Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Una altra cultura és possible?

El controvertit model que impulsa el govern d’Ada Colau, a debat per vuit experts

La Fabra i Coats s'ha convertit en una de las fàbriques de creació.
La Fabra i Coats s'ha convertit en una de las fàbriques de creació.

Deu mesos després de l’arribada a l’Ajuntament de Barcelona de l’equip que lidera Ada Colau, les seves prioritats en l’àmbit de la cultura passen per un canvi radical en el funcionament de les institucions i centres municipals. La recepta: menys intervenció pública i més coresponsabilitat ciutadana amb una participació activa, proximitat al territori i sostenibilitat dels equipaments. Tot això per gestionar el 7% del pressupost municipal, que és el que l’Ajuntament destina a la cultura davant del 0,7% de la Generalitat. Pel camí, han desaparegut conceptes fins ara fonamentals, com ara la marca Barcelona i la projecció internacional de la cultura de la ciutat. Un canvi de model que aborden Jaume Asens, tercer tinent d’alcalde, i la comissionada de Cultura, Berta Sureda, en una llarga conversa amb EL PAÍS. Tots dos adverteixen que es tracta d’una transformació estructural i que, per això mateix, trigarà a prendre forma: no abans de mitjan 2017. Any en el qual, per exemple, l’organització i el disseny dels continguts del Grec ja no els haurà de fer l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Sobre aquestes qüestions, aquest diari ha convocat polítics i experts del sector: Ferran Mascarell (exconseller de la Generalitat i exregidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona), Jaume Ciurana (regidor i tinent d’alcalde de Cultura amb Xavier Trias), Jaume Collboni (regidor socialista del consistori), Josep Ramoneda (filòsof i primer director del CCCB), Gemma Sendra (vicepresidenta del CoNCA), Artur Duart (gestor cultural i museòleg) i Joan Maria Soler, vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns (FAVB).

Quin és el model cultural de l’Ajuntament de Barcelona?

Jaume Asens i Berta Sureda defensen un model de democràcia cultural, en el qual el fonamental és convertir els barcelonins de consumidors a emissors, agents actius i dissenyadors de la política cultural. En aquest propòsit, un dels seus reptes és descentralitzar i aproximar la cultura als barris. No obstant això, en opinió de Jaume Ciurana el problema és que “no hi ha política cultural des d’un punt de vista ideològic i de fons, perquè ha desaparegut del discurs de la ciutat i de les taules on es prenen les grans decisions, les pressupostàries”. El problema és, insisteix, “d’origen, com demostra que no hi hagi una regidoria de Cultura”. Josep Ramoneda considera que és difícil tenir una opinió: “Falta algú que d’una manera clara la representi. Fa la sensació d’estar en interinitat i pendent de pactes de futur. Potser per això tot resulta confús”.

Jaume Collboni resumeix que, de moment, no passa de generalitats i vaguetats: “Hem passat de quatre anys d’un projecte cultural al servei de la ‘causa’, amb el Born i el Tricentenari com a nord, a un altre al qual, de moment, li falta definició. El que preocupa és que no parlin gens de la capitalitat cultural de Barcelona, aquesta vocació sembla que ha desaparegut”. “De moment hi ha poca percepció, més enllà de l’enunciat d’aproximar la cultura als barris i d’apostar per la participació”, apunta Gemma Sendra, que afegeix que en els últims anys s’ha deixat de banda sectors culturals per “falta de recursos i equips desdibuixats”. Ferran Mascarell, prudent, creu que “encara estan en fase de construir la política cultural”, tot i que avisa que no s’ha de confondre “mètode amb contingut”. Per a Joan Maria Soler, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), de moment el que hi ha és “una política de gestos interessant que demostra una tendència, però l’aposta cultural és un camí llarg. No és la cultura de l’espectacle, sinó la dinàmica que sorgeixi dels barris i les entitats”. Artur Duart sosté que és evident l’inici d’una nova etapa. No només perquè hi ha un canvi polític al govern municipal, sinó perquè el model ha evolucionat. “Cal reflexionar imaginativament sobre les noves línies de gestió, interpretació i consum de la cultura. Segur que els nous gestors són conscients d’aquestes necessitats i adequaran les seves prioritats a les noves tendències”, explica.

