Selecciona Edició
Connecta’t
JOSÉ MARIA MICÓ | Expert en el Segle d’Or

“El premi d’entendre Góngora és l’admiració pel seu prodigi mental”

José María Micó recorda que el barroc català, i en especial el Rector de Vallfogona, va distingir l'autor espanyol com a mestre dels poetes

José María Micó, catedràtic de Literatura de la UPF i traductor.
José María Micó, catedràtic de Literatura de la UPF i traductor.

Des d’un present consagrat a Dant, a la música i a la docència, José María Micó (Barcelona, 1961) parla de Góngora amb la complicitat dels amics que es coneixen des de sempre (tesina, tesi i 20 anys de dedicació monogràfica), una relació que ara culmina en el volum Para entender a Góngora (Acantilado), recull de tota una vida d’estudi i recerca sobre el poeta cordovès. La proximitat del títol amb l’assaig de Martín de Riquer (Para leer a Cervantes) va ser “una idea de l’editor, Jaume Vallcorba”, i com hi ha món que el canvi de verb és pertinent: Cervantes, diu Micó, “és la transparència de la prosa i Góngora és la dificultat del vers molt elaborat”.

Pregunta. El mite de l’hermetisme de Góngora és culpa dels seus comentaristes?

Resposta. Alguns autors hermètics provoquen una tradició de comentaris encara més hermètics, perquè els estudiosos que s’hi dediquen acostumen a ser hipererudits que compliquen encara més la recerca del sentit literal. Els bons poetes hermètics són misteriosos però no incomprensibles. I Góngora escriu amb la intenció de crear sentit. El problema és que ho fa amb un llenguatge més simbòlic de l’habitual, lèxicament més rebuscat i amb matisos d’altres llengües, però vol construir sentit i, si un s’hi esforça, al final troba que té un sentit lògic com qualsevol altre text.

El gongorisme està en auge: ara fins i tot també l’estudien a la Xina

P. I quina recompensa obté el lector quan descodifica aquest sentit que perseguia Góngora?

R. El premi és l’admiració pel prodigi mental de les seves associacions poètiques, la creació de sentit a partir de mecanismes mentals i lingüístics que són molt sofisticats però que tenen una part de simplicitat. Góngora va ser el model per a Baltasar Gracián quan va escriure la Agudeza y arte de ingenio, manual molt útil per entendre Góngora, perquè un poeta posa en relació coses que en principi no estan relacionades, i el bon poeta és el que dóna les claus per entendre aquest vincle. En Góngora, aquestes analogies són molt potents i a vegades complicades, perquè procedeixen d’un món mitològic i de referències que no tots els lectors comparteixen.

P. Góngora ha fet fortuna a Catalunya?

R. Acadèmicament, sí. Fins i tot un gran catalanista com Antoni Comas es va dedicar a Góngora, en uns anys en què el Polifemo va ser lectura obligatòria als instituts. Després va arribar Antoni Vilanova, i des de la Universitat de Barcelona es va convertir en un dels referents del gongorisme internacional. Aquí sempre hi ha hagut bons especialistes del Segle d’Or en general i de Góngora en particular, i al segle XX ha gaudit d’un cultiu acadèmic important des del punt de vista filològic. En termes creatius, qui li va concedir la distinció de mestre dels poetes va ser el barroc català, sobretot el Rector de Vallfogona. En aquest període sí que es pot resseguir la influència literària de Góngora a Catalunya.

P. Al llibre parla del passat del gongorisme i pronostica que el futur s’endevina esplèndid.

El futur de l’edició filològica és el digital, però l’avenç tècnic et pot dur a tancar-te

R. Fins fa poc el gongorisme era cosa de quatre gats, però gats tan imponents com Dámaso Alonso. Però les noves generacions, sobretot a partir d’Antonio Carreira, han obert aquest camp i ara trobem hispanistes americans i italians que s’hi dediquen. Fins i tot hi ha un cert gongorisme oriental: fa poc m’ha escrit des de la Xina una professora que vol fer la recerca sobre Góngora. Es pot dir que és un dels temes amb una situació millor de l’hispanisme internacional. Ara s’ha presentat una tesi doctoral d’Antonio Rojas Castro sobre l’edició digital de l’obra de Góngora, i aquest és un camp que tindrà un desenvolupament important.

