Selecciona Edició
Connecta’t
corredisses

La rutina Messi

L'argentí sobresurt igualment a l’Emirates Stadium de l’Arsenal que al camp de l’Eibar

Messi a Eibar. La pilota és seva.
Messi a Eibar. La pilota és seva.

Seria molt trist que els cronistes ens canséssim de Messi abans que Messi es cansi de jugar a futbol. Ho dic perquè comença a córrer la brama que costa molt trobar adjectius per qualificar les actuacions de l’argentí, de tan constants, regulars i bones com són, a fora i al Camp Nou. I si a l’esport desapareix el factor sorpresa, aleshores perd tota la gràcia. Hi ha culers partidors de mena que ja es pregunten fins quan durarà l’època de Messi i com serà el dia que falti, gent que no té res a veure amb els aficionats que preguen perquè als madridistes se’ls faci tan llarga la dictadura futbolística del 10 del Barça com ho va ser per als barcelonistes l’hegemonia de Di Stéfano.

És veritat que el plantejament, nus i desenllaç és el mateix, però no tots els partits són iguals, perquè Messi es reinventa cada dia, capaç de trobar un gol que exigeix una nova descripció, com es va poder veure a Ipurua. El 10 va tornar a excel·lir en un enfrontament en què hi va haver detalls que diuen molt a favor de l’equip blaugrana: l’alineació i el pla de Luis Enrique; la bona defensa i la facilitat per saltar-se línies de pressió, així com saber donar sortida a la pilota per la coordinació dels laterals amb Busquets; el servei del porter amb la mà en el 0-4; la velocitat d’execució; el desequilibri generat sense Neymar ni Iniesta, i les desmarcades de Luis Suárez.

L’uruguaià, una roca contra la qual topen els defenses més durs de la Lliga, no defalleix mai, sovint profund, únic a l’hora d’atacar l’espai, cosa que agraeix especialment Messi, que sempre troba un motiu per deixar una actuació singular, com correspon al número u. Messi sempre té ganes de jugar, difícilment esgota el cicle d’amonestacions que acaben en un partit de sanció, no va mai a les festes d’aniversari dels seus germans, no se li saben vicis i, com a molt, es mesura la seva implicació a partir dels quilòmetres que fa, convençuts els aficionats que al camp reposa i selecciona els seus esforços, res de córrer de cara a la galeria, ja que no ha estat mai populista ni és tan guapo com Beckham o Cristiano.

Messi sobresurt igualment a l’Emirates Stadium contra l’Arsenal que al camp de l’Eibar, com va quedar demostrat diumenge, en què la seva actuació va ser aplaudida per l’entrenador Mendilibar: “Amb aquest tipus es fa tot impossible; del no res treu un gol”. Al 0-1 va habilitar Suárez amb una passada sorprenent, a peu parat, després d’un fora de banda. Al 0-2 va fer una conducció única: no va necessitar regatejar ningú, ni fer cap sotana, ni combinar amb cap company, sinó que va anar tocant la bola amb puntades curtes —dues quan els contraris en fan una—, i es va escorar de mica en mica cap a l’esquerra fins que va trobar el forat per rematar creuat, a la ronyonada de Riesgo.

Ni Capa ni Pantic el van poder entrar o tombar-lo mentre accelerava. I, finalment, va forçar i tirar el penal que va suposar el 0-3. Aquesta vegada es va deixar estar de comèdia i debat: després de mirar Suárez va agafar la bimba i va enganyar el porter amb un llançament a l’estil Panenka. Com ja va passar amb el penal indirecte que va ficar Suárez, Messi és capaç de personalitzar fins i tot els tirs amb denominació d’origen: els seus xuts van evocar els de Panenka i Cruyff sense ser exactament iguals, sinó que tenien el toc Messi. La seva va ser una actuació completa perquè va ocupar les diferents posicions d’atac i es va manifestar com un davanter total per als diferent registres: un 10.

Messi marca sempre les diferències en els partits senzills i en els complicats, sigui la competició que sigui, com es va veure l’any passat a la Champions. La crítica coincideix a dir que Luis Suárez va fer un torneig exemplar contra rivals de la vàlua del City, el PSG o la mateixa Juve. Però el difícil i exigent partit contra el Bayern al Camp Nou, el va resoldre el 10. Va ser precisament arran d’un partit contra el campió alemany, el maig del 2013, que molts van témer haver perdut Messi. Aleshores es va desencadenar un sentiment de frustració i crítica contra ell i el Barça. La vida blaugrana no tenia sentit sense Messi. Però el 10 se’n va sortir, es va reinventar i ara torna a regnar amb Luis Enrique.

Un motiu de sobres perquè el barcelonisme no torni a renegar de Messi. L’estrella del Barça sempre està a punt, disposat a fer la jugada del partit i a marcar el gol més inversemblant, arguments perquè els cronistes intentem superar-nos cada dia, conscients que ens ha caigut un regal del cel i que cada dia que hi ha partit és festa major, per més previsible que pugui ser la victòria blaugrana per obra i gràcia de Messi. No tindríem perdó de Déu si ens canséssim de Messi abans que Messi es cansi de jugar a futbol.