Selecciona Edició
Connecta’t

Gihadistes a Espanya des de l’11-M

Gairebé la meitat dels detinguts per terrorisme islamista entre el 2013 i el 2015 eren espanyols. Cal revisar l’estratègia contra aquest fenomen i aplicar el pla de prevenció de la radicalització violenta

Gihadistes a Espanya des de l’11-M

Fa dues dècades que a Espanya es va condemnar per primera vegada un individu implicat en activitats de terrorisme gihadista. Era un algerià, membre del Grup Islàmic Armat (GIA), detingut a Barcelona el 1995. Entre aquest any i el que va precedir els atemptats de l’11-M en van passar nou, durant els quals es van detenir poc més de cent persones a Espanya, una mitjana anual de 12 detencions. Al llarg d’un període de temps similar, després de l’11-M, és a dir, entre el 2004 i el 2012, el nombre de detinguts contra el terrorisme gihadista va superar els 470, amb la qual cosa es va elevar la mitjana anual fins a 54, una xifra més de quatre vegades més alta que la que es va registrar entre el 1995 i el 2003.

Durant aquells divuit anys va existir bàsicament la mateixa legislació antiterrorista, ja que hi va haver una reforma del Codi Penal sobre aquest tema a finals del 2010, que va entrar en vigor al començament del 2011. Per tant, fins i tot tenint en compte que la lluita contra el terrorisme gihadista es va intensificar des de la primavera del 2004 —i a partir de llavors hi va haver un consens entre jutges, fiscals i policies sobre la conveniència d’anticipar operacions antiterroristes per evitar possibles atemptats en preparació—, les dades sobre detencions poden ser considerades un indicador rellevant de com el terrorisme gihadista i l’amenaça inherent van persistir després de l’11-M.

Una legislació i un consens inadequats respecte de les actuacions preventives davant el terrorisme gihadista van dificultar recopilar el tipus de proves requerides pels tribunals per imposar penes, però 54 dels detinguts entre el 2004 i el 2012 van ser condemnats. Tots homes, no menys de la meitat d’entre 25 i 34 anys quan van ser detinguts, la majoria casats i amb fills. Nou de cada deu, estrangers; nascuts, per aquest ordre, al Marroc, el Pakistan i Algèria. Tots d’ascendència cultural i familiar islàmica. Tot i que amb nivells educatius i professions diverses, sobresortien els qui només tenien estudis primaris o no tenien educació formal, i els que treballaven com a personal de serveis o en feines no qualificades. A més, una tercera part tenia antecedents penals per delinqüència comuna.

No estem davant individus que actuen en solitari, sinó immersos en xarxes o cèl·lules

En aquells nou anys posteriors a l’11-M, prop de set de cada deu dels gihadistes detinguts i condemnats residia a les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona. Es van radicalitzar tant dins d’Espanya com als països d’origen, en processos que iniciaven quan tenien entre 16 i 24 anys i que es prolongaven habitualment uns quants anys. Aquests processos es desenvolupaven sobretot en domicilis privats, llocs de culte, locals comercials i centres penitenciaris, normalment sota la influència directa d’activistes carismàtics o figures religioses. El més habitual era que l’acció d’aquests agents de radicalització es veiés afavorida per vincles afectius preexistents de parentiu, amistat o veïnatge.

Gairebé tots aquests individus s’implicaven com a gihadistes en companyia d’altres i conjuntament formaven part de cèl·lules integrades o relacionades amb organitzacions, entre les quals hi havia Al-Qaida i l’aleshores branca iraquiana o entitats associades amb base al nord de l’Àfrica i el sud d’Àsia, casos del Grup Islàmic Combatent Marroquí (GICM), el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC) o Therik i Taliban Pakistan (TTP). Aquest últim entramat gihadista va assumir la responsabilitat en la temptativa, desmuntada el gener del 2008, de preparar l’execució d’un atemptat o diversos, amb explosius i voluntat d’alta letalitat, al metro de Barcelona. Onze pakistanesos —un de naturalitzat espanyol— i un ciutadà indi van ser condemnats pel que hauria pogut ser el segon 11-M.

Tot això ha canviat des del 2013, en el context d’una nova mobilització sense precedents estimulada per les organitzacions gihadistes actives a Síria i l’Iraq. Tot i que Espanya no es troba entre els països més afectats de l’Europa Occidental, en concomitància amb aquesta s’ha produït una extraordinària transformació del gihadisme al país. Ja no estem davant un fenomen relacionat fonamentalment amb estrangers. Entre els més de 140 individus detinguts a l’Estat espanyol des del 2013 fins al 2015 prop de la meitat són espanyols, i a més nascuts dins del territori. Tot i que de la resta la gran majoria són marroquins, es pot dir que a Espanya s’ha produït l’eclosió del gihadisme homegrown o autòcton.

En conjunt, Barcelona i el seu entorn són el principal escenari del gihadisme al nostre país

Aquest component autòcton té el focus principal a Ceuta i Melilla, les dues ciutats espanyoles amb àmplies segones generacions, descendents d’immigrants marroquins, al si de col·lectivitats musulmanes inusualment extenses. En conjunt, tot i això, Barcelona i el seu entorn constitueixen l’escenari principal del fenomen gihadista a l’Estat. Tot i que continua sent un fenomen dominat per homes joves i amb ascendents familiars o culturals musulmans, habitualment casats, immersos en processos de radicalització gihadista que ara són més ràpids —a causa de la incidència d’Internet i les xarxes socials—, entre els detinguts a Espanya al llarg dels tres darrers anys són inusitadament significatius els percentatges de dones, igual com de conversos.

Tampoc no estem davant individus que es moguin en solitari i que actuïn per compte propi —encara que n’hi hagi algun exemple—, tot i que algunes elits polítiques i mitjans de comunicació solen subratllar l’amenaça del gihadisme individual. Tot i això, entre els detinguts per activitats de terrorisme gihadista del 2013 al 2015, nou de cada deu ho feien immersos en xarxes o cèl·lules, fossin de nova creació fossin reconstituïdes a partir d’estructures en estat latent; però en un supòsit o altre, connectades amb organitzacions com el Front Al Nusra i, sobretot, la branca iraquiana d’Al-Qaida d’aleshores, que després de trencar-hi finalment es va passar a anomenar Estat Islàmic. Quatre de cada deu pertanyien a cèl·lules o xarxes amb funcions operatives, algunes determinades a perpetrar atemptats a Espanya.

En resum: tant la caracterització social com els processos de radicalització i les pautes d’implicació dels gihadistes a Espanya revelen línies de continuïtat evident i altres de canvi remarcable, 12 anys després que una xarxa terrorista, formada a partir de les restes de la cèl·lula d’Al-Qaida desmantellada a Espanya el novembre del 2001 —que va actuar en connexió amb el comandament d’operacions externes d’Al-Qaida situat al Pakistan— perpetrés els atemptats de l’11-M. Un repte per a la revisió pendent de l’estratègia integral espanyola contra el terrorisme internacional i per a la implementació urgent del pla nacional de prevenció de la radicalització violenta.

Fernando Reinares és investigador principal de terrorisme internacional al Real Instituto Elcano i catedràtic a la Universitat Rey Juan Carlos. Autor de ¡Matadlos! Quién estuvo detrás del 11-M y por qué se atentó en España (Galaxia Gutenberg). Carola García-Calvo és investigadora en el programa sobre terrorisme global del Real Instituto Elcano i professora associada a la Universitat de Comillas.