Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

La necessitat d’un congrés sense èpica

Seguim sense notícies del promès Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

El segon congrés de la llengua catalana, a Palma.
El segon congrés de la llengua catalana, a Palma. EFE

Devia ser una broma. O bé un objectiu d’allò més benintencionat, tot és possible. Al cap i a la fi, es tractava d’organitzar durant l’any 2014, tot aprofitant la coincidència feliç amb el Tricentenari, ni més ni menys que el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Formava part de les “Polítiques específiques” que per a la llengua tenia preparades el Departament de Cultura al febrer del 2013 per a la desena legislatura, i que el mateix titular de la conselleria, Ferran Mascarell, va fer públiques sense gaires ambigüitats tot anunciant “una nova ofensiva” a favor de la llengua catalana. Va passar l’any en què havia de passar tot, i del congrés no se’n va tornar a saber res més.

Per buscar una data simbòlica, era molt millor l’enguany 2016, coincidint amb el 110è aniversari del primer congrés, celebrat el 1906, i amb el 30è del segon, el 1986. Cada edició va tenir el seu moment, la seva història. La primera va sorgir arran de l’empenta d’Antoni M. Alcover i tenia com a gran objectiu impulsar el procés de normativització, al qual es va destinar la figura més destacada d’aquella trobada: Pompeu Fabra. Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, va prendre bona nota d’algunes de les propostes, entre elles la de fundar una acadèmia pròpia, que veuria la llum l’any següent amb el nom conegut d’Institut d’Estudis Catalans.

Vuitanta anys després les necessitats eren unes altres. Assolida l’oficialitat amb la democràcia i amb una Llei de normalització lingüística encara amb pocs anys de vida, l’any 1986 l’objectiu havia de ser encarrilar el procés de normalització, vist el panorama sociolingüístic que havien llegat les migracions del franquisme i les objeccions que sectors interns plantejaven a l’avenç de l’ús social de la llengua, sobretot a l’ensenyament. Sota la presidència d’Antoni M. Badia i Margarit i amb un notable suport acadèmic i institucional, el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana va gaudir d’una important repercussió pública i mediàtica.

En tots dos casos el congrés va suposar un salt qualitatiu per a la situació del català. Ara el moment és diferent, els problemes són uns altres, però l’exemple de llavors podria servir-nos per superar la paràlisi de la política lingüística actual i establir les bases per desentotsolar-se. I de passada recuperar la catalanística com a disciplina d’estudi i interès, tenint en compte la davallada que ha patit la filologia catalana com a opció acadèmica i l’orfandat en què ens ha deixat el traspàs d’alguns noms notables, com ara Joan Solà, Francesc Vallverdú o el mateix Badia i Margarit.

Tanmateix, els trenta anys que han transcorregut des del darrer congrés sembla que han passat una factura difícil de pagar, tenint en compte el trencament intern en el compromís amb la normalització, els successius intents de fracturar la unitat de la llengua i, sobretot, la susceptibilitat que envolta tot el que estigui relacionat amb el català. Una cosa tan aparentment simple com distribuir les diferents àrees d’estudi al llarg i ample de tot el domini lingüístic, tal com es va fer en el segon congrés, avui seria titllada de vindicació pancatalanista i possiblement acabaria sent carn de titular visceral en segons quina premsa.

Què se n’ha fet, del projecte de Mascarell? El reprendrà el conseller Santi Vila? O haurem d’esperar al 2040, amb el quadricentenari de la Guerra dels Segadors? Que s’asseguin sense tuteles polítiques els experts, filòlegs, lingüistes, i que s’encarin als problemes a fi d’establir alguna mena de línia a seguir en uns temps en què les novetats eclipsen el territori de confort. En tot cas, no suposa cap mena d’ajuda que la política instrumentalitzi un esdeveniment social i acadèmic d’aquesta magnitud, ni que prometi fer-lo coincidir amb altres fastos tot recorrent a l’èpica. Ja no cola.