Homes en calçotets
Entenc que els mitjans necessiten rendibilitzar minuts i que el futbol és una manera barata d'omplir continguts, però tant?
Són un quart de tres d'un diumenge assolellat i sóc en una de les dutxes d'un club esportiu. Un parell de senyors grans es relaxen sota el raig d'aigua calenta després de nedar. De lluny, se sent arribar els del futbol, que van ocupant els forats lliures a les dutxes. El que tinc al costat remuga una cosa que no entenc i no para de rondinar.
Al final, algú li contesta. Una falta, una entrada, un no me l'has passat, jo què sé. Ni me n'adono, que de les paraules passem als fets. És el que té el futbol en directe, que no hi ha repeticions, s'agafen, criden i forcegen en directe. Les veus alerten els altres jugadors, que arriben molt de pressa. Imagineu-vos-els descalços, amb xancletes o amb botes de tacs i el terra moll i sabonós. Nus o en calçotets, senyors grassos i peluts en samarreta rellisquen i s'ajuden a caure i a aixecar-se.
Els dos avis que continuen sota el raig fan que no amb el cap. Els nostres herois discuteixen mentre abandonen les dutxes. L'ensurt de les caigudes ha deixat en segon pla la discussió per qui sap què.
El futbol ocupa gran part de les seves vides. Hores de tele, xarxes socials, discussions i joc omplen el buit dels dies. Han fet amics i enemics amb qui viuen penes i satisfaccions. De fet, el problema és que els ocupa tantes energies que acaben relliscant a la dutxa. Un descans, que ni a la dutxa i amb dos iaios no pots estar tranquil. Fins i tot per a qui l'esport és una cosa important o per als que el futbol no és una cosa ni molt menys marciana, l'excés és excessiu.
Si comptem les hores de les graelles de ràdio i televisió crec que s'entén. D’acord, els mitjans necessiten rendibilitzar minuts i pot ser que requereixin televisió porqueria i zàping i que el futbol sigui una altra manera barata d'omplir continguts, però, a quin cost? N'hi ha prou amb recordar altres ecosistemes comunicatius més enllà dels Pirineus per adonar-se’n. La merda és inevitable i n'hi ha a tot arreu, però, tanta? I tan conformats?
No dic que tot sigui en va. El periodisme es pot aprendre amb les cròniques d’en Ramon Besa, la normalització del català ha passat per les retransmissions d’en Joaquim Maria Puyal i hi ha desenes d'articulistes que fan articles sobre sistemes de joc molt més brillants que aquest. Hem crescut amb el futbol i forma part de la nostra vida, però la desmesura crea monstres.
Els directius diuen que les tertúlies esportives omplen el buit que a la banda masculina de la cosa no omplen les tertúlies de la premsa del cor. Fins aquí, res a dir-hi (o sí, que ja no sabem on posar el llistó), però un no deixa de preguntar-se si hi ha alternatives viables i si no fa temps que esborrem la ratlla de tant passar-hi per sobre.
Els exemples de Catalunya Ràdio i TV3 són de pura exageració. No només hi ha un canal dedicat a esports, sinó que el d'informatius dedica un terç del temps a la mateixa informació. És clar que no tot és futbol, però si comptem minuts i comparem, la contracció del Canal 33 o les desaparicions de Catalunya Cultura o d'Icat FM, es converteixen en moments d'or de la vergonya comunicativa local. Per als defensors de la ràdio en català, recordem que mentre Ràdio Nacional d'Espanya emet El ojo crítico aquí estem amb el Barça. Hem consolidat un programa sobre castells, però no hi ha manera fer sobreviure el de llibres.
No cal contraposar futbol i llibres en els mitjans perquè aquests tindrien la batalla perduda abans de començar. El periodisme s'escriu, i per llegir-lo cal alguna cosa més que el que es balbuceja a la majoria de les seccions d'esport de ràdio i televisió. Per dir-ho clar, una bona crònica esportiva pot ajudar a entendre el món però la major part del que es radia continua tenint el mateix interès que la vida i les obres dels amants de les folklòriques. Escoltar els detalls de no sé quin lligament en hora punta, se'ns fa pesat fins i tot als que no ens desagrada el futbol.
Qui ens havia de dir que l'interès general pel futbol del senyor Álvarez-Cascos seria el consens nacional que uniria l'ultradretanisme més carrincló amb la pàtina culturalista de l'esquerra. Santa Maradona, prega per nosaltres.
Francesc Serés és escriptor.
