Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De frontissa a exclòs

Al debat d'investidura Francesc Homs parlava, sobretot, de la desaparició en el sistema polític espanyol de la funció dels partits frontissa entre dreta i esquerra

Francesc Homs no només parlava del conflicte polític català divendres passat quan, en el debat parlamentari de la investidura fallida de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol, apuntava que si no fos per aquest assumpte, a hores d'ara, és a dir, dos mesos i mig després de les eleccions del desembre, a Espanya probablement ja hi hauria un govern. El portaveu del centredreta nacionalista català parlava, sobretot, de la desaparició en el sistema polític espanyol de la funció dels partits frontissa entre dreta i esquerra. El seu argument era simple: per sortir de l'embolic en què s'ha ficat, li va dir a Sánchez, en té prou amb recórrer a la frontissa, com altres vegades s'ha fet. Si no hi ha frontissa, no hi ha majoria. Però no, Sánchez no va voler.

En l'actual configuració del Congrés dels Diputats, sense comptar els independentistes, el bloc de la dreta suma 163 escons i el bloc de l'esquerra 161. Ni un ni l’altre arriben a la majoria, que és de 176 escons, tret que se'ls afegeixi un o alguns dels partits situats ideològicament entre els dos. En el seu moment, la suma de CiU i el PNB, més alguna vegada un altre partit regionalista o nacionalista, com Coalició Canària, formaven un conjunt que, ubicat en el centre ideològic de l'arc parlamentari, va poder completar les majories que no assolien per si sols els blocs de la dreta o l'esquerra.

A les eleccions del 20-D, els escons de Democràcia i Llibertat (hereva de CiU) i el PNB en sumen 14. N'hi ha un de Coalició Canària, en una posició similar. Són 15 escons que poden completar tant una majoria d'esquerres com una de dretes. Si aquesta vegada no ho fan és perquè han estat exclosos del joc de les possibles combinacions. Aquesta funció de frontissa entre PP i PSOE la van complir CiU i el PNB amb el PSOE el 1993 i, més endavant, el 1996, amb el PP.

Tant els conservadors com els socialistes s'han obligat ara a prescindir dels sobiranistes per a qualsevol pacte, tret que renunciïn als seus programes per a la independència. Han aixecat una espècie de cinturó sanitari entorn seu. Els han definit com l'anti-Espanya i, per quan s'uneixen a Podem, han ressuscitat el fantasma del vermell-separatisme.

Fins fa poc, el PSOE havia fugit d'aquest tipus de plantejaments frontistes, arrelats en el nacionalisme espanyol conservador més profund. Però quan el PP va llançar de cap a cap d'Espanya la campanya d'agitació contra l'Estatut de Catalunya del 2006, els socialistes van comprovar l'enorme enganxada política del nacionalisme en l'electorat. Van atribuir a aquest assumpte el plus de suport electoral que va aixecar el PP fins a la majoria absoluta el 2010. I van decidir que no podien permetre que el PP els guanyés en espanyolisme.

En conseqüència, quan el conflicte amb Catalunya es va enverinar i l'onada independentista va créixer, el PSOE es va alinear amb el PP i va obligar el PSC a renegar de la seva defensa d'una consulta a Catalunya, legal i acordada, sobre la seva permanència a l'Estat espanyol. Ara Sánchez ha adoptat la idea marc del PP que pretén redefinir el conflicte català com una fallida de la convivència civil a la mateixa Catalunya. Així avança la gestació de l'aliança PP-PSOE, de la qual el pacte amb Ciutadans és un primer pas.

A l'altre costat, l'opció independentista adoptada pels successors de Jordi Pujol té, entre altres conseqüències, la d'eliminar la influència que CiU havia adquirit per a molts electors catalans com a representant dels seus interessos a la capital del Regne. Estava molt vinculada a la seva funció com a partit frontissa a les Corts. Els adversaris de CiU van criticar durant anys que actués com a lobby de l'empresariat català i el cert és que, si ho va poder ser, va ser en gran part pels rendiments de la seva posició com a frontissa a Madrid, que potenciava a més la seva condició de partit governant a Catalunya.

Perdre la possibilitat d'influir davant del Govern d'Espanya planteja seriosos interrogants als mitjans socials i econòmics de la dreta catalana. El primer, un problema d'interlocució. Qui pot exercir-la ara? El segon, un d'expectatives. Si, tal com van les coses, no hi ha ni instrument d'influència davant del govern de Madrid ni independència en el de Barcelona, què els convé més, què necessiten a mitjà termini?