Selecciona Edició
Connecta’t
RICARD VINYES | Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona

“Barcelona ha estat una ciutat immoral en memòria democràtica”

“Per llei els símbols franquistes s’han de treure, no hi ha consultes que valguin”

“Tota política memorial és una clau de vidre, i si es trenca ho perderem tot”, creu Ricard Vinyes. A la foto, ahir a l’Ajuntament de BCN.
“Tota política memorial és una clau de vidre, i si es trenca ho perderem tot”, creu Ricard Vinyes. A la foto, ahir a l’Ajuntament de BCN.

El nomenclàtor el carrega el diable, com la memòria”, diu Ricard Vinyes (Barcelona, 1952) des del seu despatx, encara força buit de paper, de flamant comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona. Sense pressupost (“en vull un de propi, no el vull treure dels equipaments; sense pressupost no hi ha política de memòria”), el catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona (UB) és un expert en el tema: ha assessorat en la creació de l’Institut de la Memòria del Govern Basc o en la comissió del Valle de los Caídos, a banda d’escriure per tot Europa sobre el tema o en llibres com El estado y la memoria (2009). I practicant-ho tot repescant lluitadors antifeixistes, com Sebastià Piera i Maria Salvo. Ara vol portar memòries oblidades a peu (o placa) de carrers.

Pregunta. No és tasca fàcil: fer memòria on s’ha imposat l’oblit com a deure de la ciutadania.

Resposta. La clau és entendre com s’ha construït la imatge del passat, impulsada per l’oblit i el model del PSOE, que partia de l’equiparació, que tots són iguals. I això crea un enorme buit ètic. Una cosa és el respecte als morts i una altra equiparar. I el que es fa des del poder als anys vuitanta és equiparar les causes per les quals hi ha la Guerra Civil. Amb aquesta estratègia, la pregunta de per què les nostres institucions són superiors a les de la dictadura no té resposta: si totes són equiparables... Des d’aquí pretenc explicar que l’equiparació no existeix fent aportació dels que van lluitar per la democràcia popular, la memòria dels quals és la que no està representada. Respecte, sí; equiparació, no.

P. El nomenclàtor actual reflecteix una lluita de classes?

Generalitat amnèsica

Creu Ricard Vinyes que la memòria dels morts del vorals i dels revolts de la Guerra Civil és “un episodi que no acabarà mai; però no és possible fer-ho: ho hem heretat i ho faran els nostres fills, com els alemanys els camps d’extermini”. Però creu que se n’ha parlat més d’uns que dels altres. “Tots els morts mereixen tota la pietat i respecte, però el problema és que d’alguns vorals si no en parlem nosaltres no ho farà ningú. La política de memòria ha de ser garantista i, per tant, ajudar els més febles. S’ha obviat la postguerra immediata i ho hem de reparar”. En aquest procés de memòria, sembla com si a l’Ajuntament s’estigui més al cas que a la Generalitat. “La memòria històrica demana estratègies fermes, i la inseguretat, el dubte i la consideració d’element menor que la Generalitat ha tingut amb la memòria ha fet que mai tingués polítiques decidides, i això explica el que passà amb la pràctica dissolució del Memorial Democràtic”.

Tampoc creu Vinyes que hi hagi una memòria europea. “No existeix perquè no hi ha unitat europea ni valors europeus únics. Quina pau o fraternitat davant processos de colonització o l’extermini dels gitanos a Holanda o Suècia, on fins als anys setanta van arribar a esterilitzar dones i nens mentre donaven premis Nobel de la Pau?

R. És expressió d’hegemonies culturals i polítiques. Moltíssims carrers porten el nom del propietari dels terrenys. Cap problema. Però el treballador, on és? El sindicalista que ha plantat cara a l’amo, on és? On és el dirigent obrer Josep Roca i Galès? I la sindicalista Teresa Claramunt?

P. Parla de “fer desaparèixer la nefasta dinastia dels Borbons” de Barcelona, que tenien 16 carrers...

R. No he dit això. No és la meva política. S’han de treure els Borbons no pel fet de ser-ho, sinó els que tinguin les mans plenes de sang. En el mandat d’Alfons XII va desaparèixer la Primera República, però qui ho va fer va ser el general Pavía. Què fem, traiem el rei i deixem el general? Els criteris generalistes no són bons. La ciutat és resultat d’una sedimentació, si bé no tot és respectable.

P. Per exemple?

R. Un criteri serà treure aquelles persones que no són exemplars, o això, que tenen les mans tacades de sang. Un cas clar serà Eduard Aunós, ministre amb Primo de Rivera i de Justícia amb Franco quan hi va haver més execucions. Un altre serà el de personatges que no casen avui amb el consens sobre exemplaritat, com el cas d’Antoni López, traficant d’esclaus per més coses bones en el vessant econòmic que hagi fet: una bellíssima persona que en un moment determinat fa un abús sexual en una escola, se’l jutja i se’l condemna, no? Els currículums no redimeixen. Aquest nom ha d’anar fora sense discussió. O a la plaça s’hi ha de fer alguna cosa.

