Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Emperadors nus

Cada dia es produeixen despropòsits com que Europa decideixi de sobte saltar-se les pròpies normes. La burla sostinguda davant el sofriment genera una incredulitat paralitzant.

És temps d'incredulitats. Sembla que l'única reacció raonable davant moltes de les notícies que ocupen la nostra actualitat és la boca oberta. Com pot ser? Com és possible, per exemple, que Europa acordi saltar-se les seves pròpies normes i els drets fonamentals per no acceptar els refugiats sirians, aquest rostre del que vam ser nosaltres tantes vegades al segle XX? Aquesta setmana descobríem que, en l'acord entre Turquia i la Unió Europea, els nostres governants decidien ignorar la Convenció de Ginebra i eliminar la possibilitat de demanar asil a la UE, a canvi de milions d'euros pagats a Turquia per poder mirar cap a un altre costat.

Curiosament, l'Europa en la qual partits d'extrema dreta i amb un discurs racista atrapen més del 20% dels vots en diversos països mira amb superioritat moral uns Estats Units fascinats amb Donald Trump. Amb tanta biga a l'ull resulta difícil assenyalar amb credibilitat la palla en l'ull aliè. El nostre emperador va nu, però en comptes de cridar-lo pels balcons insistim a fregar-nos els ulls, confiant que la pròxima vegada que fixem la vista les coses hauran canviat. Optimisme de l'intel·lecte sense indici de voluntat.

Més a prop, veiem com el terç de la població espanyola en risc de pobresa o exclusió social segueix inalterable mentre remunten els preus de l'habitatge i els articles de consum. En aquesta pujada de gener eterna (set anys ja de crisi!), l'actualitat segueix segrestada pels pactes a les altures, els combats de testosterona i un fil musical insuportable que deixa anar sense parar casos de corrupció i saqueig del públic per omplir butxaques privades. Però fins aquí tot bé, insisteixen. L'emperador no va nu, és que té calor i ha decidit sortir a lluir-se al natural, entre els aplaudiments dels que sempre preferiran apropar-se a l'arbre que coneixen que apostar per untar les llavors del que és nou. Més val boig conegut. Al marge de l'espectacle, els de la boca oberta no s’ho poden creure. Com pot ser?

A la cantonada, alguns decideixen canviar el decorat de l'obra de teatre que representen des del 2012 sense aixecar cap sospita. Els independentistes que ahir posaven a la trinxera enemiga els que dubtaven de “la voluntat del poble” i els seus representants, s'apropen avui a figures mitològiques condemnades durant mesos com el referèndum a l'escocesa o el federalisme. Sense despentinar-se, els que ahir van forçar aliances partint de l'eix nacional pel bé d'una independència que es prometia immediata (“les últimes eleccions de la Catalunya autonòmica”) avui recuperen els seus aliats naturals per aprovar pressupostos, mantenir privilegis i apuntalar un statu quo que no va deixar mai de ser prioritari. Que canviï tot perquè no canviï res. A l'emperador ja no el tapa ni l'estelada.

Al conte de Hans Christian Andersen El traje nuevo del emperador, quan el monarca surt al carrer amb una tela invisible per als estúpids, un nen trenca l'encanteri i rebel·la el que tots veuen però que ningú no s'atreveix a expressar, que l'emperador va nu, i que dir-ho no és d'estúpids, sinó de lúcids. Al conte, n'hi ha prou amb un bocí de realitat, una veritat, per trencar l'encanteri i apoderar els de la boca oberta. N'hi ha prou amb un nen perquè en un exercici d'empatia social tots diguin prou a l’estafa. I com podria ser d'una altra manera? Us imagineu un conte en el qual l'emperador anés nu i davant l'evidència i la denúncia la majoria es limités a mirar cap a una altra banda, a fer com si no passés res, incapaços d'enfrontar-se al seu propi ridícul?

Tanmateix, aquest extrem, impossible d'incorporar a cap conte per a nens i nenes (intenteu-ho!), és una de les imatges més precises i més tràgiques que il·lustren el moment actual. Davant del despropòsit, la incredulitat paralitzant. Davant la burla sostinguda davant el sofriment, els ulls tancats. Davant la presa de pèl, la negació autoimposada.

Potser farà falta un Howard Beale que cridi des dels televisors: I am mad as hell and I am not going to take it anymore! O un moviment de lucidesa que prengui les urnes per capgirar-les. O més nens i nenes que ens preguntin el que és obvi. Però alguna cosa farà falta, perquè aquesta processó incansable d'emperadors nus es fa ja insuportable.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques.