_
_
_
_
_
poti-poti
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

Investidura, final de la primera ronda

La premsa, també la internacional, contempla difícils escenaris polítics aquests dos propers mesos

Tomàs Delclós
Pedro Sánchez.
Pedro Sánchez.EL PAÍS

Premsa Internacional. Que Pedro Sánchez aconseguís la investidura aquest divendres era “impossible”, segons un dels adjectius més prodigats per la premsa internacional. Ara bé, les anàlisis sobre la seva figura, el rendiment d’aquesta investidura impossible i el futur polític més immediat ja no són tan coincidents. Per a Le Figaro, Sánchez és l’home amb pressa dels socialistes que no sembla dubtar ni de la seva bona sort ni d’ell mateix. A Les Echos expliquen que dins del PSOE auguraven que no podia durar, tot assenyalant Susana Díaz. Però resulta que lluita i ignora les ambicions desmesurades de Podem que vol arrancar-li el lideratge de l’esquerra.

Le Monde subratlla que els diputats de l’esquerra radical no exclouen una represa de les negociacions després d’aquest divendres. Amb tot, l’article titula que els espanyols, amb un parlament sense majories, enfilen noves eleccions. L’Express recull unes consideracions de Fernando Vallespín segons les quals, Podem podria deixar governar els socialistes i fer una oposició dura per recollir els fruits a les properes eleccions i ocupar la seva plaça a l’esquerra. La Croix consulta un altre espanyol, Jorge Galindo, de Politikon. Galindo creu que les negociacions s’intensificaran amb un element de pes: ningú voldrà aparèixer com el responsable de noves eleccions amb uns espanyols fatigats.

François Musseau, de Liberation, contempla el “Tsipras espanyol ( o millor, a la vista del seu discurs recent, el Varoufakis)” posant condicions impossibles al PSOE i tractant-lo d’amic dels banquers. El corresponsal recull una reflexió de Patxo Unzueta que està convençut que Podem vol eliminar el PSOE i, com a Grècia, que Syriza suplanti el Pasok. Per això volen repetir les eleccions.

Tobias Buck, al Financial Times, descriu un debat malhumorat al Congrés que evidencia les fissures polítiques del país. Les enquestes auguren uns resultats similars a les properes eleccions. Però alguns estudis parlen d’un lleuger augment, aquests darrers dies, de PSOE i Ciutadans. De continuar aquesta tendència, podria sacsejar la conducta previsible d’altres líders. Francesco Olivo, de La Stampa, creu que el que realment farà repensar les tàctiques als partits aquests dos propers mesos, són els avisos dels mercats i de Brusel.les. “El risc de paràlisi fa por”. The Guardian, a la crònica parlamentària, recull la seva entrevista de dimarts a Carles Puigdemont on deia que afavoririen un govern PSOE-Podem si al programa hi figurés una proposta de referèndum. El mateix diari destaca que Sánchez ha rebutjat aquesta possibilitat i ha advertit als catalans contra una declaració unilateral d’independència. The New York Times descriu la batalla entre Sánchez, acusant Podem de perpetuar Rajoy en el poder, i Iglesias, que li retreu anar a una subhasta amb Ciutadans en lloc de fer una coalició d’esquerres.

Des d’aquí. L’1 de març, Abc, ja advertia (editorial. “Sánchez juga avui a la investidura”) que un pacte de Govern no pot convertir-se en un acte de promoció personal per adquirir la talla política que no s’ha obtingut a les urnes. A l’endemà, l’editorial contemplava un discurs de ruptura, sense realisme polític ni generositat. “No va defensar un govern, va defensar una lliga anti-PP”. El director del diari, Bieito Rubido escrivia que Sánchez havia ofès la intel·ligència dels espanyols. El dia 3, després d’escoltar Iglesias, l’editorial deia que “Sánchez fracassa”. Gabriel Albiac afirmava que “l’edat mental del candidat” no és la d’un home adult, ni la d’un jove. “Parlar de pensament adolescent seria generós”. Salvador Sostres, al mateix diari, proposava a PP, Ciutadans, PSOE i PNV un govern compartit “amb la presidència per a Rajoy, perquè ha guanyat les eleccions”. Seria un pacte comparable al de la Transició. “Si llavors vam superar el franquisme, avui frenaríem el populisme, que no és el mateix, però és igual”. Per arrodonir el mapa de desgràcies d’una Espanya sense govern, el divendres es publicava que Bertín Osborne està molt enfadat perquè TVE li vol renovar el seu programa per cinc emissions i no 18 com vol el cantant. Abc ho atribuïa a la incertesa política. Avui el diari insisteix en la gran coalició i demana a Rajoy que faci alguna cosa més que lamentar que Rivera i Sánchez no l’estimen.

