Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Més PIB i més pobres

Estem cimentant la pobresa infinita. Però hi ha dades positives; el PIB va créixer i es va repartir: va haver-hi executius de l’Ibex amb un augment salarial del 300%

A casa dels derrotats republicans de la postguerra es va esperar durant anys la mort de Franco o a la imminent intervenció de les potències democràtiques per restaurar les llibertats. L'aventura del maquis que havia de fer fora el Caudillo mai va passar de la Vall d'Aran, allà cap al 1944 amb l'operació Reconquesta. El dictador, no obstant això, va morir plàcidament al llit després de 40 anys a les seves ordres. El maquis va haver d'esperar anys per rebre el reconeixement dels governs catalans o espanyols, sempre garrepes amb la tradició republicana. L'últim exemple va ser la paupèrrima representació oficial en el memorial del camp de Rivesaltes, 76 anys després de la seva posada en funcionament. Hi van passar més de 20.000 espanyols, 8.000 van acabar en camps d'extermini nazis. De l'actitud dels governs democràtics occidentals amb el franquisme, millor ni parlar-ne. La història no és divertida i els bons perden gairebé sempre. L'experiència mostra que no cal esperar a documentar la positio super miraculo, sinó actuar en la mesura de les possibilitats de cadascun.

En la Catalunya del segle XXI, ningú espera vanament que el maquis o la intercessió divina li treguin les castanyes del foc. Les potències democràtiques segueixen com sempre, gràcies. Del seu estat comatós és exponent el tracte que dispensen als refugiats, i la implacable asimetria que apliquen a Grècia o a la Gran Bretanya. Amb les eines disponibles, per rovellades que estiguin, cal arromangar-se i posar-se a treballar. Aquest any, en el debat sobre la pobresa, que el dimecres i el dijous es va celebrar al Parlament, s'han donat passos endavant: s'ha deixat parlar les entitats a les quals l'any passat CiU i ERC van vetar i el to més constructiu de les forces polítiques ha canviat respecte al del 2014. Una quarantena de propostes de resolució s'han aprovat. Però el que és tangible ja són figues d'un altre paner: el que no es fia a la independència que ens convertirà en l'Holanda del sud, es deixa per als pressupostos del 2016 que arribaran segurament al maig, el mes de Maria.

Només 30 milions dels 270 del pla de xoc contra la pobresa que es compromet el pacte d'investidura entre Junts pel Sí i la CUP tenen assignació pressupostària. I això tenint en compte que convergents, republicans i cupaires van pactar amb criteri de “realisme”, segons es va emfatitzar des del nacionalisme hegemònic. Totes les partides del pla de xoc es fien a la presentació dels comptes de la Generalitat. El president Puigdemont situa en la independència la solució estructural al problema de la pobresa. La CUP prefereix tenir com a port la fi del capitalisme. De les 10 propostes de resolució parlamentàries presentades per Junts pel Sí i aprovades pel ple només tres s’escapen als comptes per al 2016. L'element positiu: una partida extra (en grau de compromís) de 12 milions per a beques menjador. I mentrestant què? Hi ha socialdemocràcia aquí fora? De moment, una comissió de seguiment cada dos mesos reportarà l'aplicació d'aquestes partides. És d'esperar que aquesta comissió tingui més sort que els informes del consell assessor d’Artur Mas en la lluita contra la pobresa: els documents amb prou feines apareixien en el web de la Generalitat.

La política ha de contribuir a trobar solucions per a la població, que és a qui ha de dirigir-se. El descens de salaris en els nous contractes 2013 va ser del 40%, sous que no permeten superar el llindar de la pobresa. El patrimoni de la persona més rica de Catalunya equival a la renda anual de 150.000 famílies. En el nombre de persones que potser mai trobaran feina i en els domicili dels quals no hi entra cap ingrés, Espanya va, de ben a prop, amb Letònia. Som els reis del gap social. Teresa Crespo, presidenta de les entitats del tercer Sector, va desgranar totes aquestes dades en la seva intervenció davant la Cambra Catalana i va llançar una angoixant pregunta: “Quin futur construïm?” Doncs, estem cimentat les bases de la pobresa infinita. Una població que serà pobra perquè el seu historial laboral és pobre, esquitxat de contractes d'hores, dies, setmanes, mesos, la qual cosa donarà pas a unes pensions que no permetran viure dignament.

De moment, les dosis de realisme només serveixen per consagrar sostres de dèficit, només superables en cas de “catàstrofe natural”, dins d'una reforma de la Constitució que estableix que quan hi ha diners s'ha de pagar deute (acord PP-PSOE). O per aprovar una reforma laboral que precaritza salaris i feina (vots PP-CiU). Tant realisme no ens permet considerar de debò la pobresa. Hem d’esperar el miracle de la independència perquè molts ciutadans puguin viure amb dignitat?

El PIB va créixer el 2015 un 3,2%, la pujada més gran des de l'inici de la crisi. El 80% dels executius de l’Ibex 35 va incrementar el seu sou el 2015. Hi ha hagut augments, merescuts sens dubte, que han arribat al 300%. Cal ser realistes i competitius!