Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Gil de Biedma a Portbou

M'he situat de nou en aquesta panoràmica de gran angular on Antonio Machado y Walter Benjamin van sucumbir fa tres quarts de segle a l'assot de les tropes franquistes i de la Gestapo

Els avatars d'Antonio Machado i Walter Benjamin es troben al coll dels Belitres. El 10 de febrer del 1939 es va consumar, amb la presa de Portbou, on el Pirineu s'ajunta amb el mar, la caiguda de Catalunya en mans de la IV divisió de Navarra, que comandava el general José Solchaga. El sinuós camí entre Portbou i Cervera de la Marenda, amb la frontera apostada justament en aquest pas muntanyós, que avui només s’esmenta pels cops furiosos de tramuntana, es va convertir aleshores en el canal de les desenes de milers d'espanyols que fugien de les tropes franquistes: una caravana trencada d'homes, dones i gent gran, republicans a peu; de cotxes desgavellats, i de mules rebentades, que formava el terrible èxode de dos quilòmetres a l’encalç de la redempció francesa. Per aquestes penyes pelades es van arrossegar els cossos malmesos d'Antonio Machado i la seva mare fins a quedar encallats a Cotlliure.

Mentrestant, Ernesto Giménez Caballero, tan ideòleg feixista com Rafael Sánchez Mazas, aixecava acta de la seva entrada triomfal a Portbou al costat del general Solchaga a ¡Hay Pirineos! Consumava en aquest pamflet exaltat “la glaciació intel·lectual que s'acostava” (i encara dura) a Espanya, com ha reconstruït José Carlos Mainer. Ho feia trepitjant amb fúria un exemplar d’Hora de España a l'estació internacional, amb unes andanes que formaven un “quadriculat bituminós” que “pudia a orina, excrement i bonyiga de vaca.” Entre els col·laboradors d’Hora de España hi havia Antonio Machado, que va morir a Cotlliure dotze dies després, el 22 de febrer del 1939. Portbou va ser arrasat —i al cap d’un any i mig estava igual— quan Walter Benjamin, procedent del nord, es va acostar al coll dels Belitres durant el trànsit cap a l'exili nord-americà i es va suïcidar en un hostal del poble el 25 de setembre del 1940.

Ara en fa 75 anys. Em vaig trobar gairebé de casualitat amb Lorenzo Silva, fervent benjaminià, per retre honors al filòsof alemany el dia dels fets. Ni ell ni jo sabíem que els actes oficials s'havien posposat dues setmanes per no col·lidir amb les fallides eleccions plebiscitàries d'Artur Mas. Ara, després de la lectura dels Diarios de Jaime Gil de Biedma, un dels cinc millors llibres publicats a Espanya el 2015 segons la crítica, he tornat a la lúcida i erudita conversa de Lorenzo Silva de fa uns mesos sobre el desterrament republicà i sobre la diàspora jueva, sobre els cementiris de Cotlliure i de Portbou i sobre les tombes d'Antonio Machado i Walter Benjamin, dos dels llocs més visitats i reverenciats per la beneiteria cultural paneuropea, secta fúnebre en la qual m'incloc.

M'he situat de nou en aquesta panoràmica de gran angular que, des del túmul de Walter Benjamin, inclou des de l'avui dilapidada estació del ferrocarril fins al coll dels Belitres, on la frontera és un viatge cap enlloc, una il·lusa maleta de pau i llibertat, on Machado i Benjamin van sucumbir fa tres quarts de segle a l'assot de les tropes franquistes i de la Gestapo. Un dels moments més emotius d'aquests Diarios de Jaime Gil de Biedma és la visita recurrent a la tomba de Machado: pública i notòria el 1959 (“primera i esplendorosament feliç excursió”), privada però encara gregària el 1964 (“no va igualar, ni de bon tros, el record de la de fa cinc anys”) i estrictament íntima el 1978. Em quedo amb l'última, del breu Diario del 1978, d’apunts pausats que van des de l'any nou fins a l'estiu, tot un descobriment, amb la crua exposició de la seva extinta vena poètica i l'immisericordiós retrat moral d'algun company de viatge. Gil de Biedma, un dels millors poetes catalans del segle XX, a punt llavors de fer 50 anys, ja sap que la vida va de debò i tant se li’n donen les usures i les figuracions pròpies de les intrigues de les generacions poètiques.

Va a Cotlliure a començaments del 1978 amb la seva parella, amb la qual rememora aquest recurrent escenari de la memòria: “La tomba de Machado continua sent una visita bonica i commovedora”. Tornen per la carretera encaixonada entre les vinyes de la Mediterrània i l'extenuant ruta de Walter Benjamin. Des del coll dels Belitres, passat el control fronterer, atalaien el cementiri i l'estació de Portbou, davant la recremada falda de la muntanya de l'exili republicà: “El lloc és ominós i sinistre, sobretot a la part alta”, escriu Jaime Gil de Biedma. L'anatomia d'aquell enigmàtic instant i la sinècdoque d'aquests dos adjectius devastadors condensen tot el respecte i tot el dolor davant dels desastres de la guerra i la deportació, els d'una Espanya partida en dos que no sap on trobar-se, ni en la història ni en la poesia.

Manel Martos és doctor en Humanitats i editor d'RBA.