Ens creiem els grans musicals?

“La música és molt més popular que qualsevol altre art”, diu Víctor Álvaro, director de la companyia Gataro i de l’Almería Teatre. “El llenguatge musical és més directe que qualsevol altre”, assegura Àngel Llàcer, director de Molt soroll per no res i d’El Petit Príncep, dos dels musicals que han triomfat aquesta temporada. “El 80% dels musicals són comèdia, i això el públic ho agraeix”, sosté Pau Doz, director de Sugar, la versió musical del clàssic Ningú no és perfecte que ha triomfat al Teatre Gaudí. “El musical és una porta d’accés al teatre per als més joves”, subratlla Daniel Anglès, director de Rent, el musical, que podem veure al Casino l’Aliança del Poblenou fins al 20 de març i director resident de Mamma mia! “Quan parlem de grans musicals, gairebé sempre parlem d’obres conegudes que vénen de triomfar arreu”, apunta Adrià Aubert, responsable del Círcol Maldà i de la companyia Els Pirates Teatre. Amb tots aquests arguments, s’entén que els espectacles més vistos cada temporada siguin musicals.

Àngel Llàcer considera que l’èxit d'aquest format és una qüestió de pressupost: “És un negoci... i la música agrada”, diu. “Quan compres teatre compres emoció i la música és més emoció que el text. Tendim a emocionar-nos molt més amb una cançó que forma part de la nostra capacitat de recordar, de la nostra malenconia”. Víctor Álvaro coincideix amb Llàcer: “La societat està molt musicalitzada, per això la música és molt més popular que els llibres, per exemple, és a dir, que el text. Amb aquest panorama, doncs, la música és un al·licient en una obra de teatre”. Álvaro indica una dada concreta en l’èxit rotund dels musicals: “Ve marcat per la gala Catalunya aixeca el teló [l’espectacle televisiu que obre la temporada oficialment], per a la qual exigeixen números espectaculars, dels grans musicals, no dels de petit format”. Així es posa en marxa la roda del màrqueting.

“Les escenografies, els recursos de les grans representacions, d’alguna manera, distreuen, quan un format petit no et permet fallar: t’ho has de ‘currar’ sí o sí”, sosté Adrià Aubert, d’Els Pirates Teatre

“Crec que arrisquen poc”, opina Adrià Aubert, en referència als espectaculars musicals, algunes vegades de recepta fàcil. “Gairebé sempre parlem d’obres conegudes que, a més, venen de triomfar arreu, cosa que no vol dir que no siguin, sovint, espectacles de qualitat”. Aubert dirigeix la programació de la sala del Círcol Maldà, on manen les propostes musicals de petit format (petitíssim, de vegades), una altra manera d’entendre el gènere: “Les diferències amb els grans musicals salten a la vista”, sosté. “La proximitat, el nombre d’intèrprets, l’espectacularitat del muntatge exigeixen un altre tipus de feina a l’actor, amb més cura, més atenta a tot en una sala petita”. Vol dir això que els grans muntatges no exigeixen tant? “No, en cap cas, però la veritat és que les escenografies espectaculars i els recursos de tota mena, d’alguna manera, distreuen, quan un format petit no et permet fallar: t’ho has de currar sí o sí”.

Actuar, cantar, ballar?

Cal pensar, també, si el musical és, en si mateix, un gènere o no. Anglès ho nega: “Inclou molts registres: drama, comèdia, tragèdia...”, diu. Per això, és important la tasca dels intèrprets. Un actor de musical ha de saber cantar o ballar més que actuar? Ho haurien de saber fer tot. I tot bé. “Els actors no haurien de diferenciar entre gènere musical i gènere teatral de text”, considera Aubert. “El musical no deixa de ser teatre i requereix un actor complet. En canvi, l’educació imposa massa diferències entre l’actor, el cantant, el músic i el ballarí. A Londres, per exemple, un actor té una formació musical molt decent. Aquí costa més”. Els membres de la companyia Els Pirates es van conèixer fent música, amb 13 o 14 anys, en un projecte de l’Icub amb escoles de música per a nens al Mercat de les Flors. Per això, diu que els orígens els porten a la música.

“És tan relatiu... A Sugar prioritzem la interpretació", considera Pau Doz. I coincideix totalment amb Aubert en una cosa: "No és gens fàcil trobar bons actors que, a més, ballin i cantin. Crec que a Barcelona costa moltíssim trobar aquesta polivalència".

Àngel Llàcer considera que el que diu Aubert és l'ideal, però es mostra més... pragmàtic: “Els protagonistes han de ser més bon ballarins que actors si parlem de West Side Story, però per a un Sondheim, per exemple, no cal que puguin aixecar la cama fins a l’orella. L’òptim seria, per ordre, actor, cantant i ballarí. Al cap i a la fi, és teatre”, diu el director de Molt soroll per no res.

Àlvaro admet la seva predilecció pels ballarins de formació clàssica o de circ: "No crec que s'hagi de coartar la llibertat interpretativa dels intèrprets per cenyir-se a una partitura. Senzillament, toquen i interpreten música”. Anglès destaca les dificultats que suposa fer un bon musical: “Hi ha actors que necessiten ballar molt bé; altres, cantar; altres, actuar. A Rent, dos han de ballar, però n'hi ha d'altres que no gaire. Per això els càstings per als musicals són tan complicats, són molt específics. I un mal cantant no es dissimula, fa sagnar les orelles!".

Una bona obra, un bon negoci

Daniel Anglès subratlla que aquí, quan parlem de gran musical ens referim al de Londres i Nova York. "Els anglosaxons el van inventar i ells en són els grans mestres", diu, separant-lo d'altres gèneres, com el cabaret berlinès, per exemple. "I a Nova York han aconseguit una cosa meravellosa: convertir les bones obres en bons negocis. Independentment del pressupost inicial, si un musical és bo, triomfa. I després l'exporten arreu del món".

“Els càstings per als musicals són tan complicats: un mal cantant no es dissimula, fa sagnar les orelles!”, adverteix Daniel Anglès

I insisteix en aquesta tasca que atorga als musicals: "Els joves de 12 o 14 anys que van al teatre per primer cop i els porten a veure Maria Rosa, per posar un exemple, no hi tornaran; si els porten a veure Mar i Cel, per posar un altre exemple, segur que hi tornaran i més endavant voldran anar a veure un Rusiñol o un Pinter. Per això considero que les ciutats que tenen bons musicals tindran una bona salut teatral".

En general, productors, directors i intèrprets coincideixen a reivindicar el musical com una part més del gran món que és el teatre. "El gènere consisteix a explicar històries cantant i té un punt important de fantasia que ens allunya de la realitat", diu Anglès. L'expert Christian Machío ho té molt clar: "De vegades diuen que el teatre musical no és creïble perquè els actors canten, de manera que l'escena perd naturalitat, però... ¿No hauríem de pensar el mateix de Shakespeare, quan posa els seus personatges a parlar en vers?", es queixa. Anglès pensa el mateix: "És teatre. Què vol dir que un no es creu el teatre? El que ha de ser real és l’emoció que desperta. Les emocions que desperten les coreografies. A West Side Story no es barallen de veritat, en tenen prou amb transmetre la força d’una baralla".