Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un error no en justifica cap altre

Un cop més, un assumpte relatiu a la memòria històrica ha estat objecte d’una manipulació maldestra, de sectarisme groller, que ha desembocat en un escàndol públic

Acabo creient en els maleficis. Un cop més, un assumpte relatiu a la memòria històrica —una matèria d’allò més delicada i fràgil, que hauria de ser manipulada sempre amb tacte, subtilesa i rigor, sobretot rigor— ha estat objecte d’una manipulació maldestra, de sectarisme groller, que ha desembocat en un escàndol públic, per a gran satisfacció dels qui consideren aquesta memòria històrica una futilesa revengista i esquerranosa.

De ben segur que endevineu a què em faig referència. El govern municipal madrileny, que encapçala Manuela Carmena, va decidir fer el que no havien fet anteriorment ni els consistoris del venerat Enrique Tierno Galván ni —promovent una llei autonòmica, per exemple— els executius de la comunitat, encapçalats per aquest Joaquín Leguina que avui dóna lliçons de democràcia i d’antitotalitarisme. I de què es tractava? Doncs d’eliminar de la llista de carrers i dels espais públics de la ciutat noms i símbols de caràcter franquista, que, arribats a l’any 2016, encara persistien en bona mesura.

Lamentablement, la tasca d’identificar aquests noms i símbols va ser encomanada a persones sense prou criteri ni cultura, que van ficar al mateix sac una plaça d’Arriba España, un carrer dels Caídos de la División Azul o les vies dedicades a militars colpistes del 1936 (Millán Astray, Moscardó, Varela...) i els carrers retolats en honor de Josep Pla, de Pedro Muñoz Seca (que, pobre, no va poder ser franquista perquè el van assassinar abans), de Manuel Machado o del compositor Joaquín Turina.

Davant la reacció indignada de l’oposició municipal i de bona part de l’opinió que es publica a la capital espanyola, l’equip de l’alcaldessa Carmena, ja castigat, ha retrocedit de manera precipitada. I en l’afany d’esmena, anul·larà una de les mesures de desfranquització ja executades i que menys debat haurien de suscitar entre demòcrates: la demolició del monòlit a l’Alférez Provisional, situat a la plaça de Felipe IV de la capital espanyola.

Sospito que a molts lectors —i a molts madrilenys— això de l’Alférez Provisional els deu semblar xinès. Recordem, doncs, que es tractava dels enrolats voluntaris a l’exèrcit revoltat durant la guerra civil que, amb un cert nivell d’estudis, eren promoguts ràpidament a l’esglaó més baix de l’oficialitat i enviats a primera línia (d’aquí l’expressió alférez provisional, cadàver efectiu) per suplir i preservar una oficialitat de carrera insuficient en nombre. No es tractava, doncs, de militars professionals ni de combatents de lleva forçosa, sinó, en general, de joves políticament i ideològicament identificats amb el bàndol pel qual lluitaven.

Després de la victòria, aquest bàndol convertit en règim va erigir l’Alférez Provisional en una mena d’heroi anònim de la Croada, li va dedicar carrers i li va consagrar monuments fins tan tard com l’any 1960 (any d’instal·lació del monòlit madrileny). Sobretot, quinze mil antics membres d’aquell col·lectiu es van constituir en una Hermandad Nacional de Alféreces Provisionales, encapçalada per l’històric falangista Luis Benítez de Lugo y Ascanio, marquès de la Florida. Durant el tardofranquisme, aquesta Germandat va ser una de les peces clau de la Confederació Nacional d’Excombatents que presidia José Antonio Girón de Velasco i que era l’expressió paradigmàtica del búnquer, de la minoria ultrafranquista decidida a impedir el canvi democràtic a qualsevol preu. El cop del 23-F va il·lustrar a la perfecció què volia dir per a ells “a qualsevol preu”.

Un cop explicat tot això, es diria que hi havia motius de sobres per fer el que la brigada municipal madrilenya va fer l’1 de febrer passat: desmuntar el monument i traslladar-ne les peces a un discret magatzem. Però no: espantats per les crítiques davant l’embolic de la llista de carrers, Carmena i els seus han enviat una carta a la Fundació Nacional Francisco Franco (!) en què garanteixen que es tornarà a col·locar el monòlit a l’Alférez Provisional en l’estat i l’emplaçament originals, sense oblidar la inscripció “Por Dios y por España”.

Que la Fundació Francisco Franco sigui l’hereva moral i fins i tot jurídica dels Alféreces és natural. Que un govern municipal democràtic i d’esquerres hagi de donar-li explicacions i oferir-li un desgreuge em sembla inaudit. És com si a França, quaranta anys després de la caiguda de Pétain, persistís —i fos intocable— un monument als membres de la feixista Milice de Vichy o de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme. I després ens insisteixen que la Transició va ser modèlica i exemplar.

Joan B. Culla i Clarà és historiador