Selecciona Edició
Connecta’t
marginalia

Cercas i la teoria del ‘punt cec’

L'escriptor ha creat una teoria literària que farà saó en qualsevol lector de novel·les

L'escriptor Javier Cercas.
L'escriptor Javier Cercas.

És poc habitual que un crític literari encunyi un terme que resulti entenedor per a qualsevol lector i que perduri, i encara ho és menys que ho faci un novel·lista. Però el cas és que Xavier Cercas ha aconseguit forjar, en un llibre que acaba de publicar-se, una petita expressió i una teoria vàlida per a moltes novel·les de l’època moderna i contemporània: Javier Cercas, El punto ciego (Barcelona, Random House, 2016).

Segons la ciència oftalmològica, tots tenim un punt, als ulls, en què no hi veiem: és un punt molt petit, però no el tenim al mateix lloc a cada ull, de manera que no el detectem mai —vull dir que mai no hi veiem gens— pel fet que, quan un ull mira pel punt cec, l’altre mira pels punts que hi veu, i viceversa. Cercas va agafar aquesta dada pròpiament científica i va concebre que moltes novel·les presenten aquesta característica: posseeixen un “punt cec”, un punt en què res no és veritat ni mentida, ni simulació ni certesa, ni visibilitat ni invisibilitat: aquest punt és el responsable de la categoria d’una narració o d’una novel·la. En paraules de l’autor, que glossa Valéry: “Per poder instal·lar-se en l’obra i poder crear-la braç amb braç amb l’autor i fer-se-la seva, el lector necessita que l’autor li concedeixi un espai: aquest espai és l’ambigüitat; i perquè el lector pugui entrar en aquest espai i desplegar-hi el rigor, la subtilesa i la ingenuïtat armada que es demana als lectors, l’autor ha d’obrir-li una escletxa, una porta subtil d’entrada a l’hermetisme del seu món fictici: aquesta escletxa és el punt cec”.

L’autor ha d’obrir al lector una porta subtil d’entrada a l’hermetisme del seu món, defensa l’escriptor

El llibre és el resultat d’una sèrie de conferències pronunciades en el marc de les dites Weidenfeld Lectures, que Cercas va pronunciar a Oxford la primavera de l’any passat: una càtedra d’aquelles que proliferen en el món acadèmic anglès i americà —i que al nostre país a penes existeixen—, que en aquest cas ha vist desfilar gent de tanta saviesa i capacitat crítica com George Steiner, Gabriel Josipovici, Roberto Calasso, Umberto Eco, Wolf Lepenies o Roger Chartier. Tots tenen una cosa en comú: no diuen mai bestieses, i així ho va confirmar l’historiador i hispanista John Elliott, un oxfordià que no es va perdre ni una de les lliçons de Cercas.

L’autor, ben adobat en l’art de la novel·la, el reportatge i la crítica, no pretén que aquesta teoria sigui vàlida per a totes les novel·les que s’han escrit després del Quijote seguint el deixant de la seva portentosa fecunditat —això ja no cal discutir-ho, per molt bons que siguin El lazarillo, Tirant lo Blanc o Le petit Jehan de Saintré, precedents del llibre de Cervantes en molts sentits. Quan a Martí de Riquer li preguntaven si Don Quijote era boig, responia amb autoritat: “De remate”; però Cercas, que fonamenta la seva teoria en aquest llibre, veu l’inici d’aquesta ambigüitat productiva, que no ha cessat de donar exemples, en el punt en què la bogeria de Don Quijote es confon amb la seva saviesa i el seu seny, igual com el bon senderi de Sancho es confon, de vegades, amb una bogeria quixotesca.

A aquest segueixen exemples molt ben trobats, proveïts d’una crítica de la millor categoria —val a dir categoria anglesa, com la dels assaigs crítics d’Auden o de T. S. Eliot—, com són ara els casos de Moby Dick —¿és la balena al·legoria del mal o del bé?; ¿és el capità Ahab un psicòpata o un home que clama justícia bíblica?—, de Bartleby, l’escrivent —¿és Bartleby un home insignificant, sense caràcter, o el més conseqüent dels homes, en negar-se a fer la feina que es troba als antípodes de la creació literària: copiar documents?—, d’El procés, de Kafka —¿és Josef K. innocent del tot, o arrossega aquella culpabilitat involuntària que va impregnar la vida de l’autor?—, de Henry James —¿existeixen els fantasmes que veuen els nens a Un altre pas de rosca, o són imaginacions seves induïdes per les de la seva mainadera?—, o, sense acabar la llista, del conte El Sur, de Borges, en què no sabem si Dahlmann mor de debò d’una ganivetada o només ho somnia.

Amb una gran habilitat i intel·ligència, Cercas presenta en aquest llibre una mena de vuitena definició d’aquelles ambigüitats, ironies, distàncies i espais inconcrets de la novel·la que William Empson va analitzar al seu llibre Seven Types of Ambiguity. Ho ha fet d’una manera tan clara i tan poc saberuda que, n’estic segur, el sintagma “punt cec” farà saó en qualsevol lector de novel·les. Ara les trobarem mediocres si no ens permeten passejar pel terreny de la vaguetat, la possibilitat i la hipòtesi: grandesa d’un gènere que, en realitat, no ha estat mai un gènere essent-los tots plegats.