Alba i el centenari de Henry James

El llibre de F. O. Matthiessen, The James Family (Nova York, 1947), ens ennova de la manera com el pare de Henry i William James es plantejava la seva relació amb la família, la nació americana i tot el món: “Estimo el pare i la mare, el meu germà i la meva germana, però refuso la seva propietat incondicional damunt de mi. Jo no seré la propietat de ningú. Seré el fill del meu pare, el marit de la meva dona i el pare del meu fill; però seré totes aquestes coses només en la mesura que no dobleguin de cap manera la meva rectitud interior i en la mesura que no m’obliguin a cometre cap injustícia amb els altres”.

Aquestes paraules semblen haver ressonat per sempre en la vida de Henry James (1843-1916), a jutjar per les seves novel·les i, més clarament, pels seus articles de crítica literària, en especial els pròlegs que va escriure per explicar als lectors en què consistien les seves obres, a l’edició dita New York, en 24 volums, publicada entre 1907 i 1909, quan la seva tasca encara havia de perfer-se amb les famoses, extraordinàries últimes novel·les. D’aquestes, i d’altres del període mitjà de James, l’editorial barcelonina Alba ens n’ha donat i ens dóna ara noves traduccions de gran qualitat per celebrar l’aniversari del traspàs del novel·lista mig nord-americà mig anglès: o nord-americà del tot (és el meu punt de vista), traspassat a terres angleses: reposa ni més ni menys que a l’abadia de Westminster, amb d’altres genis de les ciències i les lletres. Trobarem a les llibreries aquestes obres editades o reeditades enguany per Alba, la casa editorial de Lluís Magrinyà: En la jaula (1995), La copa dorada (1998 i 2010), Los periódicos (1998), El americano (1999), Relatos del mar (2014), Los papeles de Aspern (2009), La imaginación literaria (2000), El eco (2001), La otra casa (2003), Lo más selecto: Cuentos y nouvelles (2005), Washington Square (2010) i Las alas de la paloma (2016). Trobareu moltes altres obres a moltes altres editorials, en català i en castellà: cal subratllar l’edició d’una magnífica traducció —sembla que desada durant uns quants anys—, d’Alfred Sargatal, de La font sagrada, a Martorell, Adesiara, 2016.

Henry James hauria de tenir un interès molt especial per als lectors i escriptors catalans, almenys per aquestes tres raons: 1. Va pertànyer a la classe acomodada de la costa est dels Estats Units, però formava part d’una família irlandesa emigrada, de la classe mitjana, emancipada o ascendida a un nivell superior, un dels fenòmens més típicament nord-americans dels anys anteriors a la Guerra Gran. A causa d’aquest fet, la narrativa de James sempre té alguna cosa de snobbish, si no de mandarina (vull dir relacionada amb els mandarins d’una cultura), perfecte contrapunt al provincialisme del milieu del qual procedia, i gran lliçó per a totes les literatures que tiren a una manera esdolceïda i xarona; 2. James va néixer americà, però va necessitar distanciar-se del seu país per escriure una obra extraordinària: va passar a Anglaterra el 1875, i s’hi va quedar pràcticament per sempre. Tenia una idea de la nació més aviat vaga i, com un crític molt perspicaç ha assenyalat, tot i que moltes de les seves novel·les s’esdevenen a Amèrica, “només quan viatjaven a través d’Europa els americans de Henry James eren capaços de definir la seva identitat nacional”. No la definien, doncs, com a mera identitat, sinó gairebé com a contrapunt. És com el mite d’Anteu: posats els peus a Europa tot ho podia; llavors va ser capaç de presentar la diferència entre les famílies, els costums sexuals i la psicologia dels nord-americans i les dels europeus; 3. Com va succeir amb T. S. Eliot, Henry James detestava la cultura de masses, els temes oportunistes per a una novel·la, l’opinió comuna, la transparència en l’art de la narració i la banalitat ideològica. D’aquests a priori van néixer unes novel·les —i la cosa va a més, entre el Retrat d’una dama i les últimes tres obres— que, encara que ho deuen tot a autors tan clars com Hawthorne, Dickens, George Eliot, Maupassant o Turguèniev, acaben convertint-se en el paradigma entre la tradició realista del XIX i allò que ara anomenem la “postmodernitat”: novel·les plenes d’ambigüitat, difícils de llegir, amb frase llarga, de trama enrevessada i, en paraula seva, carregades de queerness, és a dir, rareses o envitricollaments. Això va dir, i això hauria de ser una lliçó per a tot novel·lista encara dels nostres dies: “La vida és tota ella inclusió i confusió; l’art és tot ell discriminació i selecció”.