“Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat”
Gràcies als sobiranistes catalans, alguns membres de la dreta més extrema viatgen cap a la Il·lustració
Dilluns. Al començament de l'era cristiana, l'individu de la societat mediterrània creixia en una trama jeràrquica de patrocini i clientela. A canvi de donar o rebre protecció, retia tribut al de dalt i cobrava al de baix. Aquest intens tràfic de béns amenitzava el comerç social i deixava fora de joc els que no tenien ningú a qui exigir obediència: les dones i els nens. Eren el nimi estament d'una piràmide sense escrúpols. Aquests que es podien atonyinar sense risc que et tornessin el cop. Prop d'ells, als marges del sistema, vagaven els leprosos, molt semblants als nostres bohemis, captaires que preferien no deure res a ningú i que amb el seu mal geni pidolaire aclaparaven els veïns. Els captaires eren els únics que rebien sense donar res a canvi. Va ser llavors quan la caritat es va revelar com un sarcasme subversiu.
Dimarts. Els acusats en el judici del cas Nóos han contractat grans advocats per demostrar la seva innocència, però sembla, per una vegada almenys, que el vers d'Anselm Turmeda no es complirà: “Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat”. Pel que es veu a les pantalles, els advocats aconsellen pronunciar un increïble “no he estat jo”. I els acusats es limiten a assemblar-se a aquest pobre home sorprès en la seva bona fe. Els discursos d'exculpació són una negativa rudimentària a reconèixer la veritat dels fets comesos i una combinació de gestos teatrals: “I què en sé jo, de tot això?”. Sabent-se gravats per la càmera, s'entesten a mostrar al gran públic el seu estat d'ànim ofès per la insídia dels fiscals.
Dimecres. Celebro que el jutge Castro hagi fet la seva feina resistint pressions i amenaces (de les quals encara no ho sabem tot) i que les tres jutgesses rebutgessin amb una interlocutòria magistral aplicar l'artifici de la doctrina Botín a la Infanta, però la declaració de Cristina em deixa un regust estrany. Una dona trista, de mirada malenconiosa, asseguda al banc dels acusats per no haver abandonat el seu marit. Els analistes li retreuen la seva obstinació, “que ha perjudicat la Corona”, però jo sento una forta simpatia per l'impertorbable orgull d'aquesta dona singular. Sobretot tenint en compte l'acarnissament del sindicat Manos Limpias. Sense amagar la seva filiació ultradretana, el sindicat està executant una venjança pendent des de fa quatre dècades. Esperaven l'ocasió de castigar la “traïció” del rei Joan Carles a Francisco Franco. I l'han trobada. El cas Nóos ha fet claudicar el monarca, però els del sindicat retenen com a ostatge la seva filla predilecta.
Dijous. Què hem d'agrair als sobiranistes catalans? Una sensacional aportació a la història del nostre temps. Algun dia s'estudiarà a les facultats de Ciències Polítiques la seva influència en la recalcitrant extrema dreta espanyola.
Davant la insurrecció catalana, algun ideòleg ocurrent ha entès la necessitat d'articular una idea que legitimi el seu discurs. I què se li ha acudit? Ni més ni menys que proclamar que a Espanya tots som lliures i iguals. De sobte, la vacil·lant hereva de l'absolutisme secular, ha albirat el rang filosòfic i moral de la ciutadania moderna: tots som lliures i iguals. Gràcies als sobiranistes catalans, alguns membres de la dreta més extrema han iniciat el seu viatge cap a la Il·lustració. Benvinguts siguin. Ara només cal que condimentin aquesta majestuosa proclamació amb un polsim de fraternitat perquè es despertin remugant a la Bastilla.
