Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

La rutina de la sorpresa obligatòria

L’acumulació de gags, el tòpic i la senzillesa llasten el premi Rodoreda d'Empar Moliner

Empar Moliner denuncia l’estupidesa i el conformisme.
Empar Moliner denuncia l’estupidesa i el conformisme.

El realitzador televisiu Xavi Pons, hipocondríac, cau a terra fulminat per un infart, i l’encarregat suplent dels micros, dues hostesses, uns tertulians, la col·laboradora especialista en sexe, el presentador i el productor d’un programa religiós, dues monges, la maquilladora, les perruqueres, el públic d’un reality-show de sardanes, tots s’afanyen a recordar les instruccions rebudes per fer servir un desfibril·lador, però no se’n surten. Clara i David, per la seva banda, autors d’un blog de gastronomia, accepten el convit d’un home ric que busca algú que l’assessori sobre vins, però en comptes de parlar sobre la feina que se’ls encarrega, les converses giren sobre la medicina estètica, i observen que la majoria de dones de la festa s’assemblen molt entre elles perquè totes tenen “llavis amb boletes, llavis torts, llavis reomplerts, llavis delineats, pòmuls durs, celles aixecades, sorpresa obligatòria”. I Sandra de Fluvià, escriptora, vol guanyar un premi de novel·la, però com que ha escrit un llibre de contes, ha de transformar-lo en una altra cosa i ha d’anar acceptant les modificacions que li aconsella l’editora fins que el resultat definitiu sigui del tot diferent a l’original.

Xavi Pons, és clar, es mor, Clara i David entenen que potser cal que ella també s’operi la cara si volen que se’ls torni a convidar una altra vegada, i Sandra de Fluvià culmina de forma esperpèntica el camí cap al triomf literari. Són tres dels contes que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) inclou a Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015, però també podrien ser tres acudits que el narrador conta, orgullós de la perspicàcia de la seva inventiva, sense adonar-se que l’oient s’impacienta perquè allargassa la broma, i els múltiples detalls del relat l’avisen abans d’hora de la paradoxa final que li exigirà la impostació d’un somriure.

La majoria de diàlegs que mantenen les criatures tràgiques o còmiques que protagonitzen aquests contes, la seva conducta, són apunts sociològics que serveixen per descriure les maneres de viure en el món d’ara i les ocurrències que tothom s’inventa per entretenir el pas del temps. La manera de narrar de Moliner funciona per reflectir el ritme de la realitat de cada dia de la gent normal que viu a Barcelona: l’únic inconvenient, però, és que de l’absurditat quotidiana ja se sap tot o gairebé tot. L’autora traça uns quadres de costums fàcils de reconèixer, sí, però tot queda a la superfície, i de les relacions sentimentals que no funcionen perquè ni ell ni ella ja no riuen junts, de les argúcies dels escriptors per escriure l’article de la setmana, del presentador que vol lligar-se l’entrevistat, dels pares que protegeixen en excés els fills, no s’arriba a aprendre res que no se sabés o ja s’imaginés.

Tot això ho faig perquè tinc molta por

Empar Moliner
Proa
208 pàgines. 19 euros

Moliner denuncia l’estupidesa i el conformisme, el frau dels jocs socials, la impostura que es converteix en la presó particular de cadascú; veu el món com una gran estafa, i arreu hi ha els detalls que la revelen com una observadora experta a l’hora de mirar i sentir la realitat: tot és una hipocresia enorme que només es pot suportar des de la sàtira. Moliner vol divertir feroçment amb observacions corrosives i enginyoses sobre la complexitat de la textura de les relacions humanes, sobre el sentit còmic de la ridiculesa, però el desenrotllament massa fàcil i estudiantil de la matèria argumental entrebanca l’agilitat narrativa, l’acumulació de gags i bromes acaben cansant una mica, i els finals predeterminats difuminen l’èxit de l’operació de cada conte. Tampoc hi ajuda gaire que el tòpic es quedi en tòpic, que es noti massa l’absència d’una elaboració verbal més consistent, que es derrapi amb freqüència i es caigui cap a la banda de la senzillesa, o que s’acabi tenint la sensació que la sorpresa permanent fatiga.

Després del fiasco que va ser la novel·la La col·laboradora (2012) —la sàtira esdevenia un sainet bigarrat en excés—, Moliner torna al terreny on ha excel·lit més, però els contes de Tot això ho faig perquè tinc molta por no assoleixen la frescor i l’audàcia insolent de T’estimo si he begut (2004), com si de sobte la repetició de la fórmula hagués envellit o s’hagués substituït l’entusiasme per la rutina.