Selecciona Edició
Connecta’t

Atrapats a l’atur

A Catalunya encara hi ha 300.000 persones que no troben feina des de fa dos anys i alguns, des de l'inici de la crisi

Manuel Pousa fa set anys que busca feina.

Catalunya ha aconseguit des del 2013 retirar 257.000 persones de les llistes de l'atur, però hi ha 283.300 més que fa més de dos anys que no poden sortir-ne. Les estadístiques oficials consideren aturats de llarga durada els que no han treballat en els últims 12 mesos, però amaguen el drama dels qui busquen feina sense èxit des de l'inici de la crisi. Són ciutadans estancats a l'atur, als quals cada dia els aguaita la temptació de caure en la depressió o en la desídia i per als quals mantenir viva l'esperança s'ha convertit en una gesta.

Com Josep Romero, un enginyer tècnic especialitzat en Química Tèxtil que mai surt de casa sense un maletí carregat de currículums. Fa vuit anys que cerca un lloc on poder cotitzar els sis anys que li queden i evitar així un futur de pobresa. “Si no ho aconsegueixo, la meva pensió no arribarà ni als 600 euros”, explica amb un somriure de resignació. Una “putada”, assegura després de demanar permís per deixar anar la paraulota: treballa des dels 14 anys i en té més de 41 cotitzats. De manera que cada dia dedica un parell d'hores a la recerca, en la qual aplica tots els recursos apresos al programa per a aturats de Creu Roja al qual assisteix: rastreja ofertes a Internet, contacta amb responsables de recursos humans a les xarxes socials i controla si rep alguna resposta. No hi dedica més temps perquè és una activitat que “crema”.

Romero va ser cap de laboratori en una empresa química tèxtil de Sabadell en l'època d'or del sector. Quan el teler es va quedar sense fil, es va reciclar en l'àmbit de la logística, on va arribar a ser cap de magatzem en una contracta de Nissan i després, en una multinacional alemanya de components elèctrics. Una feina que guarda “emmarcada”, ja que va haver de superar un procés de selecció de tres setmanes. “Em van triar a mi”, explica orgullós, “i vaig pensar que em jubilaria allà”. Era el 2006 i la crisi era a punt de començar. El van acomiadar l'any següent.

Josep Romero fa 8 anys que busca feina.
Josep Romero fa 8 anys que busca feina.

La vida laboral de Romero no registra cap activitat entre 2008 i 2014. “Hi ha un handicap importantíssim”, adverteix: té 58 anys. Des del 2015 ha aconseguit algunes feines de curta durada com a repartidor, professor i comercial i les ha intercalat amb l'ajuda mensual de 425 euros. Però se sent “discriminat”, creu que els ocupadors el descarten de feines no qualificades per la seva formació o la seva edat. “El més greu és que hi ha moments en els quals gairebé et fan semblar inútil”, lamenta, encara que sempre amb un somriure: “Jo sóc una persona bastant positiva, m’animo molt sempre i l'endemà m'aixeco i continuo. Però hi ha moments en els quals agafaries la finestra i diries adéu, perquè acabes fins als nassos”.

“Els aturats d'Espanya estem abandonats. L'única cosa que saben dir és que som una xacra”.

Manuel Pousa també es considera una persona que intenta “no veure el costat fosc de les coses”, però els ulls se li enrogeixen quan recorda les depressions que ha patit en els últims set anys. Igual que Romero, es va dedicar a la recerca cada dia sense períodes de descans: “Des que estic parat, el meu horari sempre ha estat llevar-me a les 7.00 per sortir a buscar feina”. No va pensar que durés més de tres mesos. Des que es va iniciar en la construcció amb 12 anys i fins llavors, sempre havien estat els ocupadors els qui havien trucat a la seva porta per oferir-li feina.

El 2009, quan tenia 56 anys, una trucada va interrompre la seva migdiada. Li van dir que no anés a treballar aquella nit i que s'apropés a l'oficina l’endemà al matí. Va passar els primers anys de l'atur “donant voltes” per la ciutat deixant currículums. Quan tenia diners, ho feia fins i tot a altres ciutats d'Espanya.

“Els aturats d'Espanya estem abandonats, ningú pensa en nosaltres. L'única cosa que saben dir és que som una xacra”, afirma convençut. Durant anys, només ha ingressat els 425 euros d'una subvenció, suma insuficient per pagar la hipoteca i mantenir la seva dona, els dos fills que encara viuen amb ell i dos néts. La seva assistenta social el va derivar a Càritas, on va aprendre a fer servir l'ordinador i es va passar a la recerca digital d'ocupació. Cada dia es desplaçava amb el seu portàtil des de Badalona fins a la Barceloneta, on hi ha el programa de seguiment d'aturats de l'entitat, perquè no podia permetre's Internet a casa.

En sis anys, malgrat tots els cursos d'especialització que va fer, només va rebre tres trucades: va conduir un carretó elevador durant un mes, va netejar una sala durant tres jornades del Mobile World Congress i se’n va anar a una obra a Colòmbia durant quatre mesos. Ni les dècades d'experiència, ni els carnets per portar grues de fins a 400 tones, ni la disponibilitat per anar a qualsevol part del món el van ajudar a reinserir-se al mercat laboral. Ara, amb 62 anys, ha abandonat la recerca i s'ha embarcat en una batalla legal per aconseguir la jubilació anticipada. El seu futur ja no el preocupa, però li inquieta el dels seus fills: “El de 36 anys també està aturat i no l’agafen perquè diuen que ja és gran i que no té experiència. Si als 27 no hi ha feina i als 36 ja són vells, que em diguin de què viuran!”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >