Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Robar a l’hospital

Enmig de la crisi econòmica i amb retallades sanitàries, en una planta hospitalària es produeixen episodis humiliants per als pacients

La setmana passada va ser per a mi d’hospitals, però no van ser les vagues del transport les que van fer inoblidable la visita a l’hospital en un dels turons de Barcelona. Vaig veure aspectes insospitats de la crisi. La sanitat pública està coneixent uns efectes indirectes de les retallades sanitàries que encara no tenen estadístiques. Els robatoris. No em refereixo a robatoris en sentit metafòric, del tipus “les retallades ens roben infermers i doctores, per culpa seva ara n’hi ha menys”, que, sens dubte, encara que sigui metafòricament parlant, és cert: hi ha menys metges i menys infermeres. Així com també hi ha menys lliteres, menys sales d’operacions en funcionament i menys llits disponibles. Parlo d’altres robatoris: delinqüents que roben a les habitacions, pispen els efectes personals dels pacients i si poden també els dels acompanyants.

Vaig anar a visitar una amiga que s’havia sotmès a una intervenció delicada, de cinc hores i mitja. Feia dos dies que era en una habitació compartida, després d’haver-ne passat uns altres dos a la sala de reanimació després de sortir de la sala d’operacions. Quan la vaig visitar estava desperta i animada, però no era aquest l’estat d’ànim ni la condició física que tenia quan hi havia arribat dos dies abans. Li vaig preguntar si a partir d’aquell moment ja podia escriure-li missatges de mòbil, i llavors ho vaig saber: li havien robat el telèfon. Abans d’ingressar?, li vaig preguntar, convençuda que hauria estat així. No, aquí mateix, en aquesta habitació, va respondre.

El mateix dia, un diumenge a la tarda, que la van traslladar a l’habitació, l’hi van robar. Tenia l’aparell al costat, al llit, encara estava força atordida per l’operació. El seu marit havia sortit de l’habitació per acompanyar un familiar que els havia visitat. I res, quan hi va tornar, i ella es va despertar de l’atordiment, el mòbil ja no hi era.

Aquell mateix diumenge van detenir, al mateix hospital, vuit persones per robar, segons els va explicar més tard el guàrdia de seguretat de la planta. Imagineu la xifra dels que van aconseguir no ser descoberts ni detinguts. I multipliqueu-la pels centres mèdics de la ciutat, públics i privats... A cada planta d’hospital, on abans hi havia unes set infermeres, ara n’hi ha tres a tot estirar. És difícil per a les infermeres adonar-se dels moviments estranys i esmunyedissos. Ho ha estat sempre, controlar què passa amb les visites en un hospital. És en gran manera una de les virtuts, almenys per a mi, de l’hospital públic, que permet visitar els malalts amb tranquil·litat i a les hores que cadascú pot. Però això d’ara és diferent.

És el que han pensat també els lladres, han decidit que s’ha acabat considerar el pacient d’hospital com algú que ja té prou pena i a qui no s’ha de robar. Sempre hi ha hagut algun robatori a l’hospital, però no com ara. Si abans intentaven robar material mèdic i potser en algun despatx dels directius, ara qualsevol cosa els va bé. Més enllà dels pocs diners de butxaca i d’alguna targeta de crèdit, el botí ara és gairebé sempre el mateix: telèfons mòbils i tauletes digitals. Aquests dos grans invents que tanta companyia fan, a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Més encara quan resulta que estàs malalt, sol i sovint desconcertat pel diagnòstic, al llit d’hospital. Et poses els cascos i escoltes música o parles amb qui sigui o veus qualsevol programa de tele o de YouTube, i el temps passa una miqueta millor, fins que algú et ve a fer companyia o el metge o la infermera t’atenen. Fins ara la crisi i les retallades es notaven en el menjar cada vegada més dolent. Ara, a més, et roben.

Si que estan desesperats, o del tot descerebrats, els lladres, que no se’ls ocorre res més que saquejar pacients d’hospital. Qualsevol cosa és efecte i conseqüència i resultat de la crisi, clar que sí, naturalment que sí, només faltaria. El cervell progressivament més petit dels delinqüents, també.

Em vaig quedar tan estupefacta que, l’endemà, pensant en tot això, em vaig tallar un dit mentre fregava els plats. Vaig anar al CAP, al centre d’atenció primària, on em va atendre molt bé, com sempre, la meva competent doctora. Amb bon humor, em va respondre, quan li vaig preguntar com porten les retallades. “Tenim dues baixes. Esperem que ningú més no es trenqui un peu o un braç, amb les retallades no hi ha substitucions i no donem l’abast”. Per sort, no tenen ningú internat i no s’han de preocupar pels lladres.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.