La Razón (2 març) afirmava a l’editorial que Sánchez només aspira a construir una aliança contra el PP. A l’endemà, a la portada, anunciava “la fi del simulacre de Sánchez”. “El candidat anava nu”, era el títol de l’editorial. També rebia Rivera. Pilar Ferrer considerava que li sobren aires de predicador i ha caigut com un neòfit a les urpes d’un Sánchez acorralat. Abel Hernández deia que Rivera pensava assistir a l’enterrament de Rajoy i resulta que el mort era el seu soci. Martín Prieto aprofitava la jornada per reivindicar Rajoy (“tindrà una pàgina en la Història, en front dels barrufets que distorsionen la seva imatge”). Aquest divendres, el diari insistia en la seva tesi: sense un pacte amb el PP és impossible un govern estable. La portada del diari d’aquest dissabte diu que Sánchez fa història. És el primer candidat a president de la democràcia que no aconsegueix ser investit.

A Victoria Prego (El Mundo, 2 març) la conducta de Sánchez li recorda la de Felipe González l’any 1980 quan va presentar una moció de censura contra Adolfo Suárez sabent que no la guanyaria. “El que buscava era demostrar a l’opinió pública que hi havia un candidat solvent per ocupar la Presidència”. Casimiro García-Abadillo, acabava la seva columna dient que Sánchez ha guanyat la batalla a l’interior del seu partit “I, ara és el candidat més creïble com aspirant a presidir el Govern d’Espanya”. A l’editorial del mateix dia, però, el diari criticava que Sánchez es negui a negociar amb el PP quan tampoc aconsegueix el suport de Podem. A parer del diari, qualsevol fórmula de Govern passa per una implicació del PP. Tot i que, diu a l’editorial (4 març) que hi ha sectors de Podem que no els agrada la bel·ligerància d’Iglesias amb el PSOE (i menys als seus alcaldes que tenen i necessiten el suport socialista), el nucli dur del partit el que vol és laminar el PSOE. El títol de l’editorial d’aquest dissabte d’El Mundo és “Encara és possible un acord entre PP, PSOE i Ciutadans”

David Miró (Ara, 2 març) sosté que Sánchez ja és el candidat de l’establishment, però potser paga un preu massa alt: deixar camp per córrer a Podem i “convertir el PSC en marginal a Catalunya”. L’editorial d’aquest mateix dia, considera que la negativa de Sánchez al dret a decidir “seguirà alimentant fenòmens com el d’Otegui o com el procés català”. El dia 3 hi tornava per qualificar d’alarmant “la buidor dels seus arguments sobre Catalunya” i criticar que vulgui criminalitzar el moviment sobiranista parlant de crisi de convivència. Àlex Gutiérrez (3 març) treia suc a una frase editorial de l’Abc segons la qual el que importa al centre-dreta espanyol és la subsistència del seu projecte polític encarnat en el PP, “no la continuïtat d’un dirigent o altre”. Conclusió, “al gallec ja només li queda La Razón”. A l’editorial d’avui, el diari considera que ha guanyat el tacticisme i que Espanya es troba en una situació de bloqueig “amb poc marge per evitar les eleccions”. Puntavui (2 març) lamentava que “un cop més, les aspiracions sobiranistes catalanes van quedar despatxades amb quatre paraules amables i cap compromís polític seriós”. Per a Carles Sabaté, Sánchez intentava més fer-se valer entre els seus que no pas accedir a la presidència del Govern i la resta encetava la precampanya. I això, a més, ho veien tots els corresponsals estrangers. Xavi Xirgu (5 de març) considera que el més important del ple de la no investidura és que “ara sí, el rellotge comença a comptar”.

