Selecciona Edició
Connecta’t

De la finestra estant

'La finestra de Vermeer', un extens dietari que acaba de publicar Pere Rovira

 La finestra de Vermeer és un extens dietari que acaba de publicar Pere Rovira. És un llibre admirable. En essència, podria definir-se com un art d’envellir —cosa que requereix un aprenentatge laboriós, sovint ingrat—, però també com un art de viure i d’escriure, en la mesura que es puguen distingir, quan qui se’ns adreça és un escriptor que viu el seu ofici un dia rere l’altre, sense defalliment. Les pàgines cobreixen tot un any, el 2013, i quasi no hi ha cap dia sense alguna anotació.

A partir d’una certa edat, quan un escriptor reflexiu parla de la vida, ja no es refereix a una abstracció, ni tampoc a projeccions més o menys il·lusionades —o il·luses—, que és el que podem trobar quan ens en parla un jove. Es refereix a fets, decantats per una llarga sedimentació d’experiència (la vida, llavors, no és ja una idea; és el que s’ha viscut i es viu). Igualment quan parla de l’escriptura. Rovira té molt a dir de les dues coses. Com és natural, La finestra de Vermeer parla també de totes aquelles coses de què solen parlar els dietaris: paisatges, converses, llibres, pel·lícules, somnis, records, menjars, gustos i disgustos i alguns bons propòsits, també de política i del que podríem dir la sociologia del present. Sobre tots aquests temes, Rovira es despatxa a gust, perquè no és persona que tinga costum de deixar-se res al pap ni d’anar amb circumloquis. Els curiosos de la tafaneria literària podran trobar anècdotes sucoses, com la de la pàgina 497, on, sense dir noms, es documenta un cas extrem de misèria moral dins la nostra petita societat lletraferida, aparentment tan civilitzada. Els exemples es podrien multiplicar. Els elogis, ací, no són menys rotunds que els dicteris. I com que Rovira és un lector molt fi, quan parla dels col·legues que admira —i tant fa que siguen Espriu, Vinyoli, Pascal o Baudelaire—, cal prestar molta atenció al que en diu.

Tot això està escrit amb una prosa ullprenedora. Un malentés estrany porta alguns a suposar que la prosa dels poetes deu ser ornamental, refistoladament artificiosa, quan sol ser a l’inrevés. La de Rovira és prosa de poeta perquè busca sempre el mot just, la condensació expressiva i la claredat, i perquè els troba. La faramalla verbal és el guix dels mediocres. Els escriptors de raça treballen amb materials nobles. Aquesta és una prosa extremadament nítida i ben ritmada. Les seues descripcions són d’una bellesa transparent, mentre que els capbussaments en el món esmunyedís dels estats d’ànim tenen precisió i sinceritat trasbalsadores.

Els llargs anys de professor universitari i d’escriptor sociable han dotat Rovira d’una excel·lent plataforma per a observar la situació actual de la nostra cultura. El que hi veu no li agrada: facultats d’humanitats buides, llibres tancats i raberes d’ignorants infatuats predicant inèpcies per tots els altaveus. És cert que tot això no és nou, però també ho és que vivim en temps singularment confusos. No sabem on anem, i els instruments que ens podrien permetre d’esbrinar-ho van caient en desús. Per a una mirada entrenada en el rigor —aquell rigor que fa possibles els versos memorables, la gran prosa—, hi ha molt de grotesc en el nostre present. Rovira posseeix aquesta mirada, i la capacitat de dir el que en pensa sense embuts. La radiografia que fa dels nostres dies, sovint irònica, a voltes irritada, pot tenir cordialitat, però no és indulgent.