Selecciona Edició
Connecta’t

Sobre el ‘donanatge’ i el masclisme fet gramàtica

Cal un pacte intergèneres que trobi solucions que no destrossin l’idioma ni facin vergonya aliena

Piulada anunciant un 'donanatge' a Barcelona.
Piulada anunciant un 'donanatge' a Barcelona.

La indignació entre lingüistes i gent de la lletra es propaga com un incendi enfurit davant de cada ocurrència lingüística procedent de l’espectre ideològic de l’esquerra. Al criticat i ridiculitzat femení cupaire s’ha afegit aquests darrers dies un neologisme sortit del servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona que flirteja amb el ridícul, en mirar de designar el que seria un homenatge a una dona amb el terme donanatge. Les crítiques han fet tota la sang possible d’una expressió inventada que hem d’acceptar que l’erra en el registre, però que difícilment hauria estat tan atonyinada si hagués aparegut en poesia o en ludollengua.

Sigui el donanatge un excés o no, cal admetre la incomoditat que ha de comportar conviure sistemàticament amb un masculí plural que actuï com a gènere no marcat. Vull dir que això d’haver de fer anar sempre el masculí encara que els homes siguin minoria en un grup deu ser una autèntica nosa per a moltes parlantes (m’invento el femení conscientment, suposo que per coherència amb l’article), i fins a cert punt entenc els esforços per emprar fórmules alternatives. De fet, jo mateix m’he trobat amb dificultats comunicatives justament a causa d’aquest ús masculí genèric, i he acabat emprant perífrasis ridícules per fer-me entendre.

L’exemple real té a veure amb la paraula pares. Si dic una frase de l’estil «els pares ens hem d’implicar més a l’escola dels fills», el masculí genèric fàcilment ens duu a pensar que la implicació reclamada amb l’escola inclou pares i mares, en l’ús que l’anglès resol amb parents. I en canvi, en aquest cas concret, jo em referia només als pares (en anglès, fathers), en un plural que, en puritat gramatical, no hauria de generar ambigüitats, tot i que igualment ningú hi cau. I acabes dient frases idiotes de l’estil «els pares homes o els pares pares ens hem d’implicar més a l’escola dels fills». Personalment agrairé, doncs, l’extensió en l’ús de l’expressió pares i mares a fi de poder recuperar el plural propi.

Els lingüistes sempre adduïm, i amb tota la raó, que la llengua va com va, que no l’hem inventat nosaltres, i que si l’estratègia emprada per la mateixa llengua és servir-se del masculí per al plural genèric, doncs no hi podem fer res. Però també som molt de recordar que una llengua condensa un mode de veure el món, i per tant, ens agradi o no, d’alguna manera haurem d’acceptar que en aquesta formació del plural masculí genèric alguna cosa hi ha de tenir a veure el sistema patriarcal dels últims 5.000 anys, que poc o molt s’ha incrustat en la llengua i ha acabat essent etimològic. No és casual que patrimoni (riquesa, béns, propietat...) vingui de pater, i, en canvi, matrimoni (casa, família, fills...) vingui de mater.

No em sembla doncs gens forassenyat suposar que aquest ús del masculí és fruit d’una cultura en què l’home exerceix el control sobre la dona, ni pensar que aquest masclisme ha acabat gramaticalitzat i incorporat al que considerem un ús normal i lingüísticament correcte. I per bé que, com ha assenyalat recentment la lingüista Carme Junyent, perden el temps els qui creuen que canviant la llengua canvien el món, hem d’admetre que el món està canviant, i que aquests canvis, poc o molt, han de deixar la seva empremta en la llengua. Ni s’han d’aplicar receptes arbitràries que forcin la gramàtica i els registres, ni s’han de posar objeccions filològiques a canvis que s’estan produint davant nostre mateix.

Potser cal arribar a un pacte intergèneres que trobi solucions que no destrossin l’idioma ni facin vergonya aliena. Però tots moros o tots cristians, o totes mores o totes cristianes. Cada cop que hi ha una catàstrofe «causada per l’acció de l’home», o bé un incendi forestal «provocat per la mà de l’home», em pregunto: i la dona què?

MÉS INFORMACIÓ