Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les diputacions com a problema

Si la societat s’ha fet més complexa, hem d'avançar també cap a formes de govern que recullin i incorporin aquesta complexitat

Enmig del debat entre govern de canvi, govern de progrés o no govern, ha emergit un tema al qual pocs donaven importància: el futur de les diputacions provincials. Es tracta d'institucions sorgides amb el decret de Javier de Burgos el 1833, seguint l’empremta de la lògica aparentment racionalitzadora iniciada per Napoleó amb la creació dels departaments a França. Des de llavors, mai s'ha sabut del cert si eren un problema o una solució. Hi ha llocs en què són decisives i resulten absolutament centrals en la vida de la gent (País Basc i Navarra). En altres casos, van canviar el rètol de Diputació pel de Comunitat Autònoma (Múrcia, Madrid, Cantàbria, la Rioja, Astúries), i en van remodelar la funció. I en d’altres, com a Catalunya, hem anat passant del rebuig a l'acceptació depenent de les vicissituds polítiques. Vam començar amb la voluntat d’eliminar-les el 1980 amb una llei per a la seva transferència urgent i plena a la Generalitat, però el Tribunal Constitucional va aturar aquesta possibilitat. Després, amb la reforma de l’Estatut el 2006, s'apuntava les nonades vegueries per substituir les seves funcions i serveis. A dia d'avui, les diputacions segueixen acumulant recursos, persones i funcions, i més que suprimir-les s'aspira a gestionar-les.

El pacte del PSOE amb C's inclou eliminar les diputacions i substituir-les per “consells d'alcaldes”. No sembla que hagi tingut gaire bona acollida a certs territoris (Andalusia, Extremadura) on el PSOE governa, com de fet ja va passar el 2011 quan Rubalcaba va suggerir aquesta possibilitat. La defensa que fa el PP també és clara. Sembla indubtable que la seva capacitat de distribuir recursos i retribuir responsabilitats les converteixen en una preuada palanca de clientelisme polític.

La veritat és que a Espanya hi ha més de 8.000 municipis, dels quals més de 5.000 no superen els mil habitants. Només poc més de 700 superen els 10.000, grandària que podríem considerar com a bàsica per prestar molts serveis. La fragmentació institucional i territorial a Catalunya és també significativa. Tenim 4 diputacions provincials, més de 40 consells comarcals, gairebé 950 municipis, més de 50 mancomunitats, gairebé 60 entitats municipals descentralitzades, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i un nombre indeterminat de consorcis. Son les diputacions part del problema o part de la solució? La resposta no és simple. És evident que la fragmentació municipal és poc funcional. Però sabem per experiència que no es poden suprimir municipis basant-se en criteris estrictament funcionals, ja que això comporta suprimir identitats, vincles de pertinença, implicació de la gent amb el seu lloc d'origen o de residència. Només agregant de manera voluntària, sense pèrdues emocionals, poden aconseguir-se escales adequades per a uns serveis millors i més eficients (la Vall d'en Bas). Allò fàcil és desagregar, allò difícil és sumar sense restar identitat i pertinença.

Les diputacions són en part una resposta a aquesta fragmentació, però a canvi d'això, les estructures, formes i costos de funcionament, l’opacitat i falta de responsabilitat directa davant dels ciutadans, les dota de trets que no faciliten defensar-ne l’existència. Poden ser substituïdes per estructures més lleugeres i igualment eficaces? Crec que la resposta és positiva. Probablement lògiques més properes als consorcis territorials, per temes, amb presència directa d'alcaldes, agilitaria funcions i permetria un control més directe de la ciutadania sobre les seves funcions i resultats.

Governar avui en qualsevol municipi requereix assumir més interdependències entre actors i nivells de govern. Les diputacions incentiven aquestes dinàmiques o no hi aporten res? En el cas de la conurbació metropolitana, no hi ha un cert solapament de funcions i tasques? Si la societat s’ha fet més complexa, hem d'avançar també cap a formes de govern que recullin i incorporin aquesta complexitat, des de visions més compartides del que significa l'elaboració i posada en pràctica de les polítiques i de l'acció de govern d’allò comú i del territori. O les diputacions són capaces de repensar-se, rendir comptes, obrir-se i situar-se en un terreny més funcional i menys autoreferencial, o la seva existència serà posada més i més en qüestió.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.