El Born Centre Cultural.
El Born Centre Cultural.

Per què hi ha la sensació de paràlisi cultural?

Des de l’Ajuntament defensen que “qualsevol canvi de model porta un període de transició. Per exemple, els concursos [ja s’han convocat els de la Virreina i Fabra Coats i es convocaran per a Museu Picasso, Grec, Mercat de les Flors, Born i Museu de les Cultures / Etnològic]tenen un preu: tot és més lent que si nomenes a dit”. Segons Sureda, “l’oposició ha ajudat al fet que s’instal·li aquest discurs de paràlisi; ha fet molt soroll, però s’estan fent coses. Precisament Ciurana reconeix que “que no caurà en la temptació de dir que Barcelona està paralitzada culturalment, perquè, per sort, bona part de l’activitat no és atribuïble a l’administració, però l’estímul, acompanyar els creadors i la indústria, s’està deixant de fer, i això em preocupa”. Duart entén que en tots els països del nostre entorn la cultura institucional “ha estat una víctima col·lateral d’aquesta crisi global. I Barcelona no n’ha estat una excepció. Els canvis en les seves àrees de gestió són complexos. El món de la cultura és un gran generador d’expectatives. Però també ho pot ser de frustracions”.

Per Ramoneda la sensació de paràlisi és una realitat: “Si sembla que l’Ajuntament no té iniciativa política en el camp de la cultura, és perquè potser està preparant coses o perquè busca aliances. El que és clar és que no hi ha una emergència concreta d’estratègies i idees”. La FAVB creu que, després de nou mesos, alguna cosa s’hauria de començar a notar. Sendra atribueix la falta d’acció “que s’està treballant de portes endins”. I coincideix amb Mascarell a creure que aquest procés de treball “tard o d’hora es coneixerà”.

La cultura és dependent de les institucions? S’ha de promoure la cultura de proximitat?

Hi ha un sector que té una percepció d’excés de verticalitat i dirigisme de la cultura”, expliquen Asens i Sureda, que posen com a exemple de la no-intervenció municipal qüestions recents, com ara el polèmic poema de Dolors Miquel durant el lliurament dels Ciutat de Barcelona, o el projecte de Frederic Amat per a la façana del Liceu, a l’espera d’informes tècnics. Per Sureda, la independència cultural passa per “trobar altres recursos que no siguin institucionals, creant una oficina d’acompanyament als creadors i productors”. Després de negar que l’ICUB s’hagi dividit en dos (l’àrea de Memòria Històrica —en la qual hi ha equipaments com el Monestir de Pedralbes, el Born o el Muhba— i la resta de centres) i afirmar que segueix amb la mateixa estructura que fins ara, afegeix que “el que li toca a l’ICUB és ser intermediari i no destinar tots els recursos a l’activitat pròpia”. En posa un exemple: el Grec d’aquest any ja està tancat, i el 2017 el seu contingut el definirà “alguna estructura jurídica que li doni independència, tipus cooperativa, que sigui sostenible”.

Concert a l'antiga fàbrica Damm.
Concert a l'antiga fàbrica Damm.

Ramoneda considera que la cultura d’una ciutat no ha de dependre de les institucions i que hauria de recolzar en un projecte educatiu potent i en una demanda cultural forta. “Però la demanda no existeix si no s’estimula, i això ho ha de fer el poder públic”. A Ciurana l’estranya que BComú digui que hi ha una forta institucionalització cultural “perquè, altrament, portaria a un sistema mercantilista de la cultura”. El polític defensa que “perquè la cultura ambicioni l’excel·lència, o l’avantguarda, cal que la institució garanteixi el treball dels creadors al marge de la seva rendibilitat econòmica. I, si no, ho farà el mercat i no sempre en pro de cultura i sí d’altres interessos”. Una idea semblant és la que manté Collboni, que afegeix: “No s’ha de confondre impuls de projectes i activitats que no serien rendibles amb dirigisme”. Una altra ferma defensora del suport públic és Sendra: “Per a les apostes que no són rendibles i per impulsar projectes d’innovació, contemporanis i educatius. Més enllà d’això, s’ha de garantir la plena independència dels centres, cosa que no passa ara, perquè l’Ajuntament té un control absolut”. Pel que fa a la cultura de proximitat, Sendra afirma que són els centres culturals els que l’han d’exercir: “Si el Macba està a Ciutat Vella, ha de tenir aliances amb les entitats i, sobretot, els col·lectius artístics”. Des de l’òptica dels veïns, la clau és modificar el focus on es fa la cultura: “Cal una gestió molt més descentralitzada i que tingui més en compte els barris”. La proximitat és important també per a Duart, però sense renunciar a la seva capacitat d’internacionalitzar-se. No hi ha cultura sense persones, però desgraciadament sí que hi ha persones sense accés a la cultura. Per acabar amb això, creu que s’ha de superar l’etern enfrontament entre la cultura institucional i la popular. Mascarell, per la seva banda, defensa que “en termes generals hi ha molt poca dependència institucional de la cultura, més aviat al revés”. A més, assegura que “si alguna cosa ha caracteritzat significativament el model cultural de Barcelona és que és mixt, com demostra l’ICUB o l’ICEC, tots dos amb participació del sector. Barcelona ha estat pionera en participació”.

