Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Quina Espanya vol el PSOE?

En els seus malabarismes per agradar a tothom, fins ara els socialistes venen només procediment i forma

Ja no hi ha ningú que dubti que el model autonòmic de la transició està en crisi. La qüestió catalana només és la punta de l’iceberg d’una problemàtica més àmplia. Val un exemple: Mireia Grau (Institut d’Estudis Autonòmics) va ensenyar en una conferència a la Universitat de Girona com el consens al voltant de l’estat autonòmic s’ha debilitat. Mentre que, segons el CIS, creix a gairebé totes les comunitats una voluntat recentralitzadora, passa el contrari al País Basc i Catalunya, i només a Galícia i les Balears s’està conforme majoritàriament amb la situació competencial actual.

Els partits estatals —a excepció de l’immobilista PP— estarien d’acord que s’han de fer transformacions. Ciutadans i Podem han posat sobre la taula, de manera més o menys explícita, models antagònics: els primers defensen una mena de recentralització, així com el debilitament de la realitat plurilingüística; mentre que els segons aposten pel reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat, el foment de la diversitat de cultures i llengües i el dret a decidir. La proposta d’un referèndum de la formació morada, inspirada en la del programa electoral del 2012 del PSC (via article 92 de la Constitució), rebria el suport de gairebé la meitat d’espanyols —43%, segons l’enquesta d’Acceso Election Talks.

Però què hi diu el partit que ha rebut l’encàrrec del Rei per formar govern? No gaire: “reforma constitucional” i “revisió del títol VIII i els preceptes connexos. Desenvolupar el concepte d’Estat federal” (vegeu el document del PSOE del 8 de febrer dirigit a altres forces). En els seus malabarismes per agradar a tothom, fins ara els socialistes venen només procediment i forma, i no contingut. Un estat federal pot ser de moltes maneres: uninacional o plurinacional; amb diversos nivells de descentralització; simètric o asimètric; amb voluntat de promocionar o debilitar les diversitats culturals i lingüístiques... Un partit que aspiri a governar en aquest moment d’esgotament dels principals consensos del 78 ha de concretar, també, el caràcter de l’Estat i la forma d’organització territorial a la qual aspira —dues coses que solen barrejar-se, però que són diferents—, així com plantejar la gestió de la diversitat cultural, lingüística i, per a molts, també nacional.

Són qüestions històricament delicades que durant la transició van tenir un abordatge limitat, però que ara es poden afrontar de manera més serena i profunda. En aquests 40 anys s’ha consolidat una cultura democràtica més consistent, així com un augment de la politització d’amplis sectors ciutadans preocupats per la cosa pública. La qüestió nacional ha deixat de ser tabú.

Sense anar més lluny, a Podem el fet de parlar clar no li ha suposat un desgast electoral, al contrari; amb només dos anys de vida va estar a punt de passar davant del centenari PSOE. A Catalunya i el País Basc (i al País Valencià, les Balears i Galícia) la valentia el va beneficiar. Tampoc no va pagar cap cost a la resta de l’Estat. Cada vegada són més els que pensen que la sacrosanta unitat d’Espanya només té sentit si les parts que la formen estan d’acord a continuar vivint juntes; en democràcia només des de la fraternitat i l’empatia es pot construir un projecte comú. I que la pluralitat i la diversitat s’han d’entendre com a riquesa. Però no només això, una aposta sòlida com la que ha fet la formació morada ha modificat l’imaginari dels mateixos votants. En política els lideratges també construeixen i reconstrueixen projectes de país. Així doncs, i segons l’enquesta esmentada abans, un 86% de votants de Podem dóna suport avui al referèndum.

Sembla que la “reforma constitucional” és per al PSOE la nova versió d’un vell estratagema en política: crear una comissió partint d’una qüestió sobre la qual no hi ha voluntat o capacitat de posicionar-se. Ara bé, els grans debats pendents que té Espanya necessiten que els actors polítics principals aportin propostes substantives. No n’hi ha prou amb marcar mediàtiques línies vermelles. En aquest sentit, i sabent que l’“acord de govern” firmat entre el PSOE i Ciutadans és previsiblement de curt recorregut, el tema que es tracta en aquest article no s’ha desenvolupat de cap manera en el document signat pels dos partits. Però passada la investidura de la setmana vinent, que s’aventura fallida, si els socialistes volen ser partit de govern han de respondre a un dels reptes que té Espanya. Només a partir d’una proposta real i explícita de model de país es pot començar a treballar, discutir, negociar, transaccionar. I en això, el PSC potser hi té coses a dir.

Gemma Ubasart és professora de Ciència Política a la UdG