Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Inútils

Mai no vaig creure que un llibre pogués ser tractat a cops de martell; un so sec, apagat

María Lucas al seu taller.
María Lucas al seu taller.

Robert Falcon Scott va morir congelat quan tan sols era a 17 quilòmetres d’un dipòsit de queviures. Es va obligar, amb els companys d’expedició a l’Antàrtida, a pesar al mil·ligram estris i menjar per reduir la càrrega; ell que es va emportar una voluminosa selecció de novel·les poloneses i russes, ell que durant les gèlides hores a la tenda, mentre esperava que amainessin els temporals de neu, organitzava en ple desert blanc debats culturals (Universitas Antartica, en deia) i que, tot i que va sacrificar fins i tot alguns ponis que li entorpien la marxa, va arrossegar durant 643 quilòmetres uns 16 quilos de fòssils del paleozoic tardà per a la Royal Geographical Society. Quin inútil, oi?

Covard a la vida, davant la impossibilitat d’assemblar-me moralment en res més, em vaig sentir fa poc solidari amb l’explorador després d’un trasllat de biblioteca: vaig llençar de tot abans de desprendre’m d’un sol volum. Va ser impossible. Cada llibre s’obria per un capítol de la meva vida: de quan el vaig llegir i per què, d’on el vaig comprar o qui me’l va regalar, del sentiment identificat o de qui me l’havia deixat, que vaig ser molt estimat però mai no vaig estar a l’altura, que vaig encarnar feliç altres vides però que sóc, en definitiva, menys del que vaig somiar.

El transvasament i la purga fallida van fer aflorar un Nouveau Dictionnaire Illustré de Pierre Larousse del 1894 i l’Enciclopedia Cíclico-Pedagógica de Grado Medio, “per Don José Dalmau Carles”, aleshores també editor a Girona i Madrid, del 1936, que el meu pare va fer servir com a únic llibre de text —aquí, conjugacions; després, políedres; més enllà, reis gots. Totalment inservibles; molt deteriorats. Pur paleozoic tardà. Rèmora improductiva per al trineu de la vida moderna... Moment Scott: vénen amb mi i amb honors perquè els portaré a enquadernar.

Mai no vaig creure que un llibre pogués ser tractat a cops de martell; un so sec, apagat. “El llom, per fer-lo corb, es forma així”, diu María Lucas després de clavar cops de manera contundent i precisa al plec gros. No ho sembla, però l’exemplar està en un bon lloc i en les millors mans possibles: a l’aula taller d’enquadernació de l’Escola Superior de Disseny i Art de la Llotja, amb la professora al capdavant. No va ser gens fàcil trobar-los. Funcionaris restats de les fotocòpies amb grapes o canonet, artistes de la cartolina i la cola blanca i asos del paper doblegat com si es tractés d’origamis, resulta que no es troben enquadernadors artístics a la Barcelona capital de l’edició, flamant ciutat literària de la Unesco. Quines coses.

I menys que n’hi hauran: hi ha 12 alumnes oficials entre els dos cursos de l’especialitat, però com que aquest any només se n’han inscrit dos a primer, la Generalitat vol fusionar-los amb els de gravat, pack educatiu d’aquests que són preàmbul i argument (no-queda-altre-remei-ja-se-sap-els-temps-la-rendibilitat-no-s’han-sabut-adaptar) de la inevitable supressió de l’especialització. “No es comptabilitzen els que fan els cursos monogràfics i no es treballa la titulació: sembla que només interessa un tipus de formació molt enfocada a la indústria”, lamenta Lucas. Avui és l’única professora, interina des de fa 22 anys, que enyora el Conservatori de les Arts del Llibre primigeni, del 1950, en un claustre gòtic al costat de la Biblioteca de Catalunya, quan hi impartien classe sis professors (caiguts de la jubilació sense substitució).

Des del 1995, la secció està en una antiga fàbrica a Sant Andreu. La nau sembla una estepa glaçada i els avui nou alumnes, “lleopards de les neus”, “espècimens escassos”, com s’autodefineixen en uns artístics fulls volants per denunciar la seva situació i en què Virginia Woolf o Frida Kahlo apareixen rere les reixes de la filiforme tipografia de la paraula inútil. “Els alumnes són especials, amb una sensibilitat molt diferent: van amb iPads i mòbils, però no hi estan enganxats”, defineix la professora. “Cada vegada ens demanen la col·laboració més editorials; a França i Alemanya se sol·liciten més enquadernacions artístiques”, diu Anna Varela, editora de formació, que amb la crisi va haver de tancar el segell que va fundar amb uns amics i ara completa el cercle enquadernant. “No sé si torna l’ofici o no, però no pot desaparèixer perquè, si ho fa, no tornarà a néixer”, intueix Lola Querol mentre rebaixa un tros de pell amb una ganiveta. Treballa amb un col·lectiu que fa agendes i llibres especials i també enquaderna amb unes monges, “amagades com si fóssim maçons”, en un monestir de Sarrià. “Si parlem d’una llengua que desapareix, aleshores a l’Administració sí que ho entenen, però amb aquest ofici, no”, deixa anar Anna Comellas, professora de gravat que creua de manera fugaç el taller.

Hi ha molt llibre esbudellat. S’espera així, congelat, un Vida y muerte de las ideas, de José María Valverde. “Ara ja sí que és un llibre”, s’alleuja després de la tensió Nuria Maya, que culmina un procés de setmanes gravant en daurat, entre els nervis del llom corb del volum empresonat en el cavall de taula, el títol Las olas, de Woolf. Va estudiar fotografia i ara enquadernació per acabar un projecte seu i, qui sap, treballar amb altres artistes. “Volia fugir del món de la indústria, tot és el mateix...”, proclama Juan Muñoz, que gestiona estocs a l’editorial Teide. Sí, semblen tots imbuïts de l’esperit de Scott.

No apunta que ni el pedigrí (hi ha dos Erasmus de Turquia, una noia russa… “tenim més prestigi a fora que no pas aquí”, constata Lucas) ni que no siguin una gran càrrega financera (“només costo 40.000 a l’any”, diu la professora) donen esperances al seu futur. I, en canvi, no hi ha desànim ni retret, fins i tot es respira una felicitat serena.

“Les coses han anat en contra nostra i, per tant, no tenim motiu de queixa, sinó només sotmetre’ns a la voluntat de la providència, determinats fins i tot a fer el millor fins al final...”, va escriure Scott en una carta pòstuma. Hauria de saber explicar més bé la resistència i el coratge d’aquesta gent que, en el fons, ho tenen tot. Bé, els costa de trobar diaris, que “van bé per encolar i premsar”. Periodistes de diaris de paper: uns altres inútils… Vaig abandonar el taller igual com Lawrence Oates, col·lega de Scott, va deixar la tenda per allunyar-se fins a morir congelat: “Surto fora, potser durant un temps”.