Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Suïcidi induït

El més singular i inquietant del pacte amb C's és que el PSOE abraça i legitima un partit que en molts sentits és una escissió del PSC i que avui dia n’és el competidor electoral més temible

Diguem-ho sense embuts: el PSOE no ha respectat mai els interessos politicoelectorals específics del PSC si aquests entraven en col·lisió amb els seus. Felipe González no va tenir cap problema a donar suport a una LOAPA que minava la credibilitat catalanista del PSC en els dies crucials (1981-1982) de l’arrencada de l’autonomia. Més tard, va desenvolupar la relació política amb Jordi Pujol —tan aviat el volia enviar a la presó com fer-li manyagueries— sense amoïnar-se el més mínim pels perjudicis que per als socialistes catalans podien derivar d’una cosa o de l’altra. Les memòries de Raimon Obiols n’ofereixen algun testimoni discret. Pel que fa a Rodríguez Zapatero, n’hi haurà prou amb recordar el seu pacte monclovita amb Artur Mas sobre el nou Estatut, el 21 de gener del 2006, que no només va posar l’aliada Esquerra al punt de mira, sinó que va deixar en evidència el PSC i el seu president, Pasqual Maragall, descaradament pontejats en un assumpte tan fonamental.

I bé, si això passava en les dècades daurades del Partit dels Socialistes, quan aquest contribuïa a engreixar el grup del PSOE al Congrés amb 18, 21 i fins a 25 diputats (el 1982 i el 2008), sovint decisius, era de témer que les coses empitjoressin ara, quan amb prou feines aporta 8 escons al grup parlamentari que encapçala Pedro Sánchez. I en efecte han empitjorat, perquè el pacte conegut la setmana passada entre el PSOE i Ciutadans suposa per al PSC una autèntica incitació al suïcidi estratègic.

No només, ni sobretot, perquè el 80% del contingut de l’acord procedeixi del programa de Ciutadans; al capdavall, aquest és sobretot un problema general del PSOE. Tampoc perquè el prolix document ignori olímpicament la qüestió catalana excepte per tancar amb pany i forrellat “qualsevol intent de referèndum d’autodeterminació”; això últim ja ho havia fet el PSC anteriorment, motu proprio o per imposició del PSOE.

El més singular i inquietant del pacte, contemplat des del carrer de Nicaragua, és que el PSOE abraça i legitima —amb la qual cosa obliga el seu catalan branch a abraçar-se i legitimar— un partit que, en molts sentits, és una escissió del PSC, i avui dia el seu competidor socioelectoral més temible. No a la manera escissionista clàssica, però C’s va sorgir en bona mesura de la decepció de molts il·lustres simpatitzants i alguns militants socialistes per les polítiques identitàries del primer tripartit, davant l’evidència que el president Maragall no era, com ells havien esperat, l’anti-Pujol.

Tot i que l’aparell socialista va menystenir al principi la novetat, ja que la va considerar només una amenaça per al PP, l’auge independentista va canviar les dades de l’equació i, des del 2012, el creixement de Ciutadans a les urnes es produeix sobretot a compte del PSC, fins a culminar en l’avançament del passat 27-S: 16 diputats socialistes per 25 del partit de Rivera i Arrimadas, que va aconseguir resultats espectaculars a l’àrea metropolitana de Barcelona i al Tarragonès, baluards tradicionals del vot al PSC.

Així doncs, si el pacte PSOE-C’s pren cos, el problema principal no és què passaria amb la immersió lingüística. Per al PSC el repte més important seria, en pròximes campanyes electorals, amb quins arguments combatre els que li estan arrabassant els caladors de vot. Aquesta tardor passada, Iceta, Chacón i altres van menysprear els taronges i els van identificar amb el PP (“la mateixa dreta amb 20 anys menys”). I ara, per obra i gràcia de Sánchez, aquesta dreta rejovenida pot fer possible un “Govern progressista i reformista”? L’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, afirma que el pacte deixa el PSC “feble”. Feble no; inert.

De tota manera, s’equivoca el qui creu que la consulta interna socialista de dissabte passat no va servir per a res. Almenys a Catalunya, va servir per a molt; va permetre prendre mides, perimetrar amb exactitud les dimensions del PSC (PSC-PSOE) genuí i irreductible, el que va votar sí a l’acord Rivera-Sánchez: es tracta de 4.677 persones entre afiliats i quadres, un escarit 22,45% de la militància oficial. Però 4.677 herois de l’obediència incondicional, de la fe cega en el comandament, del sacrifici de les pròpies idees i fins interessos als designis superiors de Ferraz. Miquel Iceta farà bé de cuidar-los i conservar-los —i conservar-se a si mateix, esclar—, perquè a la gent amb aquesta capacitat per ingerir gripaus ja és impossible reemplaçar-la.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.