Selecciona Edició
Connecta’t

És pecat que el Barça jugui al contraatac?

Els blaugrana van demostrar a Londres contra l’Arsenal com es munta i com es destrueix una transició vertiginosa

Messi celebra un gol saltant per sobre del porter Petr Cech.
Messi celebra un gol saltant per sobre del porter Petr Cech. AFP

El Barça va saber jugar al camp de l’Arsenal. No va renunciar mai a la seva identitat futbolística en un escenari del qual, fins dimarts passat, sempre havia sortit escaldat, després de fer-hi dos bons partits que van acabar amb empat i derrota tot i avançar-se al marcador: 2-1 i 2-2.

Va ser perseverant en la possessió i en el domini del joc mentre l’enfrontament estava obert, quan els gunners defensaven la seva porteria, avalats per la solvència de Cech, un porter al qual Messi no havia aconseguit fer cap gol mentre era al Chelsea. Wenger necessitava molts futbolistes darrere de la pilota per mantenir a ratlla el Barcelona. La defensa de l’Arsenal era molt solidària, d’ajudes constants, ben sincronitzada i posicionada, impermeable al Barça. I quan els blaugrana van aconseguir rematar, van topar amb el porter, sobretot Neymar, o no van estar encertats, com va ser el cas de Luis Suárez. Havia de tocar i madurar el partit perquè acabés caient finalment del costat blaugrana, i alhora estar molt concentrat perquè qualsevol errada podia acabar en gol.

Qui es va equivocar va ser l’Arsenal, i va funcionar la tàctica de desgast del Barça. Els anglesos es van fer els valents i se’n van anar a l’atac, excitats pels seus aficionats, sense adonar-se que, precisament, afavorien el contraatac blaugrana que tan bé dominen Messi, Luis Suárez i Neymar. Piqué va rebutjar una centrada de Bellerín, Iniesta va orientar la pilota cap a Neymar en una acció acrobàtica, i a partir d’aquí es va disparar el trident: 14,5 segons i la pilota acabaria a la xarxa de Cech. La transició que havia esperat durant més d’una hora Wenger la va fer l’equip de Luis Enrique, i l’Arsenal va morir víctima del verí que pensava aplicar al Barça. No és estrany que el tècnic francès culpés els seus jugadors, i en especial Monreal.

La velocitat d’execució del trident blaugrana va ser impossible de defensar

La velocitat d’execució del trident blaugrana va ser impossible de defensar per un rival aleshores desorganitzat, erràtic quan no va acabar la seva jugada a l’àrea de Ter Stegen. A camp obert, Neymar va volar, Luis Suárez va acompanyar molt bé la jugada i la va rematar deliciosament Messi, el jugador que menys necessita córrer per marcar les diferències: 8,4 quilòmetres per 11,4 d’Iniesta, el futbolista que sorprenentment va suar més després de l’inesgotable Ramsey (12,2 km). “Ha estat com un flash”, va dir l’argentí després del partit. “Una acció molt ràpida que ens va anar molt bé als tres davanters; també ens agrada jugar al contraatac”.

Tot i no ser extrems, els puntes del Barça saben ocupar les bandes i culminar les jugades, de la mateixa manera que Iniesta és cada cop més un futbolista total. Té una gran incidència en el joc, és més continu que mai en l’atac estàtic i en les transicions d’un equip que, d’altra banda, procura ser més estable en defensa i fa bones lectures del joc del rival, com es va veure en una jugada d’Axel Oxlade-Chamberlain molt semblant a la de Neymar. El volant de l’Arsenal es va escapar per cames en una contra de l’Arsenal molt semblant a la que va conduir Neymar i va acabar amb el 0-1. La diferència és que, quan va passar de mig camp, Oxlade-Chamberlain va ser arramblat per Mascherano en una topada terrible que va deixar els dos jugadors estesos a terra, com si haguessin xocat dos trens a l’Emirates.

És així que el Barça va saber dominar ofensivament i defensiva el contraatac al camp de l’Arsenal, cosa que diu molt a favor de Luis Enrique. L’equip manté l’estil que va marcar Cruyff, van perfeccionar Rijkaard i sobretot Guardiola i ara ha evolucionat el tècnic asturià, condicionat pel Neymar, Suárez i Messi. Acostumats a la possessió i a la pressió alta, el contraatac no s’ha de veure com una arma d’un equip petit, sinó com un recurs d’un bon planter que no renuncia a la seva identitat sinó que s’espavila quan el partit i el rival li busquen les pessigolles i a vegades fins i tot s’enriuen de l’esterilitat que suposa tenir la pilota sense saber què fer-ne. Al capdavall no és una novetat, ja que la transició ha estat un recurs molt utilitzat per tots els entrenadors, sobretot per Rijkaard. Ronaldinho acostumava a desplegar-se al camp a partir de la banda esquerra, i qui no recorda, d’altra banda, les gambades d’Henry al Bernabéu quan el Barça va guanyar 2-6?

A vegades el partit porta el Barça cap a escenaris no acostumats, perquè els rivals estudien com fer-li mal i, d’altra banda, el mateix equip blaugrana prepara les seves alternatives, sempre pendent que entri en joc el trident (93 goles i 44 assistències), ja sigui en l’elaboració i el joc estàtic o bé corrent i buscant els espais a l’esquena de la defensa contrària. Xavi Torres ho quantifica a L’Esportiu. Dels 121 gols del Barça aquesta temporada, 106 són de jugada i 15 de falta o penal. I dels 106, 76 (71,7%) els han fet atacant i 30 (28,3%) contraatacant. Tot ve d’un centímetre i d’un segon, de la relació espai-temps, de la velocitat d’execució de la jugada, i tot depèn dels jugadors que tingui l’entrenador i de la seva manera de veure el futbol, per més que tots els que seuen a la banqueta del Camp Nou se suposa que beuen de la mateixa font.

No és cap pecat, per tant, que el Barça resolgui un partit com el de l’Emirates al contraatac quan la seva declaració d’intencions ha estat inequívocament d’anar a l’atac, cosa que va fer recular l’Arsenal, tot i presumir sempre que li agrada tenir molt la pilota. Una cosa és passar-se de llest i l’altra ser tonto, i l’equip de Luis Enrique és sobretot competitiu, a la Copa, a la Lliga i també a la Champions.