Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El canvi, el present i el passat

L’actitud de Pedro Sánchez de rebutjar no ja els vots, sinó l’abstenció dels independentistes catalans el fa entrar en el món del bàlsam de Ferrabràs i els Toros de Guisando

El poder de fascinació del canvi és descomunal. Acostumats al hieratisme, la falta de diàleg, els tics autoritaris i la negació de l’oponent practicada sistemàticament pel Govern del Partit Popular, la candidatura del socialista Pedro Sánchez, rebutjada pel ple del Congrés dels Diputats, va emergir dimecres passat com una ràfega d’aire fresc, capaç d’emportar-se l’atmosfera viciada de quatre anys de vida política de clausura. I això malgrat que es tractava d’un exercici democràtic de simple tacticisme, tot i que valent.

El llenguatge utilitzat pel president en funcions, Mariano Rajoy, va ser un exponent d’aquells anys d’enclaustrament. En el discurs va ressuscitar el bàlsam de Ferrabràs, que tot ho cura i que es va prendre el Quixot; el tractat dels Toros de Guisando, pel qual Enric IV va reconèixer l’accés al tron d’Isabel de Castella, o el rigodon, un ball del segle XVI. Referències vetustes per a un Rajoy a joc, que sempre ha defugit la premsa i ha preferit manifestar-se a través de les pantalles de plasma.

El xoc entre el passat i el present, la peculiar guerra entre dos mons, el que és vell i el que és nou, es va evidenciar quan es va confrontar l’actitud del PP amb el pacte entre Ciutadans i PSOE. La regeneració, per mínima que sigui, contra l’obscurantisme. El PP no s’ha despertat del malson i no s’ha adonat que la cultura del rodet i de les majories absolutes ha mort: toca la transacció. Albert Rivera va ser meridianament clar quan va acusar Rajoy de ser el tap que impedeix la renovació d’un partit acusat per la Guàrdia Civil de ser —com l’onorevole família Pujol— una organització per delinquir —va recordar Pedro Sánchez— i que necessita amb urgència la demolició.

La lluita entre el passat i el present també va treure el cap quan inevitablement es va abordar la situació a Catalunya. I aquest va ser un dels aspectes en què el pacte entre PSOE i Ciutadans va demostrar escassa capacitat imaginativa. En una Europa de Brexits, reformes constitucionals a petició de troica i, en general, vestits a mida al moment, resulta poc creïble no trobar fórmules dinàmiques que permetin sortir de l’atzucac. L’actitud de Pedro Sánchez de rebutjar no ja els vots, sinó l’abstenció dels independentistes catalans per a la investidura el fa entrar en el món del bàlsam de Ferrabràs i els Toros de Guisando. Sorprèn veure en seu parlamentària tanta prevenció pel que diran, fins i tot per omissió. Saber que el nacionalisme és insaciable és la funció de tot polític, per això va sorprendre que en un dels torns de rèplica el candidat Sánchez preguntés als sobiranistes si després de la celebració d’un referèndum i en cas que el perdessin, en demanarien un altre, com va passar al Quebec i passarà segurament a Escòcia. Res no s’enterra eternament, la realitat és dinàmica i el nacionalisme deixa de reivindicar quan ja té la irreparable independència.

Ignorar precisament els vots de Democràcia i Llibertat o Esquerra Republicana és el que no li va permetre a Sánchez ni pensar en una majoria d’esquerres, una fórmula de què el PSOE sempre ha fugit precisament per no ressuscitar fantasmes de front popular a l’Espanya agermanada de la transició. Francesc Homs, home d’ordre, es va encarregar de portar la batuta del càlcul d’esquerres i és que per paradoxal que sembli la nova Convergència no oblida les velles pulsions que la van portar a investir dues vegades a José María Aznar o una a Felipe González.

Si PSOE i Ciutadans prediquen amb l’exemple de la transacció, no es poden quedar en vells esquemes principistes en vista de la realitat democràtica europea. És època de transacció, no d’immobilisme ni de declaracions unilaterals d’independència. Un referèndum sobre el futur de Catalunya no ha de ser necessàriament dicotòmic.

Entre la novetat i la tradició s’ha mogut aquest debat d’investidura d’exhibició de plomatge i moviments tàctics, però que contenia una venjança interna a la dreta i l’esquerra. L’enfrontament PSOE-Podem ha estat de gran duresa. A l’esquerra els ponts semblen molt debilitats. Dimecres passat els comunistes Gerardo Iglesias i Julio Anguita van ressuscitar en paraules del líder de Podem, Pablo Iglesias. Van consumar de facto la seva revenja sobre un PSOE impotent en vots, que en èpoques de remotes majories absolutes els havia ignorat i fins i tot els havia exclòs a favor del nacionalisme moderat. El que era nou no va néixer i el que era vell no es va acabar de morir. Tots som víctimes de la història.