Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El món de Puigdemont

Dos llibres, un assaig escrit pel mateix president i un perfil, permeten conèixer millor la figura del nou inquilí de la Generalitat

Carles Puigdemont i Artur Mas.
Carles Puigdemont i Artur Mas.

Carles Puigdemont ha arribat tan inesperadament a la presidència de la Generalitat que l'ascens sorprenent s'ha deixat notar fins i tot en aquells aspectes més col·laterals de la política. Puigdemont, per exemple, ha arribat a la plaça Sant Jaume sense tenir personatge al Polònia, el veritable termòmetre per mesurar la importància dels protagonistes de la política catalana. I l'exalcalde de Girona és, també, dels pocs polítics de primera fila que no tenia un llibre que resumís les seves idees o en tracés un perfil.

Tot i que el nomenament va agafar els editors amb el Sant Jordi més que rodat, el 23 d'abril hi haurà a les llibreries diversos títols dedicats al president. Dos els edita La Campana. L'editorial ha estat àgil i ha recuperat Cata... què?, un assaig escrit pel mateix Puigdemont el 1994, en què el president fa un repàs de la presència de Catalunya a la premsa internacional fins als Jocs Olímpics, actualitzat ara amb l'ajuda del periodista Carles Ribera. El mateix segell ha publicat el perfil que ha escrit Carles Porta: L'amic president. El 23 de març sortirà un altre retrat, escrit pels periodistes Jordi Grau Ramió i Andreu Mas, amb el títol Puigdemont, el president @krls.

Cata... què?

Puigdemont presentarà aquesta tarda a Barcelona, amb l'expresident Artur Mas, la reedició de Cata... què? Catalunya vista per la premsa internacional, un assaig fruit de la seva curiositat de jove periodista per saber què deia la premsa internacional de Catalunya. El resultat és un extens treball en què Puigdemont fa principalment de moderador, sense ser neutre, deixant entreveure un independentisme que aleshores no era tan comú com ara, i menys a Convergència. 

Puigdemont arranca l'estudi el 1926, a Prats de Molló, "el primer fet que internacionalitza seriosament la causa catalana". De totes les notícies que descriu –la premsa francesa en va prendre especial atenció–, en destaca una vinyeta humorística en què els lluitadors catalans apareixen vestits de cordovesos. Aquest error demostra, segons el president, una constant que lamenta en tot el llibre: "La identificació de tot allò que es mogui al sud dels Pirineus amb una única manera de parlar, de vestir, de divertir-se, de menjar, és a dir, amb una única cultura. I que no és, precisament, la catalana".

De Prats de Molló s'arriba fins als Jocs Olímpics, amb presència gairebé diària de Catalunya a la premsa, passant per la República, el franquisme –amb capítols com l'entrevista a l'abat Escarré a Le Monde, l'Assamblea de Catalunya–, el restabliment de la Generalitat, la influència dels processos d'independència bàltics, el català, el Barça... La recerca de Puigdemont és exhaustiva, amb citacions de diaris que tothom espera trobar en un recull com aquest –New York Times, Le Monde, Times, els grans rotatius–, però també d'altres que té mèrit trobar en un temps on ni les hemeroteques digitals ni Google existien, com el diari japonès Asahi Shimbun o la publicació regional de Bonn Rehinischer Merkur. Més fàcil ho ha tingut Carles Ribera per agafar el treball de Puigdemont i actualitzar-lo, recollint la recerca que gairebé cada dia fan alguns digitals catalans: el resum de premsa internacional sobre el procés.

L’amic president

Quan un perfil ja indica al títol que l'escriu un amic, és obvi pensar que no es tracta d'un acostament crític, sinó d'una hagiografia. La sinceritat de Carles Porta ajuda a entendre el to apassionadament elogiós del breu retrat, escrit per aquest periodista lleidatà, que és amic del president des de fa 20 anys. En aquesta època en què han sortit amics de Puigdemont com bolets, Porta pot presumir de ser d'aquest tipus d'amics que han compartit sostre en la joventut (les seves respectives nòvies vivien juntes) i que d'adults passen algunes vacances i les nits de Cap d'Any junts.

Porta aprofita l'última nit de Cap d'Any, pocs dies abans que Puigdemont fos escollit president, per traçar un perfil des de la joventut fins avui. El periodista aprofundeix en alguns episodis més o menys coneguts de la biografia presidencial –l'accident de cotxe, la relació amb la seva dona, la seva vida periodística– i permet endinsar-se en la biografia pública i privada de l'ara president.

El perfil s'endinsa en la política, de les batalletes juvenils –cops de porra inclosos– a l'arribada a l'alcaldia de Girona, amb l'evolució d'un Puigdemont tímid amb la gent a un alcalde a qui li agradava aturar-se per parlar amb els ciutadans. Però Porta prefereix aturar-se en altres aspectes més desconeguts de la trajectòria del polític gironí.

Explica la vida adolescent del president, el seu fracàs com a baixista d'un grup anomenat Zenit o les seves peripècies a la cuina amb els pèsols a la marinera, una deliciosa recepta feta amb pèsols congelats i una llauna de tonyina. Els dos traumes s'han superat: ara Puigdemont, segons Porta, toca el piano i és més hàbil a la cuina, amb tirada a organitzar barbacoes.

Porta s'atura en la vida privada del president. Descriu un Puigdemont explicant per Romania la necessitat d'independència de Catalunya molt abans del procés, o conquerint la seva dona amb un correu diari no apte per a diabètics: "No sóc monàrquic, però veient la reina blanca, m'he rendit a la reialesa".

El perfil, molt breu, i la reedició de l'assaig són un preludi del que vindrà. De moment, només un tastet: Puigdemont encara ha d'escriure algunes pàgines en la seva trajectòria com a president perquè se'n facin retrats més a fons, perfils crítics i assajos. Els editors han tingut poc temps aquest Sant Jordi, però si el Govern compleix la seva paraula, tenen 18 mesos per encarregar la seva biografia.