Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tot és més senzill

Al 20-D només va canviar una cosa de manera determinant, i és el pes específic que ha aconseguit el sobiranisme català

Les últimes eleccions espanyoles han ofert un escenari que ha estat qualificat d’ingovernable. Però, en realitat, només ha canviat una cosa de manera determinant, i és el pes específic que ha aconseguit el sobiranisme català. Sense aquests disset diputats obertament independentistes, ja s’hauria obert a Espanya un nou període d’alternança: un govern d’esquerres amb el suport dels partits dits nacionalistes. Res que no s’hagués vist abans en altres eleccions autonòmiques o locals. Si de cas, amb l’afegit que ara s’ha fet evident que en aquest sistema parlamentari, a diferència d’una carrera d’atletisme, el vencedor no és qui arriba el primer a la meta, sinó qui aconsegueix més suports entre els que han arribat al final.

Des del moment que els partits perifèrics, imprescindibles per quadrar els suports del nou govern, han passat a ser considerats uns pàries amb els quals no es pot pactar, la formació d’un nou executiu s’ha revelat una missió gairebé impossible. Ara bé: tot és més senzill si es pensa en termes de solucionar allò que dificulta l’acord en comptes d’entestar-se a mantenir un statu quo insostenible. En aquest sentit, la proposta que ha fet Podem de celebrar un referèndum per dirimir el plet català ha introduït en el panorama polític un factor rellevant. Per primera vegada algú fa aquest oferiment per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, i no per aconseguir-ne la seva desconnexió.

Si s’hagués acceptat d’entrada l’oportunitat d’una consulta, ara segurament estaríem discutint diferents propostes i raonaments des de totes dues bandes en lloc de llançar-nos retrets els uns als altres. Però l’actualitat política revela que la resistència a afrontar aquest debat és molt forta. Des d’un independentisme al qual s’ha negat qualsevol possibilitat de diàleg, moltes veus donen per superat el referèndum, reemplaçat per una futura consulta sobre la constitució de la nova República catalana. I des de l’unionisme es proposa com a única sortida una gran coalició que substitueixi la tradicional alternança dels dos grans partits tradicionals per poder enfrontar-se al que es veu com una provocació intolerable. Aquesta proposta, ja que no va encaminada d’entrada a resoldre el problema català, es deu fonamentar en la dubtosa creença que el garbuix es pot arreglar tot sol. Però, al contrari, sembla més lògic pensar que no farà sinó enverinar-se més.

Al meu entendre, el fet que no hagi sorgit com una evidència que aquest contenciós només es pot resoldre fent un referèndum s’explica per uns quants prejudicis que la democràcia espanyola encara arrossega. Els arguments que s’hi han esgrimit en contra, com si fossin irrebatibles, descansen sobre pors molt arrelades i grans inseguretats. En realitat, són molt fràgils. Ni la idea que la constitució no permet un referèndum consultiu ni l’objecció que la sobirania popular resideix en el conjunt de l’estat poden constituir cap obstacle. Ni tan sols l’argument que no s’ha de pactar amb qui pretén fracturar l’estat.

Per descomptat, la constitució espanyola no permet a un territori independitzar-se; però de cap manera impedeix consultar-lo sobre això. Com tampoc impedeix preguntar tan sols a una part de l’estat i donar validesa inicial a aquest pronunciament: això és exactament el que es va fer quan es va sotmetre l’estatut de Catalunya a referèndum. Pel que fa a això de marcar línies vermelles enfront dels secessionistes com si fossin apàtrides o ciutadans de segona només s’ha d’observar què ha passat en altres instàncies superiors: ningú es va esquinçar les vestidures perquè alguns polítics euroescèptics presidissin la Unió Europea quan els va tocar el torn.

El Tribunal Suprem del Canadà ja va resoldre un problema semblant quan va fallar el 1998 que el Quebec no podia declarar la independència unilateralment, però que en cas d’una expressió clara de la voluntat de secessió, l’estat l’havia d’atendre i obrir un procés de negociació bilateral per materialitzar-la. És evident que, si el resultat d’un eventual referèndum sobre la separació de Catalunya fos negatiu, no caldria canviar res de la Constitució en aquest sentit. La consulta ha de ser prèvia a qualsevol reforma constitucional. És clar que hi hauria d’haver un compromís compartit sobre la manera d’assumir el veredicte de les urnes, que pot ser més o menys contundent. Si es constatés que la voluntat d’una majoria clara dels catalans és la independència, s’exerciria després la sobirania del poble espanyol ratificant, si fos el cas, la secessió. Fins que no arribi aquest moment, tot pot ser més senzill.

Albert Rossich és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Girona