El teatre Grec, ple a vessar en un dels espectacles inaugurals del festival, tindrà un altre model de gestió a partir de 2017.
El teatre Grec, ple a vessar en un dels espectacles inaugurals del festival, tindrà un altre model de gestió a partir de 2017.

El model participatiu és aplicable a Barcelona?

“N’estem convençudíssims. Serà un procés d’assaig, error i, a més, lent”, reconeix Sureda. Processos que per als gestors municipals no són un impediment per al bon funcionament cultural de la ciutat. “Sumen, aporten i legitimen”, explica. “I empoderen, ja que converteixen els barcelonins en un element actiu i compromès, no passiu. Barcelona és una de les ciutats punta de llança en implicació ciutadana. Els ciutadans no s’han de veure com a enemics. Vull que m’interpel·lin i em pressionin”, repta Asens. Pel que fa a les ciutats que apliquen aquest model, Sureda només cita la Corunya i cap referent a Europa, tot limitant-se a recordar que l’Agenda 21 [un document que descriu les directrius de desenvolupament cultural de les ciutats aprovat en el marc del Fòrum de les Cultures de 2004] “insta els governs locals a realitzar processos participatius”. I qui gestiona els processos? “Hi ha un oficina tècnica que va canviant de personal segons el tema, però sempre compta amb tècnics de l’ICUB i personal extern del Pla de Cultura”, destaca Sureda.

La participació serà positiva o no, segons els protocols de funcionament, en opinió de Ramoneda. “Una gran capital és compatible amb un model de gestió de participació, però l’important és saber com s’executa, perquè si les cartes estan marcades, no serveix”. En qualsevol cas, considera que són els directors dels centres els que han d’assumir la responsabilitat i als qui se’ls ha d’exigir.

Segons Ciurana, “els centres culturals i cívics tenen consells de participació des de fa temps, també els museus. Però una cosa és que s’ampliï el seu perímetre de participació i una altra “que no estiguin clares les polítiques. El procés participatiu no pot ser excusa per no prendre decisions. I estem veient durant aquests mesos que la ineficàcia i el desconeixement del que cal fer s’amaga sota la bandera de la participació. Hi ha persones que estan en un lloc perquè van ser escollides per prendre decisions, i això és el que falla”. En termes semblants es manifesta Mascarell: “Els processos participatius no són suficients. Les polítiques culturals són també a mitjà i llarg termini. Per això cal tenir programes, ideals i projectes. Si només hi ha ideals és mala política, antiga i populista”. Per Collboni, és la mateixa indefinició d’objectius el que els porta a obrir processos participatius que “de vegades es converteixen en una coartada per no fer res. L’important és tenir clares les prioritats i no anar als processos amb el full en blanc”.

Sendra ho resumeix així: “És necessari tenir clar en quina lliga vols jugar. I Barcelona, en els últims anys, no ha propiciat l’impuls perquè els grans centres culturals estiguin en la lliga internacional. Tenim grans equipaments i infraestructures culturals, però no amb els continguts suficients i, a més, no estan connectats amb els espais d’avantguarda. La participació està molt bé, però tampoc ha de ser un mantra”. Un rotund sí és la resposta de Duart, que està convençut que la participació és positiva per a la cultura i per a la ciutat. “Cal superar un dels problemes endèmics del món de la cultura: l’excés de zel en els seus àmbits de decisió i la manca de participació procedent d’àmbits no considerats estrictament culturals".

