Selecciona Edició
Connecta’t
Cartes de més a prop

Com qui juga al dòmino

Molta gent dóna per fet que els escriptors, a diferència de metges, lampistes o advocats, escrivim per passar l’estona

Benvolguts, no sabeu com m’alegra que trieu un llibre meu per al vostre club de lectura, i que em proposeu d’assistir-hi. M’encantaria. He visitat molts clubs i sempre els he trobat enriquidors, sovint la conversa ha lliscat fins ben tard. M’encantaria, dic. Tanmateix, seré franc: m’he perdut clubs perquè les condicions no eren dignes. M’explique. Molta gent dóna per fet que els escriptors —a diferència dels lampistes, els obrers, els metges, els advocats o els bibliotecaris— no treballem, que escrivim per passar l’estona, com qui juga al dòmino. Creieu-me: hi ha gent que ens considera pesseters si exigim que se’ns tracte com a qualsevol altre ésser humà que treballa.

Cada llibre que publique em costa, pel cap baix, cinc anys de feina. Per tal d’escriure’l, he hagut d’agafar-me algun curs d’excedència i diverses reduccions de jornada del meu treball habitual, un treball que és un peatge per poder passar amb la família. Molts diners no cobrats —perduts—, i moltíssimes hores, per poder escriure. Ja sabeu com estan les vendes —a l’autor, li n’arriba un deu per cent—, i el tema de la pirateria. Misèria i poca cosa més. Assistir al vostre club és feina —agradable— i, sobretot, temps. Si hi vaig és per explicar-vos coses sobre el llibre que heu llegit: com es gestà, com el vaig escriure, els entrebancs i les anècdotes del procés... Hi ha la vida del text des que salta la primera espurna en la ment de l’autor fins que, ja editat, reposa a l’aparador d’una llibreria. I també hi ha la vida del llibre independent de l’autor, on els crítics, els llibreters i, sobretot, els lectors, decidiran un destí d’èxit o de silenci. Fa vergonya ser obvi, però tot això que l’autor us pot contar, i que enriquirà la vostra visió del llibre, s’ha de preparar. Repetisc: és feina, i temps. No sols el temps de desplaçar-se i d’estar amb vosaltres fent tertúlia.

Ho sé: alguns autors us han visitat sense cap compensació. No ho dubte. A mi no em val, aquest argument. Que les dones hagen carregat fins ara amb tota la feina de casa no justifica aquest abús en tantes llars. Que moltes dones continuen trobant-ho normal, tampoc.

¿Demaneu els serveis d’un lampista, d’un obrer, d’un metge, d’un advocat o d’un bibliotecari sense pagar? Els considereu pesseters, si ho exigeixen? Digueu que admireu la meua escriptura, que heu passat bons moments llegint el llibre, que us ha fet pensar o us ha commogut. No negaré que això m’anima, com qualsevol elogi anima qualsevol individu que fa, amb vocació, una feina. Alhora, però, negueu valor al meu temps i al meu treball, i penseu que l’he de fer, a diferència de la resta de la humanitat, de franc, car som entre amics. Però, on s’ha vist un amic que, ja de primeres, com a carta de presentació, et menysprea?