P. Quina presència tenen les humanitats en l’era 2.0?

R. El món digital és molt interessant per a qualsevol edició de clàssics, perquè l’hipertext permet tenir d’una manera virtualment simultània molts materials que per a l’edició filològica de textos són molt complicats de tenir en format físic. Té sentit que una part de la informació, complementària al paper, es publiqui en línia, si no necessitaríem un llibre de 2.000 pàgines només per recollir totes les variants de les Soledades de Góngora. Crec que les edicions en paper han d’evolucionar a un model més per a lectors, perquè el futur de les edicions filològiques per a investigadors és en l’àmbit digital. Per això, en el meu llibre he tret totes les notes, he preferit plantejar-ho més com un assaig que no pas com una recerca. En les edicions filològiques la part essencial pot continuar en paper i la part més especialitzada, com a consulta virtual. En general, el món digital porta a la hiperespecialització, però compte, s’hauria d’evitar el tancament: si les humanitats digitals són una forma d’obrir-se, seran bones; si es converteixen en una altra forma de tancar-se, com ho són les revistes d’hispanisme internacional tradicional, només per als adeptes, no servirà de res.

Filòlegs ‘tangueros’

El poeta Micó no ha oblidat mai la relació entre la música i els orígens òrfics de la lírica. Durant la carrera va abandonar la guitarra, després va arribar Góngora i va haver de triar: “O la tesi doctoral o la música”. La renúncia es va acabar fa tres anys. La seva dona, Marta Boldú, filòloga i professora de literatura, va començar a cantar, i Micó va recuperar l’instrument amb la convicció que “la poesia no s’hauria d’haver separat mai de la música”. I amb un bagatge ple de referents: “Els trobadors, Serrat, Sabina i Raimon són part de la meva formació”.

Nascuts com a duo el 2013, porten als escenaris la seva combinació de versos musicats i música versificada. Marta és la veu. Van començar amb tangos, però el repertori s’ha ampliat tant que a l’abril graven a Madrid el seu segon disc, Memoria del aire, íntegrament amb temes propis. Dels 11 només n’hi ha un pensat com a cançó (Blanca y azul), la resta són textos modificats ad hoc “perquè les cançons tenen unes lleis diferents de les del poema”. A vegades els han penjat l’etiqueta de “filólogos tangueros”. Ara els gèneres es barregen, com els bons lectors, com la bona música.

P. Góngora és un poeta adequat per a una època de lectura fragmentada?

R. Mai ho podrem llegir tot, jo sóc partidari de les lectures fragmentades. Les Soledades, per exemple, és una obra molt complexa, la millor manera de fer-la accessible és amb tres o quatre pinzellades, fins i tot adaptades a una llengua més moderna. Un lector d’institut en té prou amb uns quants poemes de Góngora, no necessita totes les Soledades amb materials propis d’erudits. El Polifemo és una altra bona entrada, perquè té un tema fàcilment identificable, una faula clàssica, en la tradició de les metamorfosis d’Ovidi. Pots centrar-te en la descripció de Galatea per fer-te una idea de l’art de Góngora. En canvi, a les Soledades no se sap ben bé què hi passa ni com s’ha d’interpretar.

P. Com a poeta, de quina manera ha integrat Góngora?

R. De manera indirecta i inconscient. Crec que sóc un poeta molt poc gongorí, però de manera inconscient segur que hi ha coses que he assimilat, potser una complexitat de sentit equiparable però amb altres eines. El que no comparteixo és la seva voluntat d’hermetisme. Per mi, la poesia ha de ser misteriosa però no hermètica, perquè si no perd la seva funció, que no és tenir lectors, com la novel·la, sinó fer-se comprensible sense tantes dificultats com les que posa Góngora. Lope de Vega ho va dir molt bé: “Oscuro el borrador y el verso claro”.

P. Fa anys que treballa en una nova traducció de la Divina Comèdia. Com ho té?

R. Ara sóc al Purgatori, que és un bon lloc per quedar-s’hi, i m’agradaria acabar-lo aquest any i tenir-ho tot plegat per publicar el 2017. Hi haurà un índex analític i algunes explicacions, però vol ser una Divina Comèdia per a lectors, no per a italianistes. Crec que les traduccions són sempre complementàries, la meva l’estic fent amb un criteri molt diferent a la d’Ángel Crespo, per exemple, que a vegades es veu molt forçat per la rima. A Catalunya, Dant va tenir molta sort, perquè la primera traducció rimada de la història va ser en català, el 1429, a càrrec d’Andreu Febrer. La de Sagarra, amb un lèxic culte propi del Noucentisme, és complementària a la de Mira, que fa servir una llengua més moderna. Els límits que m’he posat són el vers, la musicalitat i la coherència sintàctica, però no s’ha de perdre mai la legibilitat de la narració.