Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Governar contra

El ridícul, el desastre, el politiqueig, la incompetència i altres descripcions que fa la política espanyola de la catalana s'han traslladat ara a la ‘Villa y Corte’

Ens ho estem passant la mar de bé. El ridícul, el desastre, el politiqueig, la incompetència i altres descripcions que fa la política espanyola de la catalana s'han traslladat a la Villa y Corte. El PP no pot governar perquè no s'ha assabentat que allò del braç incorrupte només funcionava durant el franquisme. El pitjor PSOE de la història recent està fent la millor precampanya electoral que es recorda. Iglesias va pel món dient que vol ser vicepresident i Rivera comença a fer-se carregós de tan servil. Com ha canviat la història!

S'han trencat els dos grans vectors que han permès la governabilitat a Espanya. El primer, el progrés econòmic, ha tingut una esmena a la totalitat. Aquella pau social fràgil que provenia dels seixanta, com altres tants mites del benestar desenvolupista, s'ha acabat per una crisi global que a Espanya ha trobat tants aliats com víctimes.

Governar contra les classes populars té conseqüències de difícil digestió. Hi ha una lògica que uneix els grans atracaments que han servit per pagar pensions multimilionàries als directius de banca i la cisa diària, constant, legalitzada i quotidiana de rebuts de llum, aigua, transport o autopistes. Un acaba pensant que són vasos comunicants, que el que no es pot aconseguir d'una manera, s'aconsegueix d'una altra.

El segon vector salta de l'abús sobre les classes populars a l'abús territorial, encara que no sabem què va ser abans ni si al final del que es tracta és d'escurar l'única classe popular que ha sabut articular una actuació no subordinada a l'Estat. El president en funcions Rajoy parlava de treva. El seu marc mental és precís i arriba de la línia de filiació directa dels butlletins oficials de l'Estat: treva.

El centralisme no hauria de ser forçosament dolent però la pràctica quotidiana, professionalitzada i, m'atreviria a dir, impunitzada, ha provocat una veritable abstracció del país. La construcció de l'AVE, les seves estacions fantasmes, l'esquema radial i la desviació de fons que haurien d'haver servit per construir el corredor Mediterrani o la millora del servei de Rodalies és un bon exemple de com es pot governar contra els interessos d'una gran part d'espanyols, espanyols de grau o per imperatiu legal.

D'un eix a l'altre, els quatre partits diuen que busquen un acord. Són víctimes de les seves pròpies paraules i actes. Al divertiment de veure el teatre de la precampanya de les noves eleccions es van sumant motius per a l'escepticisme. Ni PP, ni PSOE ni Ciutadans representen cap novetat i aquí estem tan esquilats que les promeses de Podem a Catalunya s'agafen amb pinces.

Com hem arribat aquí? “Franco em va agafar la mà i em va dir: Altesa, l'única cosa que us demano és que preserveu la unitat d'Espanya. No em va dir 'fes una cosa o una altra', no: la unitat d'Espanya, les altres coses...”, va declarar Joan Carles I, recentment en un documental, recordant aquest testimoni que va passant de mà en mà pels successius organismes de l'Estat. El que no li va dir és què entenia per unitat, ni que aquesta unitat no podria ser l'origen d'una desigualtat tan flagrant. Unitat és la desigualtat de voler igualar el que no és igualable: “No em va dir 'fes una cosa o una altra', no: la unitat d'Espanya, les altres coses...”.

Els grans organismes de l'Estat viuen per a si i a costa dels espanyols. M'atreviria a dir que viuen fins i tot contra els governs. Els monopolis de facto, siguin energètics, de comunicacions, jurídics o culturals, sobreviuen i tutelen els governs. D'Adif al Tribunal Constitucional passant per l'Ibex, l'Institut Cervantes o la Reial Acadèmia Espanyola, queda poc espai per a les altres coses. Les altres coses són tot el que pot ser gestionat o, a tot estirar, tolerat. De fet, hi ha llicència per governar contra les altres coses.

Sí, és divertit veure com tres dels quatre partits polítics intenten trobar una solució a la continuïtat del que els suporta. Seria injust situar Podem o Esquerra Unida en aquesta mateixa casella, però no deixen de ser les excepcions que confirmen la regla i no sembla que hagin d’influir en el que és substancial. Rajoy, Rivera i Sánchez s'enfronten a massa gent emprenyada, prou com per fer ingovernable el país.

Ànims, que una altra cita electoral és possible. Ja queda menys.

Francesc Serés és escriptor.