Per a Pilar Rahola (La Vanguardia, 1 març) el discurs de Sánchez sobre Catalunya és un altre intent de ficar els catalans a la roda del hàmster per atrapar-los en el no-res. “Esperen que ens deixem prendre el pèl una altra vegada?”. Rahola veu la història d’Espanya plena de conqueridors ensenyant quincalla als indis i de menyspreu als pobles. “Pedro Sánchez ho ha intentat”, era el títol de l’editorial d’aquest diari el 2 de març. Al text, després d’indicar que es va oblidar d’esmentar la supressió de les diputacions, que figura en el pacte amb Ciutadans i no ha agradat a barons del PSOE, el diari creu que les referències a l’encaix de Catalunya, encara que és una oferta de perfils borrosos, “va més enllà del que ha ofert el Govern del PP els darrers quatre anys d’inactivitat gairebé total en aquest àmbit”. “Passi el que passi, és de ressaltar el coratge polític i la vocació de diàleg que ha exhibit”. Màrius Carol, arran d’una metàfora de Sánchez sobre que els sabors autèntics són els que millor es barregen, acut a Montaigne que va escriure que l’home no ha d’atendre tant el que menja com amb qui menja. “Això és el que ens ocupa”. A l’editorial del 3 de març, el diari defensa que corren temps per la centralitat política i, des d’aquesta òptica, “ni PP ni Podem van ser els qui millor van sintonitzar amb el present”. Enric Juliana, el mateix dia, sostenia que la cúpula del PP és un vesper i Rajoy coneix les instàncies econòmiques que més aplaudeixen un Gran Centre. “L’Ibex no va demanar ahir la insubordinació dels diputats populars, però tothom sap que Rivera no és el llanero solitario. El més dur acaba de començar”. Avui, el diari demana, sense massa optimisme, una negociació fructífera.

Per a Josep Cuní (8TV, 4 març), la setmana vinent tornarà a ser el primer dia de la mateixa etapa. És cert que cap partit vol tornar a les urnes abans d’hora i la incapacitat de pactes poden passar factures impensables. Les enquestes tindran un paper aquestes properes setmanes. “Hi ha partit i possibilitat de salvar la legislatura”.

Joan Tapia (El Periódico, 2 març) parlava d’un discurs convincent de Sánchez i un desenllaç incert. Sobre Catalunya considera que l’encerta en recollir les 23 demandes que Mas va plantejar a Rajoy, però el candidat haurà d’aprofundir més la seva proposta sobre Catalunya “que va quedar curta”. Josep Maria Fonalleras subscriu les paraules d’Iceta que es van filtrar del comitè federal del PSOE: “Ciutadans és una força basada en un anticatalanisme i un anticatalanisme gairebé m’atreviria a dir que primari”. Neus Tomàs es pregunta si a la cúpula socialista algú s’ha parat a reflexionar perquè a Catalunya, el territori on va néixer Ciutadans, la militància del PSC ha girat l’esquena a l’acord. Tomàs conclou que el programa pactat amb Rivera no es pot posar en marxa perquè no es pot ser del Sevilla i, alhora, del Betis. A l’editorial del 3 de març, el diari escriu que Sánchez i Rivera han estat els únics que han arribat a punts de trobada. “Només Rajoy es pot sentir aliè a la voluntat de girar full”. Però, continua, els nous temps no es poden traçar sense el concurs del PP, encara que sigui des de l’oposició. Xavier Bru de Sala (4 març) creu que PP i PSOE pactaran abans d’afrontar unes incertes noves eleccions. Això sí, Rajoy haurà de fer com Artur Mas si al PSOE no l’incomoda prendre exemple de la CUP. “Per la seva banda, Sánchez hauria d’optar entre una digna retirada (...) o una vicepresidència que l’obligaria a contradir-se”. L’articulista veu un tercer perjudicat, Rivera, atrapat a la pinça dels dos grans, no tindria més remei que conformar-se amb les engrunes. L’editorial del diari (5 març) afirma que Rajoy fa la impressió de donar Sánchez per amortitzat a l’espera d’un altre interlocutor. A mesura que s’acosta el 5 de maig augmentarà la pressió sobre els socialistes a favor de la gran coalició.

EFE

El petó. Fins i tot la premsa internacional ha parlat del petó entre Iglesias i Xavier Domènech. La Stampa diu que els diputats conservadors van contemplar estupefactes l’escena. Raúl del Pozo (El Mundo, 3 març) el tracta de petó “mafiós”. “Per a Freud el petó és tan pervers com l’ús sexual de l’orifici anal, Però el de Pablo i Xavier va ser una besada de companys en el front de Madrid” (sic). Per a Lluís Fernández (La Razón, 3 març) també es tracta d’un petó mafiós “sense llengua entre dos txequistes antisistema que busquen la instantània escandalosa per assaltar la Premsa mitjançant el terrorisme cultural”. Un petò de sabor veneçolà, conclou. Quim Monzó (La Vanguardia, 4 març) no recorda haver vist que es petonegessin als morros un diputat amb una diputada per celebrar una victòria o una intervenció en un debat. Podria ser, escriu, que els mitjans, encara que diuen que han deixat enrere l’homofòbia, encara els sorprengui més que dos homes es besin que si es besen un home i una dona. Divendres, Iglesias en va fer una metàfora desitjant a Sánchez que després “d’aquesta nit, arribem a un acord que es pugui dir l’acord del petó”

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_