El mal a Macbeth

La pel·lícula de Justin Kurzel, Macbeth, m’ha fet venir ganes de revisar les que tinc al meu abast: les de Gregory Doran, Rupert Goold, Trevor Nunn, Orson Welles, Roman Polansky, Akira Kurosawa i finalment les menys interessants de Jeremy Freestone i Jack Gold. Tinc una debilitat per la versió d’Orson Welles, i crec que la seva és encara la millor. Però és curiós que totes nou tinguin, almenys per a mi, un interès real, que, al meu entendre, ve del que sense dubte és una de les millors obres mestres de William Shakespeare.

Els personatges malvats de Shakespeare sempre tenen una justificació dramàtica. Ricard IIIés estrafet. Edmund decideix ser malvat perquè és bastard i el seu pare hi fa broma davant dels nobles. Iago no obté el càrrec de lloctinent d’Otel·lo. Són justificacions dramàtiques, no morals, evidentment. Però Macbeth, en canvi, és l’únic malvat que no té cap justificació dramàtica. Aquesta queda substituïda perquè l’heroi està posseït pel mal, com mostren diferents indicis: Macbeth repeteix paraules que han dit les bruixes i que ell no ha pogut sentir. I Hècate diu explícitament que vol provocar la seva caiguda. Macbeth, d’altra banda, no perd mai la consciència moral; sap que comet assassinats, en té remordiments, però se sent empès a cometre’ls.

Si interpretem que Macbeth està posseït i no pot sinó cometre maldats, hauríem de dir que Shakespeare s’avança tres-cents anys a Nietzsche i Freud, que van dir que no vivim, ni pensem, ni actuem, sinó que som viscuts, pensats i actuats per forces que desconeixem. Shakespeare sembla plantejar el problema de fins a quin punt els malvats tenen lliure albir. La ciència genètica encara no ha descobert si l’ADN dels malvats (pensem, per exemple, en polítics com Hitler, Stalin, Franco, Pinochet, Al-Asad, i un llar etcètera) els impulsa a ser-ho. Avui sabem que la genètica té una forta influència sobre el comportament dels humans, però encara no sabem fins a quin punt.

Shakespeare, tanmateix, va ser més savi que Nietzsche i Freud. A Macbeth també hi ha indicis que ens diuen que la voluntat també intervé en la decisió dels seus actes. Macbeth, doncs, té un punt cec en el centre mateix de l’argument. No sabem si l’heroi de l’obra té o no té lliure albir. Shakespeare no dóna respostes. La resposta és la pregunta mateixa. A qui estigui interessat en el tema, li recomanaria ferventment la lectura del darrer llibre de Javier Cercas, El punto ciego, on el lector trobarà una teoria de la novel·la que encara és més interessant que Aspects of the novel, d’E. M. Forster, que ja és dir. Una teoria que, no tan sols es pot aplicar a la novel·la, sinó també al teatre de Shakespeare.