La rebotiga porno
El 1906, el Papa va exhortar els fabricants de llumins a no incloure imatges lascives als paquets
Una de les meves grans aficions en l'adolescència era buscar llibres d'ocasió. En aquesta edat en què tot és descobriment i sorpresa, els millors moments de la setmana eren les visites dominicals al mercat de Sant Antoni, les excursions a l'enyorada Novecientos del carrer Llibreteria, o les hores perdudes buscant entre les prestatgeries de la desapareguda Canuda, o Batlle al carrer de la Palla. Altres vegades m'apropava a les llibreries del carrer Aribau com Studio, Castre o Gibernau. Explicaven que hi havia un llibreter que durant el franquisme venia clandestinament revistes de sexe i llibres de política, com si les dues coses fossin expressions d'una mateixa necessitat de llibertat.
Tradicionalment, al nostre país la pornografia ha estat contraban. Durant diverses dècades, a la Inquisició catòlica i als governants de torn els va semblar malament qualsevol tipus de lubricitat pública. Els dibuixos eròtics del pintor Ramon Martí i Alsina, les il·lustracions pujades de to d'Eusebi Planas, o l'àlbum Los Borbones en pilota dels germans Bécquer (Valeriano i Gustavo Adolfo), van ser comptades excepcions a allò que a París ja era la cosa més normal. Ho explicava el diari Le Figaro el 1880, que deia que a la capital gal·la la paraula “pornografia” era a la boca de tothom: “Diaris pornogràfics, obres pornogràfiques, conferències pornogràfiques, fins i tot les verdulaires de les Grandes Halles deien, segons un diari, que hi anaven perquè els fessin la pornografia, per dir que s’anaven a fotografiar”.
En aquest costat del Pirineu, les imatges impúdiques es colaven per la porta del darrere. Es venien impreses en llibrets de paper de fumar, jocs de cartes o en format postal. No va ser fins al 1890 que van aparèixer les primeres publicacions com La Saeta, Barcelona Alegre o Vida Galante. En aquells anys, el diari El Siglo Futuro va començar a denunciar una “epidèmia pornogràfica”, mentre La Unión Católica protestava pel “comerç indigne i vergonyós de làmines i fullets pornogràfics que es fa a Barcelona”. Alarmat, el 1903 el governador va dictar severes ordres per a la persecució de la pornografia. Es va arribar a organitzar una ronda amb sis guàrdies municipals i un cap per vetllar per la moral.
En aquell temps, la capital catalana s'estava convertint en un dels centres productors de porno més actius del continent. El 1906, el mateix Papa va exhortar una comissió barcelonina de fabricants de llumins a no incloure imatges lascives als paquets. El 1913, la premsa nord-americana es va queixar del gran volum de publicacions concupiscents procedents de Barcelona. El ministeri de la Governació va dictar una Reial Ordre per posar fi a les revistes obscenes, la qual cosa va ratificar el rei Alfons XIII que, per sota mà, encarregava pel·lícules pornogràfiques als germans Baños. Però lluny de desaparèixer, aquesta indústria va augmentar després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. El 1914, només en una batuda es van confiscar 12.000 llibres libidinosos escrits en diversos idiomes.
Coincidint amb l'aparició del Barri Xino, la pornografia va arribar a les llibreries. El 1923 van ser multades per això les de Benito Sirvent, la Llibreria Francesa o la Vilella. Un any més tard, el delegat del bisbe i la junta de protecció a la infància van destruir a la delegació de policia de la plaça Regomir més de 5.000 exemplars de la Biblioteca Gamiani (batejada així per la novel·la d'Alfred de Musset Gamiani o dos noches de excesos), i 3.500 exemplars de Sor Sicalipsi, la novel·la del sacerdot renegat Segismundo Pey-Ordeix. El 1926 es va portar a judici el novel·lista Álvaro Retana per publicar una novel·la eròtica, i poc després el llibreter Salvador Egea Segura obria una parada al mercat de Santa Madrona, al costat de Drassanes. El 1930 se li van imposar en pocs mesos quatre multes per vendre material sicalíptic. Aquest professional de la venda sota taulell també obriria la llibreria Egea del carrer Aribau, aquella la llegenda de la qual afirmava que disposava a la rebotiga d'una taula amb pornografia, dotada amb un dispositiu mecànic que si arribava la policia desapareixia.
El fill del senyor Egea es va establir pel seu compte el 1949, seguint el camí del pare. El van detenir diverses vegades, i l'agost del 1953 li van clausurar la parada. Mort el pare, quan van traslladar el mercat de Santa Madrona al carrer Diputació, va ampliar el negoci a quatre parades. El 1969 va caure en una batuda al costat dels seus socis: un quiosquer del carrer Castillejos, un altre que comprava revistes als mariners que arribaven al port i un tercer que les ciclostilava. Les coses van canviar el 1977, quan Egea va obrir la Librería Sexológica 222 al carrer Diputació. I més tard l'actual Sex Books Egea, que el 1985 va patir un atemptat amb bomba de l'extrema dreta.
Avui no sembla que això fereixi la sensibilitat de ningú, malgrat que la història d'aquella mítica rebotiga em porta a la memòria atacs recents a la llibertat d'expressió, quan un poema amb la paraula ‘cony’ sembla que molesta aquells que la tenen molt fina (la pell).