P. Què s’hi pensa fer?

R. Amb coordinació amb l’Observatori Europeu de Memòries, hem proposat a la Facultat de Belles Arts i de la UB i a la Facultat d’Arquitectura de Lió que treballin en possibles accions a la plaça Antoni López. Hi haurà sessions aquí el 8 i el 9 de març, amb Julian Bonder, autor del memorial de l’abolició de l’esclavitud de Nantes i, amb el seu despatx, del memorial d’Hiroshima. Serà un seminari obert amb debat, d’aquí un mes es farà a Lió, i, a més, convidem entitats dels barris... Tot plegat no serà vinculant, però és un sistema de participació molt millor que anar a votar.

P. A la plaça de Llucmajor s’hi va posar l’estàtua de la República, però ningú va explicar què era. Això va ser en l’etapa socialista...

R. L’etapa municipal socialista va ser, en termes memorials, un desastre: no només va fer la pràctica de l’equiparació, sinó que va anar generant un entelament que va fer que la ciutat fos una ciutat immoral; Barcelona ha estat immoral perquè tot el que significava memòria democràtica quedava entelat, tapat. Allò immoral es tapa. Molts actes van quedar gairebé com actes de commiseració.

P. Per exemple?

R. El 2001 es va donar la Medalla d’Honor de la Ciutat al mateix temps a Gregorio López Raimundo i a Carles Sentís, que havia estat a la Quinta Columna. Un altre exemple lamentable és la placa de la presó de les Dones a les Corts. El text és una infàmia: esborra tota la càrrega simbòlica i política. Desprès hi ha l’astracanada tràgica de la placa a les Brigades Internacionals, a la rambla del Carmel: el text es menja les paraules de La Pasionaria de comiat als brigadistes que feien esment a la Segona República; ni d’això van ser capaços. No és casual, ni és un projecte, és més profund, una mentalitat: s’ha d’oblidar tot. La reconciliació ja s’ha produït als anys vuitanta i s’ha traduït en un Parlament i en la Constitució. Després ho converteix en ideologia de l’equiparació. Ho esmenarem.

P. Convergència vol un referèndum per als veïns de Llucmajor.

R. En molts casos, la votació no és participació sinó estratègies per tapar incapacitats polítiques. La gent vol que es prenguin decisions. El canvi de nom de la plaça de Llucmajor per plaça de la República és una decisió política. I? No es poden prendre? S’ha de delegar tot en els veïns? Convergència vol fer també una consulta amb l’escultura franquista al mig de l’Ebre. No pot ser. La llei del 2007 de la memòria històrica diu que els símbols franquistes s’han de treure i això és una obligació del mandatari, no hi ha consultes que valguin. Noms com els d’Eduardo Aunós o el del pare Pérez del Pulgar els traurem sense consultar...

P. Fins on tirem enrere? El seu predecessor, Xavier Domènech, parlava de 200 anys; vostè ho fixa a partir del que avui és acceptable i de les biografies.

R. Una ciutat és resultat de sediments fruits de discursos culturals. Cal respectar-los, però amb una línia vermella: no respectarem aquells que estiguin tacats de sang o obtinguessin notorietat de manera reprovable amb els paràmetres d’avui. I ho farem a partir de tres elements: actuarem amb publicitat i no nocturnitat, amb participació i pedagogia. Així ho fem a la plaça d’Antoni López: el seu esclavatge no és llegenda, ho documenten del dret i del revés estudiosos com Josep Maria Fradera o Gustau Nerín.

P. I llavors, amb Pla, Dalí, Prim o Cambó, què faran?

R. Res: no tenim cap petició. Si arriben, ja en parlarem.

P. I amb el Castell de Montjuïc. Sembla flotar en la indefinició.

R. S’està reorganitzant l’espai amb una senyalèctica importantíssima. La muntanya té l’accés que té, i això marca molt. En l’àmbit memorial està molt sedimentat: des de cementiri jueu a una repressió brutal que el va convertir en trista icona europea d’això. Intentarem que tot aquest sediment tingui el mateix respecte.

P. Es poden conciliar les narratives històriques i de memòria.

R. La memòria i la Història són de qui guanya. Però aquí no hi ha necessitat de reconciliació perquè no hi ha baralla. Memòria i Història són eines de comprensió diferents. La memòria, ni que sigui falsa, marca més la identitat que la Història. Es pot amagar una memòria amb la Història, com a la placa de la presó de les Corts: res del que hi diu és mentida, però ni forma part de la memòria de la ciutat ni del de les preses.

P. La re-redactaran?

R. S’hauria de treure, però no destrossar, perquè és un document empíric de l’equiparació imperant. La narrativa i la conjuntura política compten molt. Fa quatre dies vèiem com dos tècnics treien la placa dels Ducs de Palma a Mallorca. Algú es va queixar que a la gent i caldria canviar papers i anar al notari? Tampoc va passar a Barcelona als vuitanta. Però caldrà anar amb compte: tota política memorial és una clau de vidre, i si es trenca ho perdrem tot.