Selecciona Edició
Connecta’t

Fotre-li mà a la tradició

Maria Arnal i Marcel Bages presenten ‘Verbena’, un nou disc de reinterpretació de la música popular

Maria Arnal i Marcel Bagés.
Maria Arnal i Marcel Bagés.

Com moltes altres, aquesta història s’inicia d’una forma casual: “Vaig estudiar un any d’antropologia i estava fent l’arbre genealògic de la meva família. Vaig descobrir que tenia una besàvia nascuda a Orà i avantpassats d’Andalusia, Aragó... Això va portar-me a la música d’aquests llocs i així...”. Ho diu Maria Arnal, nascuda fa 29 anys a Badalona i Marcel Bagés, guitarra nascut fa 35 anys a Flix. Junts presenten el seu segon elapé, Verbena, una col·lecció de cançons que beuen del riu de la tradició entenent que com el mateix riu, aquesta tradició es mou, no és immutable.

“Nosaltres diem que fem un remix”, diu la Maria somrient, una cosa que fa amb molta facilitat. “La tradició és un riu en moviment: si la respectes molt i no la toques és com si s'aturés el riu, ho deixes estàtic. No pots acostar-te a la tradició com fa 100 anys”, diu Marcel, qui poques vegades obre la boca, parapetat en la riallera loquacitat de la seva companya. Ella va més enllà: “No ens interessa un respecte totèmic a la tradició. Ara bé, com que la respectem molt, volem que sigui nostra, la fem nostra”. Per a la Maria i en Marcel fer-se seva la tradició significa que partint d’ella, de cançons descobertes a fonoteques, a llibres o a qualsevol altre lloc, les recreen potser fins i tot canviant la lletra o la música. En realitat, és una reinterpretació en la seva clau d’un llegat comú. “Pep Gimeno, Botifarra, un artista de música tradicional de Xàtiva que admirem molt, ens va dir que el Ball del vetlatori, una peça tradicional que es cantava als funerals dels nens menors de tres anys, té la lletra d’un bolero”, recorda la Maria. En altres paraules, les lletres que de vegades pensem que tenen 150 anys no han estat sempre iguals i la versió que ara sentim potser va ser alterada per un pagès abans d’ahir.

Així, la cultura popular és com una mena de matalàs mil vegades recosit en el que cada generació pot fer una puntada, o dues o tres-centes. Però la Maria i en Marcel van més enllà, ja que no instrumenten tampoc com s’instrumenta la cançó popular: "Som un duet en escena, guitarra i veu només, però teníem molt clar que havia de ser guitarra i elèctrica, ja que hi afegeix tensió. No m’agraden les coses boniques i punt, les cançons han de dir-me quelcom més i, de vegades, un entorn suau no s’avé amb el que la cançó explica”, diu la Maria abans que en Marcel marqui perfil dient que a ell sí que li agraden algunes coses boniques tal qual.

De totes maneres, que ningú no es pensi que la guitarra d'en Marcel és una distorsió constant, un apropament al free jazz més filós o una aclucada d’ull al heavy metal, sinó que es cargola, ara suau i paisatgista, més enllà turbulenta i retorçada, donant el suport a l'excel·lent veu de la Maria, una veu que no va descobrir ella mateixa: “Mai havia pensat en ser cantant”, diu. “Va ser quan vaig entrar en contacte amb Compartir Dóna Gustet, un col·lectiu que estudia les connexions entre la tradició oral i les noves tecnologies, quan vaig conèixer en Marc Sempere i ell va ser qui em va dir que provés a cantar. Desprès vaig entrar en contacte amb Marcel i...”.

Ja porten dos elapés, el primer titulat Remescles, acoples i melismes. Al segon, Verbena, presenten cinc cançons i, per exemple, La cançó del taxista, té una primera part vinculada al seu origen, la Guerra Civil, però la segona part ja és lletra de la Maria:  “Ens agrada jugar amb l’ambigüitat i desmitificar aquestes músiques. La forma de relacionar-nos normalment amb aquest material és de nostàlgia, un món que s’ha perdut... i nosaltres no només volem acostar-nos-hi així. És l’actitud del flamenc una mica”. La història d’una altra de les peces és meravellosa. Es tracta de La cançó de Maria Ginestà, la miliciana retratada al terrat de l’hotel Colón durant la Guerra Civil. Maria Arnal explica l’origen de la cançó: “Tinc una amiga, la Maria Zafra, que està fent un documental sobre Maria Ginestà i va entrevistar-la abans de morir a casa seva. Va trobar una crònica d’un viatge entre Bordeus i la República Dominicana, un viatge que Maria Ginestà va fer, i explica que hi havia una actriu que inventa una cobla i la canta a la tripulació. La lletra d’aquella cobla és la que hem fet servir, i la melodia és meva”.

Certament, compartir dóna gust.