Selecciona Edició
Connecta’t
provocacions

Apocalíptics ‘versus’ integrats

Umberto Eco sabia tantes coses que és potser un dels penúltims intel·lectuals ajustats al model que prové del saber medieval

Umberto Eco, a la Universitat de Burgos, el 2013.
Umberto Eco, a la Universitat de Burgos, el 2013.

Umberto Eco sabia tantes coses que és potser un dels penúltims intel·lectuals ajustats al model que prové del saber medieval i arriba fins a l’alta modernitat del segle XX, tot i que això no vol dir que fos un gran savi. Encara que intuís amb un olfacte admirable les qüestions més imminents, no és demostrable que sabés interpretar les aigües més profundes. Quan l’any 1964 fa la contraposició entre apocalíptics i integrats a la cultura de masses, segueix el camí d’un debat ja vigent als Estats Units, i l’escenifica des d’Europa, amb versatilitat suggestiva. No debades coneixia la precisió dels mètodes escolàstics, que no sempre ha dut a conclusions connectades amb la realitat. A la Barcelona dels anys seixanta, aquell llibre tingué un impacte incisiu, més potser que Obra oberta, que era i és una cristal·lització tan seductora d’intel·ligència i alta cultura.

En definitiva, la qüestió era que els integrats tenien una visió positiva de la cultura de masses. D’aquí que la simplificació de la tesi d’Eco venia a ser que qui llegís Hazañas bélicas per força acabaria divertint-se amb les pàgines de Cèsar sobre la guerra de les Gàl·lies. És a dir: hi ha un camí que va de l’entreteniment per se a la consideració reflexiva. Però una cosa és passar de L’illa del tresor a Balzac i una cosa molt distinta és suposar que del còmic anem a parar a Spinoza. En fi, va ser com si Eco ens donés permís —un permís condicionat— per veure la televisió. Com a pal·liatiu, recordem que era abans de la televisió berlusconiana i del reality show.

Pel contrari, els apocalíptics eren de propensió elitista. Sospitaven que la cultura de masses podia no tenir efectes tan positius i mantenien que l’alta cultura implica una disciplina intel·lectual i un esforç que la concepció pop no pot suplir. A hores d’ara, en plena fissura digital i de televisió a la carta, sabem que hi ha un decaure de la lectura i que el llibre, almenys de forma transitòria, va sent substituït per la pantalla del mòbil. La qüestió és què fem amb Gutenberg. Vist des d’ara, no és estrany que a la Barcelona dels seixanta —ciutat alguna vegada volàtil i mimètica— hi hagués tanta simpatia pels integrats, enfront del pessimisme cultural dels apocalíptics. Però, ¿podríem assegurar que la cultura de masses ens ha fet més cultes i més conscients? ¿És que la figura televisiva de Belén Esteban correspon, en el més indulgent dels casos, a les il·lusions melodramàtiques d’Emma Bovary? Qui sap si els nous mites de la cultura de masses generen tanta complicitat que són capaços d’afavorir a la vegada el col·lectivisme digital i el narcisisme del selfie.