Una participació a tots els nivells, no es pot convertir en un impedient, en un fre?

Per Ciurana, els processos no han de ser un impediment per a la cultura. “El que reclamem és que es prenguin decisions, que les apliquin i que no s’amaguin darrere dels processos per no prendre decisions”. El pitjor per ell és que “si s’instal·la un model a la ciutat de Barcelona en què el creador o la indústria cultural no se senti acompanyat o comprès, és evident que la creativitat pot canviar de lloc. Avui aquí, demà a Berlín”. El que està en perill, explica, “és que la cultura sigui un signe d’identitat de Barcelona”.

Collboni entén que els qui haurien de ser els agents més actius en la participació dels projectes i centres culturals són els creadors i el teixit industrial: “Cal dissenyar polítiques que enforteixin la indústria cultural i els creadors, perquè sense ells no hi haurà consum cultural”. Segons l’opinió de Ramoneda, perquè funcioni un centre cultural cal un projecte i un responsable clar: “A partir d’aquí, es pot plantejar la participació, però el primer és el primer”. La FAVB admet que els processos de participació fan la gestió més lenta, “però no ha de frustrar les noves dinàmiques”. Duart subratlla que, per norma general, es vol associar el concepte de “participació amb la idea de caos, i això és fals. La participació efectiva té diversos nivells d’implementació. Probablement no tots poden decidir la programació d’un museu. Però sí que es poden generar espais comuns de diàleg per debatre i incidir sobre la responsabilitat social de l’equipament, els valors que representa i el seu futur”.

Una ciutat que ha fet de la cultura una de les seves marques, pot donar per tancat el seu mapa de centres culturals?

“Partint de la base que la resta de les administracions, Estat i Generalitat en percentatges iguals, s’han anat retirant dels centres culturals compartits, des de l’Ajuntament hem de fer nous esforços”, explica Asens. “No ens neguem a fer nous equipaments, però la prioritat és que els que tenim funcionin; tot depèn dels pressupostos”, prossegueix. Malgrat això, se’ls ha recriminat que una de les seves primeres mesures va ser anunciar la compra del Principal i l’antiga Foneria de Canons, tots dos a la Rambla. “Aquí hi va haver una cosa molt especial. Són on són, i per evitar que no es converteixin en la seu d’una gran cadena, cal recuperar espais, cal actuar”, assegura Sureda, que vol deixar clar, que “no estem en contra d’un museu de l’arquitectura, però construir ara un edifici nou potser seria una irresponsabilitat”. Ramoneda està d’acord que, en línies generals, el mapa d’equipaments culturals està acabat, però que en els continguts hi ha molt de camp: “Cal millorar-los i potenciar-los i donar-los una autonomia real en tots els sentits, especialment del poder polític”. Per a Mascarell, en canvi, “un projecte cultural d’una ciutat no està mai acabat. Mai. La idea de democratitzar els equipaments la comparteixo, però una ciutat i capital líder no es pot donar mai per acabada, perquè la ciutat no és només una ciutat, sinó un projecte cultural”. Collboni està d’acord que ara cal parlar més dels continguts, i no tant dels continents: “Ara toca generar públics que vagin als llocs, i per això cal professionalitzar els creadors”. Sendra creu que l’assignatura pendent són els projectes, “que siguin innovadors, arriscats, d’aposta contemporània i d’avantguarda, i crear xarxes internacionals d’iniciatives, com ha fet en els últims anys el Mercat de les Flors. Duart apunta que els actuals equipaments cal valorar-los pels seus resultats, especialment pels qualitatius, i per la seva vocació de servei públic. Una cosa inassumible sense una gestió transparent, social i conscient que la cultura som (i la fem) entre tots. Un mapa que, quan sigui possible, pugui créixer en aquells àmbits en què es detectin noves necessitats. Ciurana nega que el mapa estigui acabat: “Una ciutat que vulgui jugar a la primera divisió culturalment no pot deixar de tenir l’ambició de créixer”.