Qui més qui menys va pensar que Pasqual Maragall, que reclamava el llegat de la Institució Lliure d’Ensenyament, protagonitzaria un catalanisme laic, davant de la fusió misticopolítica del pujolisme preandorrà. Però Maragall va pactar amb Esquerra Republicana i li va donar màniga ampla fins a límits impensables: fins i tot el seu vicepresident, Carod Rovira, va anar pel seu compte a parlar les coses amb ETA.

Maragall va cedir àmplies porcions de poder al sectarisme. I finalment, esperonat per Rodríguez Zapatero, va plantejar l’opció d’un nou Estatut d’Autonomia, una cosa que no desitjaven ni els nacionalistes. De fet, ERC va votar-hi en contra. Per alguns analistes en aquest moment va començar tot, encara que, ja que la història és la política acumulada, segurament hauran de ser els historiadors els qui ho esclareixin. A continuació, va arribar a la Generalitat José Montilla, polític de sòlida executòria municipal i aliè a l’essencialisme de la nació irredempta, un castellanoparlant de qui s’esperava un nou rumb. Tot i així, Montilla va quedar abduït pel pes de la mitologia montserratina i no va haver-hi reorientació ni alleugeriment del llast nacionalista. De manera que res va resultar ser s’havia esperat, segons els successius escenaris de la Catalunya autonòmica.

Amb aquest escenari es va arribar fins a Artur Mas, el més mutant de tots, un gestor de propulsió tecnocràtica menor que es declarava partidari de polítiques anomenades business friendly. Va gestionar l’impacte de la crisi de 2008 fent retallades en matèria de política social. I el poble va respondre-hi sortint al carrer. Un bon dia, el president de la Generalitat, assetjat pels protestants quan anava cap al Parlament, va haver d’utilitzar un helicòpter. I llavors tot va confluir al carrer: protesta contra les retallades, bulliment d’autodeterminació sense fonament legal, descontentament amb les austeritats imposades per la crisi, populisme antisistema, populisme nacionalista, i un d’aquests malestars indefinits que torben la vida d’una societat de forma transitòria. Per aquest motiu Mas es va fer independentista i va pujar a l’onada de les nodrides manifestacions –encara no quantificades– de l’11 de setembre. Després va haver-hi les urnes i més endavant va haver d’apartar-se. Ja es veia en unes noves eleccions autonòmiques quan a l’hora vint-i-cinc va aparèixer la figura de Carles Puigdemont, de naturalesa política frèvola, afavorida per ERC i la CUP. Ara, amb la situació política d’Espanya, el sobiranisme està flaquejant ostensiblement i sembla que només confia en la mobilització sectària per part de TV3 i Catalunya Ràdio. És l’il·lusionisme barroer de la desconnexió.

En aquest panorama de la vida política catalana, el que es percep és que van fallar els diagnòstics i van fallar les solucions. Per descomptat, no va haver-hi grans solucions, omnicomprensives, definitives. Però és que no existeixen. En realitat, no són pocs els conflictes que poden anar-se diluint sense obtenir una gran solució, tal com ha estat passant amb el secessionisme al Quebec. Són cicles tant emocionals com de reactivitat social. La independència ha estat, per alguns sectors de la societat catalana cada vegada menys entusiastes, especialment en les classes mitjanes, una d’aquelles grans solucions que o no solucionen res o ho empitjoren tot. En realitat, en qualsevol societat occidental considerar algunes solucions prové del pluralisme crític. Vist amb la perspectiva del temps, la independència és el que hi ha entre la presidència de Josep Tarradellas i la de Carles Puigdemont. És la diferència que hi ha entre “Visca Catalunya!” i “Visca Catalunya lliure!”.

Valentí Puig és escriptor.