Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

En favor de la Victòria

Em conformo que un govern socialista pactat amb la seva esquerra vegi la manera que la nau no continuï inclinant-se i recuperi tant el seu centre com la seva esquerra

Des de dissabte en aquest diari ha passat una cosa rellevant que obliga a decidir si sí o si no. Victòria Camps no és una professional de les lletres que hagi aparegut avui de cop ni com a rescat d'altres temps. És una institució en l'àmbit de la filosofia moral, ha desplegat la seva intel·ligència i la seva empatia en la dificultat de regular l'ètica (no els principis morals, sinó l'ètica) en àmbits com la biologia i la genètica, ha liderat la conveniència de disposar de comitès ètics en àmbits delicats (tot i saber la inutilitat dels comitès de qualsevol cosa, però resistint-se a menysprear-los) i a més ha actuat també en política i sense amagar-se, com a diputada independent en les llistes del PSC. Alguns dels seus llibres han fet una mica millor la substància íntima d'aquest país en els últims trenta anys, a les aules i fora de les aules.

És única, està sola, és excepcional? Potser sí a les tres coses, però sens dubte no a la sospita que la seva veu sigui extemporània o extravagant. Diria més aviat que hi ha alguna cosa en les posicions públiques de Victòria Camps que encaixa molt i molt bé amb les posicions de l'esquerra sociològica representada a parts iguals al PSOE i a Podem. El seu article de dissabte en aquest diari venia com l’anell al dit. Ni neutral ni equidistant, ni feina periodística ni sobreactuació de columnista sinó la reflexió compromesa des de l'experiència i l'honestedat davant de l'enutjosa situació política que han deixat unes afortunadíssimes eleccions generals.

Ignoro si és en favor d'un govern de PSOE i de Podem, o potser d'una combinació més complicada de PSOE, Podem i Ciutadans. El seu article advoca pel pacte sobre mínims (rellevants, estructurals). Sí que sé també que ha decidit comptar obertament amb Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE i sé també que en aquest article no ha desestimat cap de les possibilitats d'acord de govern que hi ha avui obertes.

Ha actuat com a evasiva o ingènua professora d'ètica i filosofia? Ho dubto. Com qualsevol que hagi llegit els seus llibres, ni m'ho crec ni em sembla versemblant. La presumpta ingenuïtat potser és l'instrument de la seva retòrica i del seu estil, però no és en absolut part del seu instrumental de fons i pensament. L'acord negociat i intel·ligent, defensable a la llum del dia i negociat en la foscor de la nit, és part del que l'esquerra —des del centreesquerra i fins als confins de la indignació— pot veure i viure amb millors ulls perquè no hi haurà acord òptim en cap cas sinó democràcia representativa, com repeteix en l’article.

Pot ser que alguns temin aquest pacte amb tanta força com el Cid plorava al principi del Cantar i aspirin a ordir un acord que exclogui Podem i inclogui Ciutadans. Però sona a falsa solució o solució molt fràgil. En canvi, no sona ni a sopar de duro ni a sidral —ni a visca la Pepa— que les esquerres reals del país decideixin intentar-ho seriosament, o tan seriosament com Pedro Sánchez deia que anava, i tan seriosament com Victòria Camps assumeix que va Pedro Sánchez.

N'hi haurà molts que sàpiguen el que jo no sé, i n’hi haurà molts que desestimin aquesta conjectura a raó de càlculs i informacions positives que ho desbaraten tot o simplement ho fan impossible. Però res d'això no deixa sense sentit conjecturar i fins i tot secundar alguna forma d'acord de govern que propiciï una sortida política en el sentit contrari que portem en els últims anys. Igual que a Mart, la pel·lícula de Ridley Scott que vam veure a casa la mar de bé: si la nau continua inclinant-se una mica més, qualsevol cop de vent la farà caure i impedirà que pugui emprendre el vol en situació d'emergència.

Em conformo que un govern socialista pactat amb la seva esquerra vegi la manera que la nau no continuï inclinant-se abusivament i recuperi tant el seu centre com la seva esquerra. De fet, n'hi hauria prou amb recuperar la mateixa possibilitat de volar, encara que això signifiqui lluitar agònicament a Brussel·les. I encara que signifiqui incendiar dia i nit les xarxes socials de la dreta més rància, alarmadíssima per uns encantadors sostenidors negres en una capella universitària o una innòcua paraula malsonant pronunciada fora de lloc.

Jordi Gracia és professor i assagista.