Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

Antídot teatral

A ‘Trio’, Rodolf Sirera fa un homenatge, també filípica, a les misèries de l’escenari

L'escriptor Rodolf Sirera.
L'escriptor Rodolf Sirera.

El teatre té una dimensió prosaica que esberla en mil bocins totes les mitificacions que se’n vulguin fer. Darrere del seu glamur, darrere de l’aurèola de fantasia i exotisme, hi glateixen uns cors fets de venes, artèries i vàlvules. Més enllà de la poesia de l’escena, hi ha la prosa. Homes i dones vulnerables, de carn i ossos, que poden tocar el cim de la fama o, en poc temps, el fons de l’oblit. Especialment els actors. Les seves trajectòries professionals, en un sector endogàmic i competitiu, esdevenen efímeres, intermitents, inestables. Només uns pocs elegits tenen possibilitats de mantenir-s’hi i triomfar.

Rodolf Sirera (València, 1948) dedica Trio als professionals de les arts escèniques, sobretot als intèrprets, que passen penes i treballs per poder viure dignament del seu ofici. David i Òscar, dos actors en hores baixes, es lamenten de la seva dissort professional. S’han fet grans i tenen moltes dificultats per trobar feina. La seva carrera està aturada, sense expectatives de futur. David aconsegueix un paper en una sèrie televisiva, però Òscar no se’n surt de cap manera. La vida de tots dos canvia quan irromp a escena Micky, ajudant de direcció en pràctiques, que trenca estrepitosament l’harmonia domèstica i que enterboleix la relació entre tots dos amics.

TRIO

Rodolf Sirera
Bromera
128 pàgines. 10,50 euros

Alternant monòlegs i diàlegs, amb anades i tornades en el temps, Trio reflecteix —en clau d’humor i sàtira descordats, a voltes sarcàstics i amargs— la problemàtica i la precarietat del sector de les arts escèniques, encarnada en dos actors madurs i decadents. Sirera parteix d’una realitat que coneix de bona font: la professió escènica d’un país, el valencià, en crisi i desolació, a causa de les devastadores polítiques del PP en matèria social, cultural i teatral. S’hi fa notar, així mateix, el seu desencís profund, visceral envers el teatre, que ha provocat fins i tot que se n’allunyés —sense abandonar-lo del tot— durant molt de temps.

Trio és l’homenatge-filípica de Sirera al món de l’escena, a les seves grandeses i misèries, a la seva cara més desagradable i banal. Un antídot al verí. En el fons de l’anècdota còmica, hi ha també una recriminació —d’abast estètic i sociològic— més encoberta i subliminal, més aviat epidèrmica, sobre el paper que juguen les arts escèniques en la societat de l’espectacle, la vampirització i la banalització de la televisió o del cinema, el decalatge entre les aspiracions tan altes i la realitat tan mediocre, el descrèdit de la intel·ligència i de l’art, o la trivialització amb què es castiguen les audiències.

Com en altres obres seves, Sirera no s’està d’esplaiar-se amb la metateatralitat, no tan sols en els replecs argumentals i el desenllaç de l’obra, sinó també en les referències que hi fa a Shakespeare, Ibsen o Txékhov. Ni dubta tampoc, en una al·lusió irònica, a autocitar els seus textos: Plany en la mort d’Enric Ribera, El verí del teatre, Raccord. A diferència d’aquests, tanmateix, sobretot del segon, Trio esdevé un cant d’amor i odi al teatre. Té un punt, a més, d’autoflagel·lació que recorda el to del seu assaig Tot travessant el desert. L’autor com a adaptador (2011). Des d’una mirada escèptica, catastrofista, crua, afligida i pessimista, Sirera sembla canalitzar a Trio un patètic exercici de catarsi personal per retrobar-se amb una passió que no encisa, però que es resisteix a apagar-se.